Els límits enforteixen la seguretat dels més petits



Difícilment trobaríem algú que no estès d’acord amb la importància dels límits i del seu paper en l’educació dels infants. En nombrosos llibres i, fins i tot, en programes televisius com “La supernanny” (en versió anglesa o espanyola) s’ofereixen pautes per a dur-los a la pràctica. Però més enllà d’això hi ha una qüestió de vital importància: com els límits ajuden a la construcció d’una bona personalitat i d’una bona autoestima.

A partir de quina edat cal començar a posar límits? És el mateix un límit que un càstig? Una frustració constant per no poder fer el que el nen/a vol, el porta a patir alguna mena de trauma? A quines coses cal posar límits i a quines no fa falta? Quina ha de ser l’actitud dels pares?

Seguidament procurarem donar resposta a aquestes qüestions i a d’altres que se’ns vagin plantejant.

Des del mateix moment del naixement, i fins i tot abans, el bebè entra a formar part d’una família amb un sistema de valors propis i unes rutines que en defineixen el seu funcionament. Aquests sónels primers límits amb els que es troba l’infant i que, a poc a poc, el van estructurant com a persona.

A mesura que el bebè va adquirint noves habilitats lingüístiques i motores i es va fent més gran, cal anar introduint nous límits i rutines (són una gran eina per ajudar a establir i a marcar límits) per tal de protegir al nadó. Per exemple, no deixant coses al seu abast que es pugui empassar, no deixant-lo tocar el foc de la cuina per molt que el fascini o evitant que s’enganxi els dits a les portes. Posar límits és un acte d’amor; li estem dient al nostre fill/a que l’estimem i que per això no li deixem fer certes coses amb les que sabem que es farà mal o que córrer perill de fer-se’n.

Hi ha una altra mena de límits que són els que als pares els costa més de posar i de mantenir, però que són igualment necessaris. L’hora d’anar a dormir, què menjar i què no i quan... Tot allò amb què el nen/a, a mesura que va creixent, va posant a prova i desafiant els seus pares. I és molt necessari que ho faci; d’aquesta manera aprèn què està bé i què no, adquireix la capacitat de decidir, a respectar els altres i a fer que el respectin a ell... I, sobretot, estructura la seva personalitat d’una manera sana i enforteix la seva autoestima i seguretat personal. Tot això són aspectes que formen part de l’educació dels més petits i que necessiten aprendre per poder convertir-se en uns adults amb unes bones relacions personals, competents professionalment, amb interessos i inquietuds... En definitiva, amb un sentiment de felicitat personal.

A molts pares els és difícil posar límits als seus fills perquè els angoixa veure’ls plorar i enfadar-se, i això els fa sentir malament, amb un cert sentiment de culpa i de ser mals pares per haver provocat aquest malestar en els seus fills. Veure’l frustrat o enfadat forma part del ventall d’emocions humanes i, en cap cas, és traumàtic. Educar no és una tasca gens fàcil ni senzilla; implica grans dosis de paciència, coherència, constància i fermesa. I no sempre podem, sobretot quan hem tingut un mal dia, arribem cansats de la feina o no ens trobem gens bé per un horrible mal de cap. Però tot i així és necessari no oblidar que som pares i que som el model i exemple dels nostres fills.

Un nen/a sense límits es torna apàtic i passiu o bé irascible i tirà. Un nen/a amb límits forma un Jo, una identitat i una personalitat ben estructurades, no es deixa portar pels altres, sap dir que no i preservar un espai propi i la seva intimitat, té una bona autoestima i facilitat per a saber què vol i què no i evita la dependència i els xantatges emocionals.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Teorías de la Adolescencia: Stanley Hall y Margaret Mead

QUI SÓN? COM ELS VEIEM? CENTRES DE MENORS (CRAE I CREI)

Centres Residencials d’Acció Educativa (CRAE) a Barcelona ciutat.