Què en farem dels conflictius?
Ara que tots estem una mica més tranquils fent cursos de formació, fent balanç del curs i pensant com ens ho farem l’any que ve, m’agradaria reflexionar sobre aquesta mena d’alumnes etiquetats com a “conflictius” que corren pels instituts i que donen molts maldecaps a professorat, famílies i institucions diverses.
La idea de parlar d’aquest tema em va venir en una reunió en la qual vaig assistir fa poc. Es tractava de fer el traspàs d’un alumne del nostre centre amb un perfil d’aquesta mena a una unitat diguem-ne “especial”, teòricament especialitzada a ajudar nanos amb aquesta mena de problemàtiques. El xoc, tanmateix, em va venir quan algú va al·legar que aquest perfil d’alumnat no és l’adient per aquest recurs. Aleshores, què se n’ha de fer?- vaig pensar.
No voldria avançar sense fer una definició impressionista del que entenc per nano conflictiu. Per mi, aquest qualificatiu només el mereixen aquells alumnes que impedeixen el funcionament normal d’una classe en un centre educatiu quan ja s’han aplicat totes les mesures ordinàries: advertència, càstigs sense pati, càstigs amb hores extraordinàries, entrevistes amb les famílies, expulsions temporals (i totes aquelles que s’hagin pogut idear). Afortunadament, la majoria d’alumnes que plantegen problemes solen reaccionar amb l’aplicació d’una o diverses mesures d’aquestes i, com a mínim, disminueixen la seva incidència en les classes. Els que reincideixen un i altre cop, impermeables a aquestes mesures serien, en la meva escala de valors, els conflictius. I amb aquests, com molts companys meus, no me’n solc sortir.
La majoria d’aquests alumnes, quan arriben a l’ESO, ja han estat atesos per bona part dels recursos de què disposen els centres educatius i, tot i així, presenten uns retards d’aprenentatge molt significatius.
Tot i aquest retard, els recursos de compensació, reforç, suport…de què disposen els instituts on he treballat, mai són adequats per aquests nanos. Així, per exemple, situar un alumne conflictiu en un grup de reforç es considera perjudicar tot el grup i, per tant, no es fa.
Fa un mes llegia uns magnífics articles de la revista Dotze 18 (en català) [Aula de Secundaria en castellano] que reflexionaven sobre diversos plans de xocs implementats en instituts per donar resposta al fracàs escolar. Bones iniciatives en les quals sempre es deixava fora els conflictius per un simple criteri d’optimitzar els recursos.
Així, en una experiència a Navarra presentada per Raúl Etxandi i Sabela Vázquez (“Així vam capgirar el suport escolar”). Els autors esmenten com a causa central de la millora del recurs: “El segon aspecte, considerat innegociable, eren les conductes disruptives que alteraven l’ambient d’estudi” La mala conducta justificava la baixa del programa.
Unes pàgines abans, Juan Francisco Soto ens presenta una experiència reeixida en un institut de Sevilla (“Programa d’àmbits: una proposta d’atenció a la diversitat”) i explica: “No podran ser inclosos en el programa els alumnes que, de manera reiterada, hagin tingut conductes contràries a les normes de convivència del centre”.
No és cap sorpresa, aquí, allí i més enllà, els conflictius no els vol ningú. Ep! Que ningú se m’esveri, que a mi tampoc em fa cap gràcia tenir-ne algun a la classe. Trobo perfectament justificables totes aquestes decisions perquè jo n’he estat partícep manta vegades però…hi continuen essent.
Tant de bo tingués alguna proposta al respecte, però no en tinc cap. Això sí, em sembla que enlloc de fer lleis complicades que no entén ningú, els nostres governants (estatals i autonòmics) haurien de fer un pla de xoc per ajudar tots aquests nanos de veritat, no amb mitges tintes, amb mitjans reals i ben remunerats per als professionals que s’hi dediquessin. Em sembla que si algun dia sabem donar resposta a aquests nanos, els nostres resultats globals milloraran i la salut del nostre professorat en sortirà beneficiada.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Si voleu participar, deixeu la vostra aportació i la recollirem, animeu-vos.