VIDES MARCADES PER LA POBRESA I LA PRESÓ

La comissió de delictes condicionats per l’entorn socioeconòmic o la impossibilitat de fer front al pagament de penes de multa aboca moltes persones als centres penitenciaris i a un escenari d’indefensió abans, durant i després de complir la condemna


Una muda de roba, utensilis d’higiene personal i la documentació. Això és tot el que duu dins una motxilla Marouan Daif des que viu al carrer. El pes més feixuc que arrossega és el pas per la presó. Ha ingressat als centres del complex de Brians (Sant Esteve Sesrovires, el Baix Llobregat) en tres ocasions: vint dies, un mes i dues setmanes –respectivament– per no haver pagat multes derivades de delictes lleus els darrers quatre anys. D’alguna d’aquestes condemnes no se’n va assabentar fins que la policia va aturar-lo per dir-li que estava en crida i cerca. D’altres, quan els terminis per pagar o substituir l’ingrés per treballs en benefici de la comunitat ja havien expirat. Aviat podria tornar a estar entre reixes si no fa front al pagament fraccionat d’una nova pena de multa que ha establert un jutge. En origen, carrega una vida familiar complicada, un procés migratori i un estat de salut delicat que l’han dut on és: “El carrer m’està passant molta factura, mai havia entrat a presó”.

En el cas de Daif, les entrades a la presó són conseqüència de baralles al carrer, però també hi ha moltes persones en situació de sensellarisme o amb greus dificultats econòmiques, socials i de salut que acaben privades de llibertat per furts, robatoris o tràfic de drogues. La pobresa fa més probable el pas per la presó i així ho apunten les estadístiques del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya i de la Secretaria General d’Institucions Penitenciàries del govern espanyol, que recullen percentatges rellevants d’empresonaments per fets delictius molt relacionats amb la manca de recursos o amb situacions de marginalitat. Alhora, també transparenten la discriminació per origen, fins i tot abans de la condemna: les persones “estrangeres” –aquelles que no tenen regularitzada la seva situació administrativa, les que tenen NIE, però no nacionalitat, i les que són ciutadanes d’altres estats de la UE– ingressen més del doble de vegades en presó preventiva que la resta, ja que, per dictar-la, la llei d’enjudiciament criminal té en compte l’arrelament “laboral” i “familiar”.

A l’Estat espanyol, les persones “estrangeres” ingressen més del doble de cops en presó preventiva

Les dades més recents disponibles de Catalunya (31 de desembre de 2020), País Valencià i Illes (14 de gener de 2022) revelen que més d’un terç de les persones preses complien condemna per delictes contra el patrimoni i l’ordre socioeconòmic (el 40 % a Catalunya, el 35,8 % a País Valencià i el 38,9 % a Illes) i gairebé una cinquena part, per delictes contra la salut pública, en gran part relacionats amb el tràfic de drogues (17 % a Catalunya, 16 % a País Valencia i 18 % a Illes). Si ho esgranem amb les estadístiques del mateix any incloses en l’informe SPACE del Consell d’Europa, aflora que, a l’Estat espanyol, el 36 % dels delictes són robatoris i furts, i el 17 % són contra la salut pública. L’experiència de l’advocat Xavier Muñoz, qui cada quinze dies es desplaça a la presó de Wad-Ras (Barcelona) per brindar assessorament gratuït, ho avala: “Hi ha moltes persones empresonades per okupacions, furts, venda de droga o per punxar la llum. En definitiva, per delictes derivats de situacions de pobresa”.

Marouan Daif: “El carrer m’està passant molta factura, mai havia entrat a la presó”|

Les xifres contrasten amb el fet que a Catalunya el 2020 només 36 persones van ser privades de llibertat per delictes contra la hisenda pública i la Seguretat Social, com el frau fiscal; i únicament onze per delictes contra l’administració pública, com la prevaricació, el suborn, el tràfic d’influències o la malversació de cabals públics. Les persones riques o famoses immerses en procediments judicials per frau fiscal o corrupció sovint aconsegueixen deslliurar-se de la presó recorrent al que en termes jurídics s’anomena “conformitat prèvia a judici”, consistent a pactar amb la Fiscalia una condemna més baixa per eludir la presó i a canvi declarar la seva culpabilitat i assumir la responsabilitat civil retornant les quantitats apropiades il·lícitament més una multa econòmica. Mentre Marouan Daif ha passat més de dos mesos a la presó per no pagar penes de multa, l’advocat Emilio Cuatrecasas va evitar trepitjar-la l’any 2014, tot i haver confessat un frau de 4,1 milions d’euros a Hisenda a través d’un entramat societari.

Entre reixes per no poder pagar

Una de les realitats que millor reflecteix l’estret nexe entre manca de recursos econòmics i empresonament és l’aplicació de les penes de multa, una pena pecuniària que consisteix en la imposició de l’abonament d’una quantitat de diners arran de la comissió de determinats delictes. Si no se satisfà el pagament, s’activa la responsabilitat personal subsidiària (RPS) que, en termes generals, significa un dia de presó per cada dos dies de quota pendent. Des de Metzineres, una entitat que acompanya dones i persones no binàries que viuen múltiples situacions de violència, l’advocada Marta Valldaura alerta que entrar a la presó en aquestes circumstàncies comporta que es trenquin processos: “Hi ha dones que havien aconseguit accedir a un alberg i perden la plaça o persones amb problemes de salut mental que veuen truncada la seva medicació o les visites amb professionals”.


Susana Moreno: “Robava per cobrir les necessitats de consum, per trobar-me bé. Només ho entén qui ho ha passat”|

Susana Moreno va entrar per primera vegada al penal de Wad-Ras amb 18 anys, ara en té 53. La vida al carrer la va portar a consumir drogues i les drogues a viure al carrer. És difícil escatir per quin ordre. “Robava per cobrir les necessitats de consum, per trobar-me bé. Només ho entén qui ho ha passat”, reconeix. Els petits furts es van convertir en penes de multa i els impagaments en presó. Hi ha passat quatre vegades al llarg de la seva vida: en total, més de set anys entre reixes. El patiment ha modelat les faccions de la seva cara, però les ganes de tirar endavant es llegeixen en el centelleig dels seus ulls: “Hi havia coses que no m’agradaven de la societat, em van remoure molt i vaig acabar caient en l’heroïna. Van ser anys molt durs, vaig perdre molta gent que estimava, però la darrera vegada a la presó em vaig dir que seria l’última”. Ha teixit un vincle estret amb Metzineres i ara viu en una habitació al barri barceloní del Raval, l’únic que es pot permetre amb una pensió de 400 euros, de la qual encara en perd més de cent al mes, intueix que per alguna pena de multa pendent.

També per furts inferiors a 400 euros, Laura Iñigo fa sis mesos que està privada de llibertat a Barcelona. Amb tan sols 18 anys, Eduardo Prado compleix pena de presó a Picassent (l’Horta Sud) perquè no va poder pagar una multa de cent euros per lesions. Diana Rueda, tot i que actualment es troba en tercer grau per robatori en un domicili, va trepitjar per primera vegada un centre amb la majoria d’edat complerta a causa de no pagar una pena de multa per furtar una moto. Són només algunes històries, amb noms ficticis, que s’amaguen darrere les xifres d’ingressos per compliment de la responsabilitat personal subsidiària. Representen una part rellevant del total i han experimentat una tendència a l’alça els darrers anys.

Condemnades sense saber-ho

Segons dades facilitades pel Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya a la Directa, els últims dos anys, entre un 12 % i un 13 % de la població reclusa ho està per penes de multa, 1.018 el 2020 i 947 el 2021; i, des del 2017, els números absoluts no han parat de créixer. L’advocat Xavier Muñoz està convençut que la crisi econòmica derivada de la COVID-19, així com les restriccions en la mobilitat, la incomunicació amb els jutjats i la consegüent desconnexió dels procediments, han fet incrementar aquest tipus d’ingressos.


Infografia

D’acord amb el darrer informe sobre reincidència penitenciària a Catalunya, del 2014, elaborat pel Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada, dues terceres parts de les persones preses per impagament de multa són “estrangeres” i han comès un delicte contra la propietat, gairebé la meitat té antecedents, i la majoria tenen com a màxim estudis primaris i no tenen domicili fix o resideixen fora de Catalunya.

Segons dades de Justícia, entre un 12 % i un 13 % de la població reclusa a Catalunya ho està per penes de multa

Precisament, el fet de no estar localitzable i que no sigui obligatori comptar amb advocada davant un delicte lleu fa que moltes condemnades no sàpiguen ni que ho estan. D’aquesta manera, se’ls acumulen causes i un dia la policia les identifica pel carrer i queden detingudes, com va passar-li a Marouan Daif. “Es fa un judici i es dicta una sentència sense elles, que no poden recórrer”, lamenta Marta Valldaura. El desconeixement és la primera baula d’indefensió que també assenyala Bea Fernández, responsable del servei jurídic de la Fundació Arrels: “Pot ser que les persones sense llar hagin estat il·localitzables durant molts anys i se’ls generin assumptes judicials que no controlen”. A més, si l’afectada no ho sol·licita abans que es dicti sentència, perd la possibilitat d’optar a la substitució de la pena per treballs en benefici de la comunitat.

És quan aconsegueixen empadronar-se al centre de l’entitat o en un domicili fix, que comencen a emergir les citacions o notificacions judicials. En plural, perquè el darrer informe sobre reincidència penitenciària a Catalunya subratlla que un 53,4 % de les penades amb penes de multa reincideix; la qual cosa, segons les responsables de l’estudi, evidencia “la poca eficàcia d’aquesta mesura”.

La desproporcionalitat

El Codi Penal preveu un sistema de proporcionalitat per a penes de multa en funció de la “situació econòmica del pres, deduïda del seu patrimoni, ingressos, obligacions i càrregues familiars”, una idea que es reforça des del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya: “El jutge fa una consulta oficial a l’administració corresponent”. Ara bé, de la teoria a la pràctica, segons Muñoz, hi ha un llarg trajecte. Aquest lletrat lamenta que, normalment, no s’indaga i acaba sent una pena desproporcionada per a una persona empobrida.

L’informe “La presó per impagament de multa a Catalunya”, publicat pel Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada l’any 2016 va més enllà i denuncia que “les mancances processals, organitzatives i materials dificulten l’adequada indagació de l’autèntica capacitat econòmica en els dos grups de casos més extrems”, referint-se a qui disposa de recursos elevats i a qui es troba en situació d’exclusió social o amb ingressos modestos. Als primers, per imposar-la inferior a la disponibilitat econòmica i, als segons, tot el contrari.

El 57,5 % de persones preses no disposa d’habitatge, segons la Xarxa d’Atenció a les Addiccions

Al marge dels motius de l’ingrés, la manca de recursos econòmics també deixa empremta en el pas per la presó i la possibilitat de tornar-hi. Les expertes en sociologia i dret entrevistades coincideixen en afirmar que el combat contra la reincidència és poc fructífer perquè no s’erradiquen les causes que van motivar les conductes delictives, com poden ser la pobresa, la marginalitat o els problemes de drogodependència. De fet, segons l’informe citat, un 48,3 % de la població interna reincident que es va avaluar presentava problemes d’ocupació
i un 40,2 % problemes econòmics.

“La presó és un cercle molt perillós”, apunta Cristina Garés, psicòloga i membre de l’Observatori del Sistema Penal i Drets Humans (OSPDH). Especialitzada en criminologia i sociologia, Garés adverteix que si en surts i no hi ha un bon acompanyament, les possibilitats de tornar a delinquir són molt més altes. Quan una persona abandona la presó, pot sol·licitar el subsidi de persones alliberades de presó –de 463,21 euros, actualment– una quantia que, per Diego Salvador, psicòleg d’Iniciatives Solidàries, una entitat que acompanya preses i ex-preses, no és suficient per poder fer front a les necessitats bàsiques. Per això, solen prioritzar la cerca de treball, que es pot eternitzar per la mateixa estigmatització i aïllament que sofreix la població exreclusa: “La societat no vol contractar un cambrer o un cuiner que ha estat a la presó. A més, els vincles socials creats s’han tallat. Tot això encara els aboca més a la pobresa i és molt senzill tornar a la vida que tenien abans”, adverteix.


Donatello Priami: “L’arribada de la llibertat em preocupava, perquè no sabia on anar”|

La història de Donatello Priami exemplifica a la perfecció com la presó agreuja la situació de vulnerabilitat o com, fins i tot, pot conduir-hi. Priami treballava com a cuiner en un restaurant de València, fins que va ser condemnat a nou mesos de presó per un delicte d’injúries. Al cap de tres mesos i mig va aconseguir la llibertat condicional, però va tornar a delinquir, perquè, tot i que ho va intentar, no va aconseguir un nou lloc de treball. “Venia marihuana per obtenir alguns ingressos, em pillaren i em tancaren sis mesos més”, relata. Fa dues setmanes que va recuperar la llibertat, però la por a enfrontar de nou la pobresa el persegueix.

Defensa precària

“A dins, sense una família que et fique dinerets cada dia, tampoc és gens fàcil sobreviure i, molt menys, defensar-te”. Són paraules de Jaime Trapote qui, amb 44 anys, ha passat més de la meitat de la seva vida encarcerat. Als 15 anys va trepitjar un centre penitenciari per primera vegada, però, després de tres dies insistint que era menor d’edat, el traslladaren d’Alcalá-Meco a un centre de menors, d’on escapava sempre que podia. Nascut en una família de classe obrera, amb 23 anys va començar a complir la primera condemna per diversos robatoris, i va reincidir fins a catorze ocasions. Fa menys d’un mes, va recuperar la llibertat després d’onze anys i catorze dies tancat a la presó de Villena, a l’Alt Vinalopó.

Trapote destaca la “pèssima” assistència jurídica gratuïta que ha rebut, bé per la “manca de coneixements i compromís” d’algunes lletrades o bé per les reiterades substitucions d’aquestes professionals. Al llarg de l’última condemna, l’ex-pres es va veure immers en tota una odissea per rebre l’assistència legal: “Vaig haver d’esperar mesos i mesos. Fins i tot, vaig posar una reclamació, que em van desestimar perquè deien que ja m’havien visitat, però no era cert”.

La llei 1/1996, així com els decrets 252/2016 i 17/2017 de la Generalitat de Catalunya i la Valenciana, respectivament, permeten a les persones en situació de vulnerabilitat sol·licitar assessorament i defensa gratuïta. Les advocades assumeixen la defensa de l’acusada durant tot el procediment judicial i, obligatòriament, han de continuar oferint servei durant els dos anys posteriors a la sentència. Tanmateix, l’advocada de l’associació valenciana Àmbit, Pilar Serrano, denuncia que “moltes vegades, els companys d’ofici entenen que amb la sentència ha acabat el seu treball i l’execució de la pena es queda coixa d’assessorament”. Comparteix la mirada crítica Salvador, qui recorda que la indefensió jurídica ha marcat el futur d’algunes de les persones que ha acompanyat: “Hi ha hagut casos en què els recursos no han arribat a temps o l’acusat no coneixia el seu advocat ni l’estratègia jurídica”.

El president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, no ho ha patit en pròpia pell, però sí que ho ha pogut testimoniar durant el seu pas per les presons de Lledoners (el Bages) i Soto del Real (Madrid), on ha estat tres anys i vuit mesos. Cuixart ha conegut reclusos que no podien exercir els seus drets penitenciaris per desconeixement o falta de capacitat per defensar-los: “Si tens diners per a uns bons advocats, pots anar batallant i, al final, un traficant condemnat a quinze anys pot arribar a sortir abans que un petit venedor de barri amb recursos limitats i desenes de condemnes menors, derivades de problemes estructurals”, exemplifica. L’eficiència del servei d’assessorament gratuït a dins, per Cuixart, “sempre depèn del compromís de la direcció de la presó i, en última instància, del responsable del mòdul”.

La condemna a la soledat

A més de l’assessorament jurídic, la xarxa de suport també és un salvavides dins la presó i Luis Antonio Machado no va tenir-la. Es va quedar orfe quan només tenia 5 anys i els reformatoris i el carrer es van convertir en els seus llocs de residència. Quan va fer 18 anys, va complir la seva primera condemna al centre penitenciari de Monterroso, a Lugo. Ha estat entre barrots en tres ocasions, l’última per un delicte de desobediència, resistència i atemptat contra l’autoritat, amb una pena de nou anys i mig que continua complint en règim obert a València, on viu, en un dels espais que habilita l’entitat Casal de la Pau per a persones en llibertat condicional o que acaben d’eixir de la presó.


Luis Antonio Machado: “No tenir família va ser el pitjor, perquè et trobes sol davant el perill”|

Durant el compliment de l’última condemna, Machado havia de treballar per poder cobrir algunes de les necessitats bàsiques dins del centre. Al cap de poc d’entrar-hi, li oferiren treballar com a bibliotecari i va acceptar el lloc sense dubtar-ho. Per una jornada de quaranta hores setmanals, cobrava 212 euros al mes, dels quals una petita part la destinava a comprar menjar o productes d’higiene a l’economat penitenciari. “No tenir família va ser el pitjor —explica Machado—, perquè et trobes sol davant el perill. Quan entre a presó, m’he de defensar en tots els sentits: físicament, econòmicament i moralment”.

Machado no va poder comptar amb un contrafort familiar, però tenir-lo tampoc és garantia de poder disposar de prou recursos econòmics. Segons un estudi sobre la situació de les persones amb problemes de drogues en presó de l’any 2008, elaborat per la Xarxa d’Atenció a les Addiccions en col·laboració amb el Ministeri de Sanitat espanyol, el perfil familiar predominant es caracteritza per les mancances econòmiques: el 36,6 % dels pares són pensionistes i el 45,8 % de les mares són treballadores de la llar.

Entitats com Àmbit o Arrels treballen per trobar una alternativa habitacional per a exrecluses

Mari Carmen Molina és una d’aquestes mares amb dificultats per donar suport econòmic al seu fill, que des de fa dos anys compleix condemna a la presó de Còrdova, a més de 500 quilòmetres de Xilxes (la Plana Baixa), el seu poble natal. Fa just dos anys que la seva família no el veu. El marit de Molina es troba en l’atur i ella va perdre el seu lloc de treball en un magatzem de taronja després d’un accident. Amb el temps es va recuperar, però no la van tornar a contractar i ha hagut de sobreviure amb un subsidi de 400 euros al mes. “Vam intentar visitar-lo en dues ocasions, però el viatge costava uns 400 euros, entre transport, menjar, hotel…”, lamenta.

Si la pobresa condiciona l’entrada i el pas per la presó, la sortida no n’és una excepció. A l’hora d’obtenir permisos, el tercer grau o la llibertat condicional, juga un paper clau el fet de poder viure en un espai adequat per a la reinserció o disposar d’una residència legal. Però la realitat a l’Estat espanyol és que el 57,5 % de les persones preses no disposen d’habitatge propi o de lloguer, segons la Xarxa d’Atenció a les Addiccions. Les traves creixen en el cas de la població penitenciària estrangera que no té residència legal a l’Estat i amb qui, segons l’advocat Xavier Muñoz, “les institucions penitenciàries catalanes són especialment restrictives respecte a la concessió de beneficis penitenciaris”. En aquests casos, entitats com Àmbit o Arrels treballen per oferir una alternativa habitacional en residències o pisos d’acollida.

Acompanyar a la presó

Les entitats no fan ni molt menys l’únic acompanyament a la població reclusa. Les associacions de familiars, els grups de suport i els col·lectius anticarceraris també atenen necessitats bàsiques de les persones preses, però de manera autogestionada. L’Asociació de Familiars i Amics de Presos y Expresos (AFAPE) va sembrar una llavor en aquest sentit el 1976, quan va néixer en el marc de la lluita de la Coordinadora de Presos en Lluita (COPEL), i ha servit de referent per a l’aparició d’altres espais, com la gallega Nais contra a impunidade, Famílies Front a la Crueltat Carcerària o Famílies de Presos a Catalunya. Gracia Amo, portaveu de l’associació catalana de familiars, considera que tenen un coneixement més directe de les necessitats a cobrir, en la majoria de casos associades a problemes de pobresa: “Ingressem peculis periòdicament, entrem roba, paguem advocats per aconseguir drets bàsics i visites psiquiàtriques… Intentem treure diners d’on siga per fer front a les necessitats”.

La tercera pota en l’acompanyament de persones preses és el que ofereixen des dels grups de suport i col·lectius anticarceraris, com Tokata, La Corda o Fuig. Fernando Alcatraz, membre del col·lectiu Tokata de València, recorda que en els orígens dels grups de suport, als anys setanta, els barris s’implicaven per intentar excarcerar els presos. Ara, en canvi, la seva tasca se centra principalment a pal·liar les mancances afectives, denunciar les vulneracions de drets, facilitar que es coordinen dins per engegar accions i lluitar contra la indefensió jurídica.

https://directa.cat/vides-marcades-per-la-pobresa-i-la-preso/

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Teorías de la Adolescencia: Stanley Hall y Margaret Mead

QUI SÓN? COM ELS VEIEM? CENTRES DE MENORS (CRAE I CREI)

Centres Residencials d’Acció Educativa (CRAE) a Barcelona ciutat.