‘Infància empobrida, futur insostenible’, article de Jordi Collado a El Periódico


Article d’opinió de Jordi Collado, director de la Fundació Casal l’Amic,
publicat avui a El Periódico.

La pobresa infantil no és un fenomen nou a Catalunya. És una debilitat massa arrelada. Un 23,8% de la infància catalana viu per sota del llindar de la pobresa, cosa que suposa al voltant de 325.000 menors. Entre el 2008 i el 2010 aquest índex va créixer més de tres punts percentuals. Les famílies d’aquests nens no tenen eines ni estratègies per treure’ls per si mateixes d’aquesta situació. I per això les entitats ens veiem obligades a adoptar estratègies assistencialistes i reconvertir la nostra tasca preventiva.

No hi ha dubte que la pobresa també és hereditària. L’ascensor social existeix a Catalunya, però només per a aquells a qui s’anomenava classe mitjana. Els pobres no poden ni tan sols pujar a aquest ascensor. La majoria només poden baixar-ne, fora que se’ls acompanyi. Vincular un determinat tipus de família a un determinat desenvolupament, en realitat amagaria una diferència d’estatus social. No és la configuració familiar la que determina el desenvolupament, sinó les condicions en què es viu. És una qüestió econòmica i d’oportunitats.

Durant anys les entitats socials hem estat intentant donar suport a aquestes famílies i acompanyar-les perquè poguessin abandonar la pobresa. El plantejament ha estat recolzar-les per criar els seus fills de forma que es construïssin un futur millor. L’educació era el primer focus d’atenció. El contracte social deia que amb estudis hi hauria feina. I així ho crèiem. Però avui hem trencat aquest contracte i el que es planteja és un altre amb valors diferents i, sobretot, amb un nou paradigma. Avui ens veiem obligats, per les necessitats de les persones que atenem, a destinar esforços al repartiment d’aliments, a les ajudes per a lloguers o subministraments bàsics (aigua, llum…). Avui no només hi ha més pobres, sinó que els pobres són més pobres.

Les dificultats estan generant tensió a les famílies i, en conseqüència, violència velada o subtil a les llars. A les escoles podem veure molts indicadors d’aquesta situació generalitzada, no només en la falta de materials o la impossibilitat de participar en les activitats extraescolars, sinó en l’actitud i el rendiment escolar dels alumnes: dèficit d’atenció, falta de motivació, dificultats per entendre els conceptes, nerviosisme, ansietat… El que més influeix en el rendiment escolar –està demostrat en diferents estudis– és la situació econòmica familiar. Com pitjor és la situació, pitjor és el rendiment.

Per poder promoure la justícia social i lluitar contra la pobresa és bàsic el recolzament a les famílies i a les seves xarxes. Sens dubte cal apostar pel treball comunitari i integral, per l’arrelament de les persones, per satisfer les necessitats bàsiques a partir de l’acció social més pròxima. Per construir polítiques socials de baix a dalt. És a dir, a partir de les necessitats de les persones, a partir de l’acció social més pròxima. No sempre és una qüestió de fer més inversió; en massa ocasions es tracta de fer-la millor. I d’això en som responsables tots.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Teorías de la Adolescencia: Stanley Hall y Margaret Mead

QUI SÓN? COM ELS VEIEM? CENTRES DE MENORS (CRAE I CREI)

PERFIL Y FUNCIONES DEL EDUCADOR SOCIAL.