En el meu poble hi ha un centre d’acollida per a joves immigrants...

Joves migrants en una imatge d'arxiu. ACN

S’ha de demanar a la societat que els acull i accepta, que ha de jugar un paper més important i decisiu

Els joves immigrants i els fills, filles d’una família immigrada tenen més dificultats en la seva transició a la vida adulta en diversos àmbits com el laboral, pel lloguer d’habitatges entre d’altres.

Els menors estrangers no acompanyats són nois i noies menors de 18 anys, migrants, que es troben separats dels seus pares i sense la cura de cap altre adult. Els joves han de poder realitzar el seu itinerari a la vida adulta amb llibertat, amb les mateixes condicions que els altres joves.

La major part dels joves que arriben a Catalunya procedeixen de països del Magreb, fonamentalment el Marroc i Algèria. Tot i això, per a alguns el viatge és molt més llarg i arriben sols des d'Europa de l'Est, Àfrica Subsahariana, Síria o Bangla Desh.

Aquests menors recorren les mateixes rutes migratòries que els adults. En un viatge que pot durar mesos o fins i tot anys pateixen múltiples abusos i violacions dels seus drets: violència, tràfic, explotació, violacions… I fins i tot alguns troben la mort.

La realitat és que com a ciutadans i ciutadanes d’origen immigrat, han de superar nombrosos obstacles per ser ciutadans i ciutadanes reconeguts de ple dret. Les dificultats augmenten quan parlem de la seva participació política, la seva inclusió sòcio-laboral, etc.

L’accés a l’habitatge és un del problemes importants que pateix la nostra societat, concretament pels i per les nostres joves malgrat el boom de la construcció en el nostre país.

A aquest fet li hem de sumar l’arribada de sobte i en molt poc temps de molts ciutadans i ciutadanes d’altres països, en especial de fora del continent europeu. Aquest fet ens ha obligat a canviar i a acceptar que hi ha d’haver una transformació en la manera d’entendre i d’organitzar-nos socialment.

Podem observar com hi ha una ocupació de l’espai públic i del nostre entorn com a conseqüència de l’arribada de noves cultures, noves religions, d’uns hàbits i comportaments socials diversos i diferents. La nostra societat està obligada a reflexionar, ha de treballar en el coneixement dels comportaments i dels hàbits de les persones nouvingudes per poder entendre i acceptar la diferència com un valor afegit molt interessant.

Cal fer una anàlisi dels diversos “jove immigrant”, “jove d’origen immigrant” i “joventut immigrada” per poder conèixer àmpliament les particularitats del col·lectiu motiu d’aquesta reflexió.

Cal reflexionar al voltant de conceptes com estranger/nacional o menor d’edat/major d’edat i entendre’ls, per poder establir categories més precises de pertinença d’un individu a un grup. I és que tot fenomen migratori ens ha d’informar dels processos socials que tenen conseqüències de facto sobre la política, l’economia, la societat i la cultura.

Si fem una reflexió únicament quantitativa podem caure en algun parany, cal analitzar doncs el fet migratori des d’un paradigma més obert, el que fa adonar-nos que darrera de cada història hi ha un component humà molt important.

Cal fer una reflexió quan pretenem que es parli de la integració dels col·lectius immigrants únicament tenint en consideració als propis immigrants. S’ha de demanar a la societat que els acull i accepta, que ha de jugar un paper més important i decisiu.

En aquests temps de discursos que responsabilitzen col·lectius i grups en situació de més vulnerabilitat dels problemes socials, és més necessari que mai recordar la importància d’oferir una especial protecció als menors d'edat. També s’han de desmentir algunes de les falques fàcils i recurrents sobre els menors no acompanyats, que utilitzen alguns col·lectius per situar aquests en el focus de la culpa, per tant del rebuig.

La integració s’ha de treballar a partir de les manifestacions del caràcter d’adaptació de les persones d’origen immigrant, està integrada aquesta persona? Però també de la capacitat integradora de la nostra pròpia societat, com percep i accepta la nostra societat la diversitat social i cultural dels diversos col·lectius?

Per aquest motiu i partint d’aquesta reflexió cal acceptar que les dificultats presents en aquest procés les trobem en les limitacions de la capacitat integradora de la nostra societat, malgrat que massa persones es justifiquin pel rebuig que puguin mostrar els immigrants.

Hem de tenir en consideració que quan la societat catalana percep que els diferents cicles migratoris estan entrant en una fase d’assentament i d’estabilització, emprem aspectes culturals i religiosos per visibilitzar les dificultats presents en el procés d’integració. També veiem com hi ha una diferència entre els diversos col·lectius. El desconeixement i la por al xoc cultural, present tant entre els autòctons com entre els nouvinguts, provoca l’inici de la majoria de conflictes.

Els educadors i educadores observem una incomprensió cultural que s’amaga darrera de tot procés d’integració social, hem d’evitar que l’exclusió social ens allunyi encara més dels i les joves nouvinguts.

Aquí juga un paper molt important la societat civil i sobretot les associacions que col·laboren amb els immigrants permetent establir nous canals de comunicació i diàleg entre la societat que acull i els col·lectius d’immigrants.

Parlem doncs del que han de suposar les actuacions de primera acollida establint els objectius principals que aquestes persegueixen. Hem de capacitar la immigració regular per incorporar-se en igualtat de condicions a la societat, fomentant l’accés a la informació, l’aprenentatge de les llengües oficials, l’adquisició d’habilitats i facilitar tant l’accés al sistema de serveis públics com als espais de convivència i socialització.

També hem de treballar la immigració irregular, identificar i evitar que la situació d’aquestes persones en el territori esdevingui crònica. S’han de garantir els drets humans bàsics, si cal reorientar la seva destinació i accelerar la seva regularització.

Si parlem de l’estada dels nois en un Centre, aquesta ha de ser d’una mitjana de set o vuit mesos, considerant que existeixen massa dificultats per trobar recursos i si és el cas, garantir el retorn al país d’origen. Són nois maltractats o abandonats, molt fràgils, víctimes de conductes violentes, de maltractaments, de consums i malalties no diagnosticades.

La majoria d’aquest joves presenten problemes d’escolaritat, amb un baix nivell de coneixements, que no correspon a l’edat que tenen. Alguns dels nois que fa poc que han arribat del Magreb, han estat absentistes, quasi analfabets, mancats d’hàbits escolars, necessiten un temps de treball per poder integrar-se en un centre educatiu.

En els centres es fan assemblees setmanals, que són preparades pels nois conjuntament amb l’equip educatiu. La participació que hi tenen els residents és alta, i l’experiència no solament significa intercanvi, debat i expressió, sinó que també ajuda a la integració en el centre i provoca canvi d’actituds de resistència al sistema de protecció.

Els professionals sabem que la complexitat de l’atenció que es requereix demana disposar d’eines específiques que facin possible el compliment de l’encàrrec, cal destinar per part de les administracions recursos especialitzats, materials i professionals. Malgrat les competències s’assumeixen des del govern del País, la Generalitat de Catalunya no pot abordar el tema d’una manera individual. Cal doncs, sobretot ara que es convoquen les eleccions municipals que els ens, destinin partides de suport per oferir més eines per a la seva integració.

Els educadors i educadores coneixem de primera mà, que els centres presenten clarament un greu problema sobre l’allargament de l’estada dels nois, generat per la manca de recursos adequats per a ells, com serien famílies especialitzades i centres residencials d’acció educativa. Aquests darrers són insuficients, i encara n’hi ha pocs d’adaptats a les seves necessitats.

La 'Convenció sobre els Drets de l'Infant' considera menor no acompanyat tota persona menor de 18 anys, que es troba fora del seu país d'origen, separada del pare i de la mare o del tutor legal.

Els Estats signataris d'aquesta Convenció, entre els quals hi ha l'Estat Espanyol, reconeixen, a través d'aquest instrument internacional, la necessitat de protecció i cures especials i l'interès superior de la infància, sense cap discriminació. És a dir, independentment d’entre altres qüestions, el sexe, l'idioma, la religió, l'opinió política o d'una altra índole, l'origen nacional, ètnic o social, la posició econòmica, els impediments físics, el naixement o qualsevol altra condició del nen o nena, dels seus pares i mares o dels seus representants legals.

Aquesta Convenció estableix a l'article 20 el dret dels i les menors no acompanyades que estan temporalment o permanentment privats del seu medi familiar a la protecció i assistència especial de l'Estat.

En aquest article no he usat el terme MENA per deshumanitzant, sobretot si ho fem per referir-nos als nens i nenes que viatgen sols i lluny de casa seva, amb els perills que això comporta. És també una paraula que comporta una càrrega negativa evident i que es vincula habitualment a perillositat, a fets i xifres no contrastades.

El terme és cada cop més freqüent en discursos públics i polítics, especialment durant la campanya electoral. Parlem d'un ús despectiu i electoralista per part de grups populistes, que volen mostrar amb ell, sigles de “menors estrangers no acompanyats”, com a delinqüents estrangers que haurien de tornar al seu país.

El relat que associa la joventut amb violència no és nou. Pels sociòlegs, les societats envellides com les occidentals des de fa ja força temps, tenen força mal considerada la joventut. Curiosament hem rebut amb els braços oberts als nous nois i noies nòrdics, mentrestant mirem de resoldre la realitat de la resta de joves tutelats i ex-tutelats que hi ha al nostre país.

“Europa no hauria de tenir tanta por de la immigració: totes les grans cultures van sorgir a partir de formes de mestissatge.” Günter Grass, escriptor alemany, un dels autors en llengua germànica més destacats del segle XX, guanyador del Premi Nobel de Literatura el 1999 i conegut per la seva gran activitat tant al món de les lletres i l'art com a nivell polític i de compromís social.

Joan Rodríguez i Serra és educador social