Avui parlem del dol per la renuncia...



A l’actualitat i després d’haver patit les conseqüències d’una crisi sanitària i social s’ha provocat en la societat i més concretament en les persones grans una situació de pèrdua i renúncia

Les persones grans han perdut éssers estimats, el treball, els projectes i molts plans de futur i com a conseqüència pateixen un procés de dol anticipat i la necessitat d’aprendre a gestionar aquestes noves pèrdues.

El dol és un procés psicològic que patim tots els éssers humans davant la pèrdua, un procés que esdevé habitual en el que caldrà fer front a canvis irreversibles i dolorosos que ens afectaran en el nostre dia a dia.

Durant el transcurs de la nostra història hom ha considerat que quan envellim practiquem una lògica de la retirada, que cal anar a poc i apartar-nos de la societat. Sovint s’envolta d’imatges de pèrdua, declivi i decrepitud. I és que hem d’acceptar que l’envelliment és un procés irreversible i inevitable, que forma part de la nostra vida, que esdevé un procés natural.

Pels educadors i educadores i altres professionals que intervenim amb les persones grans observem que a aquest procés normal de dol cal donar-li una resposta aguda, curta però molt intensa. Sabedors i sabedores que aquest comporta un gran dolor, angoixa i inquietud entre d’altres. També observem que més endavant donarà lloc a la ràbia, la tristor i l’apatia entre d’altres.

Qualsevol pèrdua provocarà un munt de símptomes emocionals, cognitius, conductuals i fisiològics que afecten les persones, que s’allargaran durant setmanes i mesos posteriors a aquesta pèrdua.

També podem parlar d’aquelles persones que no desitgen renunciar al control absolut de tots els aspectes de la seva vida i això els provoca infelicitat, estrès i ansietat que aguditzen les seves patologies. Cal aprendre a renunciar, a saber quan toca deixar que siguin els i les altres que prenguin les regnes de la nostra vida.

Majoritàriament són les dones les que es veuen expulsades del sistema per l'estructura social, econòmica i educativa i són relegades a la cura de la llar i de la família, els tocarà massa sovint deixar de tenir un paper actiu en la nostra societat i perdre moltes de les seves aportacions.

I és que quan es fa referència a una persona jubilada o discapacitada passa irremeiablement del sentiment d’utilitat al d’inutilitat, dit d’una altra manera passa de subjecte a objecte.

Cal considerar que quan parlem del dol no trobem solament pèrdues relacionades amb la mort o la defunció d’amics o familiars, ho fem també per parlar de relacions que han finalitzat, de relacions perdudes i també per altres situacions on hi hagi una pèrdua d’alguna cosa, d’algun animal o mascota amb el tinguem un lligam i en el que nosaltres hàgim establert un valor emocional.

Quan parlem del tema de la por a envellir constatem que per a la majoria de les persones la vida els ha passat ràpidament i és clar, aquest camí esdevé un procés psicològic que han d’anar assumint. Algunes persones s’adonen que de cop i volta un dia, per a qualsevol circumstància, han vist que ja havien entrat en l’etapa de la vellesa.

Envellir és un procés natural i progressiu, per tant cal afrontar-lo amb actitud positiva, els educadors i educadores socials i els altres professionals de l’àmbit defensem que cal viure una vellesa saludable i sobretot activa.

I és que la vellesa comporta canvis físics, socials i psicològics importants lligats a un deteriorament sistèmic de la salut. Amb aquests canvis també observem l’aparició d’un estrès com per exemple la mort dels essers estimats, les limitacions físiques i sensorials, la fi de l'etapa professional i altres disminucions. Per a moltes persones quan arriba la jubilació i lligada a aquesta, perceben que han entrat en l’etapa de la vellesa sobtadament.

Cal tenir en consideració que l’envelliment és un procés natural i irreversible, no pas un procés patològic, ni una malaltia, ni penosament el descobrir una involució en la salut física i mental, que faci necessari un tractament mèdic o psicològic.

Cal saber que qualsevol persona pot tenir una cura per una malaltia, però en el cas de la vellesa esdevé un procés irreversible.

Lligat a tot l’anteriorment descrit també hem de ser conscients que els anys ens fan adquirir més saviesa, més experiència, més coneixements. Tenim un aprenentatge que hem establert per tot allò que ens ha estat necessari en el camí de la nostra vida. Entre els aspectes més importants i afavoridors hem aprés a saber escoltar, entendre, a renunciar, a estimar i sobretot ens ha donat el domini del perdó. Saber perdonar és tot allò que ens dona l’experiència i les nostres relacions establertes al llarg de la nostra vida.

També hem de ser conscients que la vellesa, en el punt que suposa el tram final d’una llarga vida, més o menys afortunada, pot esdevenir també un malviure. Aleshores la vellesa és també una oportunitat per a tots i totes nosaltres i pels que ens envolten.

Certament el malviure passa en una societat que es pretén evolucionada, quan esdevé més dolorós per aquells i aquelles que hel pateixen i gaudeixen d’una consciència encara lúcida.

Cal adonar-nos també de l’enriquiment que suposa per una societat els i les nostres grans que ens poden aportar molts coneixements acumulats al llarg de tota la seva existència vital.

El sofriment potser és el mateix, però la mort i l'absència ja s'han incorporat en la pràctica de la vida. Perquè allò que diuen que el temps ho cura tot és mentida. El temps ens ensenya a viure amb aquella renúncia. I la vellesa no és més que això: anar acceptant les renúncies”, Carme Guasch i Darné, 1928-1998 una de les escriptores empordaneses més importants del segle XX.

Joan Rodríguez i Serra és educador social

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Teorías de la Adolescencia: Stanley Hall y Margaret Mead

QUI SÓN? COM ELS VEIEM? CENTRES DE MENORS (CRAE I CREI)

Centres Residencials d’Acció Educativa (CRAE) a Barcelona ciutat.