L’home com a ser de projecte

Pensar l’ésser humà passa necessàriament per analitzar un aspecte fonamental en ell: la biologia. L’ésser humà és biologia1, en tant que aquesta constitueix el marc des del qual hom es desenvolupa, assimila, interpreta i comprèn el seu entorn i a sí mateix. Però quan parlem de l’ésser humà no podem quedar-nos en aquesta definició, aquesta seria una visió esbiaixada de la realitat. L’ésser humà és també i sobretot, cultura. La cultura, la seva capacitat social, és l’element que el diferencia de l’animal. L’home existeix en relació a l’altre i al món que es dóna a sí mateix, tant individual com col•lectivament. En l’exemple teòric de l’ésser humà criat fora de la societat, fora de la cultura, reconeixem l’absència d’aquest aspecte definitori i clau, i com aquesta absència l’allunya dels éssers humans i l’apropa als animals.

En aquest procés de socialització s’estableix una relació dialèctica entre l’individu i la societat. Sostinc que és una relació dialèctica, ja que és una relació de doble sentit: l’individu és forjat per la societat, però alhora aquest modifica la societat amb el seu ser individu social. En aquest procés hi ha un element que resulta clau: el projecte. En la relació de la societat amb l’individu, aquesta es regeix per un projecte socialitzador i de desenvolupament dels seus individus dins d’uns determinats marcs culturals. Altrament, l’individu, en el seu procés de maduració s’impulsa a sí mateix en aquest desenvolupament a través del fer, a través doncs, del pensar i executar un projecte, que si bé és personal, modifica alhora la societat que el conté.

Vull remarcar, que aquesta relació dialèctica cal que sigui tinguda en compte pels educadors socials, ja que aquelles persones amb les que treballen, per bé que puguin semblar fora de la societat, amb les seves accions, amb les seves vides, amb els seus projectes en definitiva, estan construint la societat tant com aquelles persones de les classes dominants, reconegudes pel seu prestigi i valor cultural2. Important és doncs que l’educador comprengui que, si bé hi ha persones que requereixen de la seva intervenció per a redefinir el seu projecte vital, variar-lo per un altre no auto-destructiu, etc., no per això són menys transcendents en la dialèctica social. Aquest és un primer punt per a considerar el degut respecte a tots els col•lectius socials, imprescindible en el codi moral professional d’un educador.

Tornem ara a la definició de l’home com a ser de projecte. Tenim que, si bé la biologia és el marc que ens defineix en les nostres possibilitats i limitacions, és la cultura qui ens confereix l’estatus de persona. Un teòric individu biològic sense cultura, queda reduït a un simple animal, mentre que l’individu biològic socialitzat esdevé ésser humà.

L’home doncs, no és una realitat concreta, al contrari, és una realitat en permanent redefinició. L’home és el seu passat, el seu present i allò que encara ha d’esdevenir; és en definitiva un projecte vital; un projecte que es troba en incessant transformació i adaptació. L’home està abocat a un permanent fer, i en aquest procés «cal prendre opcions constantment, exercir obligatòriament la llibertat –en el sentit sartrià-« (Enric Benavent i Vallès)3 cal parar especial atenció als dos conceptes a que Benavent fa referència, d’una banda prendre opcions, decidir. D’altra banda, llibertat en el sentit sartrià, això és llibertat exempta de qualsevol determinisme, i com a màxima segons la que l’individu dóna forma amb cadascuna de les seves decisions i accions a allò que vol ser i allò que imagina que pot arribar a ser «El hombre (…) sólo será después, y será tal como se haya hecho (…) El hombre es el único que no sólo es tal como él se concibe, sino tal como él se quiere»4 .

Prendre opcions des de la llibertat, aquest seria el marc teòric en que l’ésser humà desenvolupa el seu projecte vital, i dic teòric perquè revisant el concepte de llibertat sartriana des d’una perspectiva que tingui en compte les condicions psicològiques, biològiques i socials amb que l’individu neix, creix i desenvolupa el seu projecte vital es pot arribar a pensar que aquest indeterminisme sartrià no és tal. En tant en quant l’home es troba integrat en una societat i aquesta, que el conté i amb la que interactua, per a determinats individus o col•lectius, lluny de ser una espai de llibertat, suposa un espai de control, coerció i privació en definitiva d’aquell concepte de llibertat ja que la societat no ofereix la mateixa realitat a tots els seus membres, són molts els factors condicionants amb que l’home es troba des d’abans fins i tot del seu naixement (classe social, nivell econòmic, salut, genere, raça, cultura, vinculació afectiva dels altres vers ell, etc.) Aquestes diferències condicionen sempre el projecte de vida que cadascú desenvolupa, ja que ningú disposa de totes les opcions, ni tothom té les mateixes opcions.

Val a dir que abordo la crítica al concepte de llibertat sartriana en el seu aspecte més radical i indeterminista, per bé que, en la seva darrera obra filosòfica Crítica de la razón dialéctica (1960), Sartre trasllada l’ènfasi posat en la llibertat existencialista pel determinisme social marxista5.

Així doncs, aquella llibertat a que segons Sartre l’home està condemnat “todo hombre esta en una situacion, nunca ella le determina, antes bien, la libertad se presenta como el modo de enfrentarse a la situacion (al entorno, el projimo, el pasado)”6, aplicada al treball de camp, ens fa observar que no és tanta com ens agradaria (i angoixaria, ara sí en la seva concepció més sartriana).

Quant als condicionaments psicològics, estretament imbrincats entre els condicionaments biològics i els culturals, les teories freudianes del allò/jo/superjo, inconscient/conscient/preconscient, tot i ser revisades pel propi Freud7 al llarg de la seva vida, configuren una brillant i decisiva concepció de la psicologia de l’individu i la seva estructura psico-social, que manté la seva vigència en termes generals.

Així doncs, aquell succés o pulsió que el conscient (el jo) no pot assumir, passa a situar-se en l’inconscient (l’allò) per acció de la repressió, que és el mecanisme que exerceix la cultura (el superjo) per mantenir un equilibri entre el jo i l’allò que permeti la correcta socialització (integració en el superjo) de l’individu. Aquests procés, en tant en quant és essencialment repressiu genera allò que Freud va descriure com a traumes i que condicionen la realitat emocional i per tant psicològica de l’individu, i amb ella el seu ser i el seu fer, és a dir, el seu projecte. També s’ha d’incloure com a condicionant psicològic la personalitat de cadascú, configurada aquesta pels subsistemes apuntats per Allport (1897-1967)8 volitiu-motivacional (caràcter), afectiu-emocional (temperament), racional-cognitiu (intel•ligència) i orgànic-fisiológic (constitució).

Finalment trobem els condicionants biològics que, com ja s’ha referit, suposen un marc que limita o possibilita un projecte de vida; no podem menystenir la importància del factor biològic, ja que el propi cos és un factor determinant en la construcció del self, i com a tal, condiciona també el seu projecte. Obviaré aprofundir a descriure com diversitat físiques o psíquiques, condicionades de nou pel factor social, juguen un paper determinant en la construcció del propi projecte9.

Vistos el condicionants de la llibertat individual i col•lectiva, no puc assumir la visió de l’educador social vers l’altre des d’una perspectiva sartriana, si bé és cert que tampoc puc assumir la contraria, la determinista. Skinner (1904-1990), amb les seves teories del condicionament operant arriba a afirmar que “la libertad no existe, no es más que una palabra para designar nuestra ignorancia de las causas que determinan nuestra conducta”10. No estic tampoc d’acord amb aquest determinisme, entenc les circumstàncies com a factors condicionants, condicionants en major o menor grau, però no determinants absoluts. Així doncs davant la necessitat de trobar un punt d’equilibri, potser seria el materialisme històric de tall marxista que explica el desenvolupament humà i social a partir de factors pràctics, tecnològics i materials i analitza com aquests aspectes són condicionants de la resta d’aspectes organitzatius (econòmic, jurídic, ideològic, cultural, polític, etc.)11. Refereixo com a més respectuosa amb l’individu aquesta concepció de la llibertat individual, ja que compren i descriu factors condicionants, sense arribar al determinisme, però considerant que l’home no és completament lliure com a individu.

Un cop pres en consideració el concepte de llibertat individual i construcció social, cal concloure que la clau de la intervenció de l’educador social es la consideració dels condicionants que han portat a una persona a la situació d’exclusió social o autodestrucció i que aquests condicionants han configurat l’individu i el seu projecte. Partint d’aquesta concepció la intervenció de l’educador doncs, ha d’aportar nous condicionants, ha de dotar la realitat de l’altre de noves possibilitats que no havia tingut abans o no havia sabut o pogut valorar i l’acompanyament per a l’adquisició d’estratègies de recomposició i reformulació del projecte vital.

http://educaciosocial.net/lhome-com-a-ser-de-projecte/