Posar-te a parir

M’arriba a les mans el decàleg Acompanya’m, si us plau (http://acompanyam.org/) , amb unes precioses il·lustracions de la Glòria Vives, en què es proposen deu punts per viure el part amb respecte. Els llegeixo i m’agrada especialment el punt 2, que recorda que som adultes. Massa vegades, pel sol fet de d’estar embarassada, hi ha qui s’oblida de la teva data de naixement i et retorna a la classe de P-3 a base de diminutius i un tracte paternalista. El decàleg fa inevitable la visita als tres moments en què els menors d’edat que tinc a càrrec (MEC) van aterrar al món.

El primer i el segon

El decàleg se centra en el protocol, tota la gimcana de proves i situacions per les quals passem les dones quan tenim la feliç idea de posar-nos de part. Amb el primer em vaig llegir tot el llegible i tenia molt clar què volia. Per això quan va venir la infermera amb una maquineta d’afaitar i l’ènema en qüestió li vaig dir que se’l podia endur a casa per regalar-ho al marit. Em vaig sentir molt llesta i vaig abaixar la guàrdia perquè sense que pogués fer-hi gaire ja m’havien xutat amb unes gotes d’oxitocina per accelerar-ho tot. Tímidament vaig preguntar si era necessari, i la contundència de la resposta em va desarmar. Després em van ajeure en un llit i per sort meva la cosa va anar ràpid i aviat vaig passar al quiròfan i després… Bé, ja ho sabeu, després el cervell i la vida em van canviar.

Amb el segon vaig anar mentalitzada que no em donessin res que no fos necessari, perquè ja havia llegit i entès que a la primera de canto tampoc cal que et regalin un glopet o punxada de res. Que en lloc d’estar ajaguda com la Maja vestida o en pilotes és millor passejar i moure’s. I que pau i tranquil·litat, que és bo anar veient què diu el cos com qui estudia l’erupció de l’Etna als estius sicilians. El problema amb el segon va ser que anava massa ràpid i el ginecòleg que m’havia d’atendre, que era el suplent del primer, que s’havia acomiadat a la francesa de totes les seves pacients, no estava localitzable i va haver de venir el suplent del suplent. Jo ja estava mig mosca perquè la deserció del primer ginecòleg m’havia deixat estupefacta, i entre que trucaven a qui fos, que venia i no venia, el meu mitjà insistia a aparèixer. Vaig haver de fer grans esforços per ser educada i esperar el senyor doctor. I ho vaig aconseguir.

L’últim

Amb l’últim ja tenia coll avall que volia esperar a posar-me l’epidural a l’últim moment. Vaig llegir, respirar, imaginar… i el destí em va gastar una broma, perquè em va tocar passar per una cesària de les ben fetes, de les que han de ser cesàries per força. Al quiròfan, per suavitzar l’ensurt, em van preguntar de què treballava. Quan van saber que feia guions per a Ventdelplà tot el personal es va exclamar: “Explica’ns què passarà!!!” Va ser un part lluminós i divertit i, a canvi d’uns quants spoilers, vaig obtenir la promesa d’una cicatriu molt bufona. Efectivament, totes les llevadores que després van supervisar la ferida van admirar-se: “Però que bé que t’han deixat”. Bromes a banda, vaig notar que la sensibilitat envers el moment del part havia augmentat, o potser en aquell centre s’ho miraven més, el cas és que em vaig sentir acompanyada i respectada i de seguida em van ajudar amb la lactància i el postpart. Els ho vaig agrair. Sabia que era la darrera vegada que passava per aquella situació i hauria sigut molt trist que m’obliguessin a posar-los a parir.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 22 de juny de 2013

http://criatures.ara.cat/lapitjormaredelmon/