Parlem d’extorsió, poca broma!

Mentides. Eix

En els mitjans de comunicació podem llegir algunes notícies que parlen d’extorsió, un mot que fins fa poc temps associaciàvem a països poc desenvolupats on alguns malfactors trobaven en aquest delicte una nova font d’ingressos.

L’accés a la informació i les xarxes socials han contribuït a mostrar les nostres vides i algunes persones s’han aventurat a extorquir a d’altres que els creuen amb més possibilitats. De sempre és conegut que entre veïns i veïnes han existit enemistats, enveges, gelosies, que han contribuït a desitjar el que anomenem els béns aliens o senzillament a fer-los la punyeta. Els conflictes civils han animat a denunciar impunement a d’altres per la seves creences polítiques, religioses o senzillament per assumptes personals mal tancats.

I és que el binomi mentida i denúncia resulta massa fàcil, barat i a voltes fins i tot beneficiós. La pedra està llançada, sempre hi ha l’advocacia, la fiscalia i algú dels sistema judicial que en dona empara. Només cal vestir-ho bé, esdevenir convincent i sobretot usar un tema sensible per sortir-ne ben parat. De la resta ja s’encarregaran els mitjans de comunicació, els rumors i les noves tecnologies.

Raül Romeva en una entrevista en el programa de Jordi Basté, “Versió RAC 1” en la presentació de “A l’altra banda del mur·”, el llibre que acaba de publicar amb Ara Llibres va afirmar que “... la immensa majoria dels que són a la presó no hi haurien de ser”.

En el nostre sistema judicial, l’ús de la mentida, és un dret que té tot acusat per defensar-se davant de la llei. La mentida és un dret per a la persona encausada, en conseqüència tot el que manifesti serà posat en entredit. La mentida en canvi, és un delicte per als testimonis de les causes judicials, sempre que es descobreixi, és clar.

També es considera delicte denunciar un delicte inexistent (simulació de delicte) quan es vol obtenir un benefici, com el fet de voler cobrar una assegurança, per desviar l'atenció en una investigació judicial, per motius de revenja o per voler causar un perjudici a una tercera persona.

En els darrers temps han augmentat les simulacions de delictes, les falses denúncies i les falsedats davant de les asseguradores. Els magistrats i els investigadors poden percebre algun detall que pot revelar aquesta mentida, per exemple la implicació d'una persona, la versió d'un testimoni, la gravació d'una càmera. Tot es pot comprovar però menys controlar, pot haver-hi gent que pensi que és fàcil d'enganyar, sobretot si la pressió dels mitjans de comunicació jutgen en paral·lel. I és que els Jutges i Jutgesses també són persones i davant d’una situació convulsa, tendeixen a condemnar, no poden ni volen ser la diana d’una crítica ferotge.

En la psicologia social s’han elaborat teories en relació a la comunicació persuasiva per tal de comprendre com s’ha d’avaluar la credibilitat una persona.

El jutge, en la fase d’instrucció, ha d’obtenir el màxim possible de dades sobre el delicte que s’ha comès i que ha motivat l’inici del procés penal. Amb les dades que recull necessita obtenir la confessió de la persona investigada. Però el jutge que enjudicia ha de garantir que en el moment del judici hi ha totes les proves que s’han de valorar, ja que ha d’avaluar la culpabilitat (i el seu grau) o la innocència de la persona encausada. La recerca de la confessió de culpabilitat passa a un segon terme, la imparcialitat implica que ha de tenir un rol més passiu que el jutge d’instrucció, ja que haurà de fer una valoració final de totes les proves de forma integral.

El verb extorquir, significa arrabassar fent ús de la força, del poder, amb amenaces, coaccions, etc. “El que, amb ànim de lucre, obligués a un altre, amb violència o intimidació, a realitzar o ometre un acte o negoci jurídic en perjudici del seu patrimoni o el d’un tercer, serà castigat amb la pena de presó d’un a cinc anys, sense perjudici de les quals poguessin imposar-se pels actes de violència física realitzats

En el Codi Penal, existeixen altres comportaments previstos i sancionats com els delictes que atempten directament a la llibertat de les persones en la mesura que restringeixen el seu lliure albir o llibertat de moviments en veure’s sotmesos a pràctiques de xantatge, com a voltes passa en delictes per detencions il·legals o segrestos, les amenaces condicionals o en el delicte de coaccions.

En el moment en que algú transmet una intimidació o s’esforça per fer xantatge, tindrà la finalitat d’infondre temor a la víctima en qüestió. La por pot basar-se en gairebé qualsevol cosa, com a exemples la utilització de la força física, una possible desgràcia financera, el desprestigi social, l’extradició o a qualsevol altra cosa que pugui fer que la víctima actuï o lliuri els seus béns.

Els jutges i els tribunals han de valorar la credibilitat basada en la versemblança, incredibilitat subjectiva i persistència en la incriminació, els actors judicials valoren que la declaració es realitzi amb seguretat i confiança, i no amb actitud dubitativa, desídia i manca d’informació. Per Cutler, Penrod i Dexter (1990), es va demostrar, mitjançant un seguit de jurats simulats filmats amb vídeo, que els membres del jurat estaven més influïts per la confiança del testimoni que no pas per l’exactitud.

Acusar una persona és fàcil. Tothom pot anar a una comissaria i presentar una denuncia contra qualsevol, encara que aquest no hagi fet res. Els motius poden ser personals, econòmics, familiars… Per alguns delictes no cal una càrrega de prova, únicament amb una denuncia es pot iniciar un calvari per la persona injustament acusada. Per exemple en les denuncies per conflictes de parella o ex-parella, en algunes ocasions aquestes acusacions es basen en fets que passen dins l’esfera familiar, de manera que no és difícil construir un relat creïble i perjudicial.

Qualsevol acte denunciat ha de tenir una estructura creïble, el lloc, la data, la situació, les persones... els fets passen en segon pla, es poden modelar descaradament.

Trobem la definició de denúncia falsa quan existeix una conducta penada que imputa falsament a una persona determinada a la comissió d'una infracció penal constitutiva de delicte o de falta.

En el Codi Penal, a l’article número 243, apareix el delicte d'extorsió, que castiga a qui amb ànim de lucre, obligués un altre, amb violència o intimidació, a fer o ometre un acte o negoci jurídic en perjudici del seu patrimoni o del d'un tercer .

El mateix article preveu que serà castigat amb una pena de presó d'un a cinc anys, sens perjudici de les que es puguin imposar pels actes de violència física realitzats.

El delicte d'extorsió s'enquadra al Capítol III, sota el títol “De l'extorsió”, dins del Títol XIII dedicat als “Delictes contra el Patrimoni i l'Ordre Socioeconòmic”.

Pel que fa a un delicte d'extorsió, hem d’afirmar que existeixen diversos béns jurídics protegits, la llibertat i el patrimoni, ja que es tracta d'un acte patrimonial. En altres també es té en consideració la protecció de la salut, la integritat física i la vida.

La difamació i joc brut (outing and trickey), el trobem quan s’enganya a la víctima perquè comparteixi i transmeti informació confidencial sobre un altre promovent rumors difamatoris.

Les tecnologies aporten avantatges en els aprenentatges i en la comunicació. A voltes se’n pot fer un ús inadequat i poc responsable sense tenir en consideració les seves conseqüències. Un ús abusiu i/o addictiu, la vulneració de drets de la propietat industrial o intel·lectual, l’accés a continguts inapropiats, les amenaces a la intimitat. De vegades trobem el ciberassetjament entre grups d’iguals, on els estafadors aprofiten les característiques de les xarxes per adaptar i estendre les seves activitats a un conjunt de víctimes molt més gran.

Es, tracta doncs, d'un delicte que afecta, per una banda a l'honor de la persona acusada o denunciada falsament (a qui se li ha imputat, ni més ni menys, la comissió d'un delicte) com a la mateixa Administració de Justícia, en tant que ha estat utilitzada indegudament i fraudulentament per l'acusador o fals denunciant.

Sempre ha d'haver una imputació, és a dir que algú atribueixi a un altre la comissió d'un delicte i que a banda, ho faci sabent que aquesta imputació és falsa. Sempre qui denuncia ho fa amb coneixement de la falsedat i amb flagrant menyspreu cap a la veritat.

El Tribunal Suprem exigeix que ha de ser objecte de curosa investigació i examen, per no afectar el dret-obligació de denúncia si s’emmarca dins la llibertat d’ expressió. Per tant, per no perjudicar el deure/obligació que té tota persona de denunciar quan és testimoni de la comissió d'un delicte, el delicte d'acusació i denúncia falsa ha de ser objecte d'una investigació i tractament curosa.

La falsa imputació constitueix una infracció penal, provoca que hi hagi una sentència o una interlocutòria d'arxiu o sobreseïment de les actuacions penals fermes (sense possibilitat de recurs). La causa penal ha hagut d'acabar mitjançant sentència que exculpi l'acusat o la interlocutòria que hagi sobresegut l'assumpte.

És tasca dels pares, mares, educadors, educadores, mestres, professores i professors fomentar un esperit crític que posi en dubte el que troben a internet i al món físic. Cal acostumar-nos a comprovar la reputació dels llocs que visiten els nostres infants i les fonts d’informació. Han de saber que no tot el que es diu o veu a la xarxa és cert i cal ensenyar-los a destriar la informació que reben.

“La lluita contra la mentida suposa no només una pedra angular de l'Estat de dret, sinó també un component clau d'una veritable democràcia i un element essencial per a assegurar la protecció dels drets humans” com ho recull l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa en la resolució 2170 que promou la integritat en la governança per a fer front a la corrupció política, l’any 2017.

Els drets humans configuren part de la democràcia i l'Estat de dret és el mecanisme a través del qual s'organitza el poder públic per donar concreció a l'organització legítima del poder. L’impacte en un d'aquests té conseqüències en els altres, ja que constitueix un entramat complex i interrelacionat. Hi ha una connexió directa entre l'ideal democràtic en relació a la mentida que provoca la pèrdua de confiança de la ciutadania en les institucions i una pèrdua de legitimitat tant per l'Estat de dret com per a la democràcia.

En una societat democràtica, les decisions de les autoritats fonamenten el bé comú i la igualtat entre les persones. Els actes de corrupció van del bé comú cap al benefici particular, aquest comporta privilegis en tota presa de decisions i trenca amb la base de la convivència democràtica.

Joan Rodríguez i Serra és educador social.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Teorías de la Adolescencia: Stanley Hall y Margaret Mead

QUI SÓN? COM ELS VEIEM? CENTRES DE MENORS (CRAE I CREI)

Centres Residencials d’Acció Educativa (CRAE) a Barcelona ciutat.