La dificultat de provar la falsedat d’una denúncia per Joan Rodríguez i Serra

Amb els anys i després d’una intensa cerca de la veritat he comptat amb la col·laboració d'un grup de professionals amb qui he pogut aprendre unes quantes coses que vull compartir amb tots els lectors i lectores.

Demostrar que una denúncia és expressament "falsa" (i no només que no hi ha proves suficients) és un repte jurídic molt gran.

Aquesta és sense cap mena de dubtes, una de les distincions més frustrants i complexes del sistema judicial actual.

La distància que separa una sentència absolutòria d'una denúncia falsa és un abisme legal difícil de creuar per diversos motius, que us explico breument...

La presumpció d'innocència vs. la veritat material, quan no es pot provar un delicte, per manca de testimonis, de proves pericials i sobretot per incoherències, no comporta que el denunciant hagi mentit.

Senzillament, podem dir que l'Estat no ha pogut trencar la presumpció d'innocència de l'acusat.

L'exigència del "dol", per parlar d’una denúncia legalment falsa, un delicte tipificat a l'article 456 del Codi Penal, s’ha de provar que el denunciant tenia la intenció deliberada de mentir i sabia que els fets no havien passat.

L'article 456 del Codi Penal el defineix com «amb coneixement de la seva falsedat o temerari menyspreu cap a la veritat, imputar a alguna persona fets que, si fossin certs, constituirien infracció penal, si aquesta imputació es fes davant funcionari judicial o administratiu que tingui el deure de procedir a esbrinar-la”...

Per tant, provar la intencionalitat, en definitiva el que passa pel cap d’una persona, és tot un repte probatori.

Anem al principi "in dubio pro reo", s’ha d’afirmar que de la mateixa manera que s'aplica per absoldre un acusat, també protegeix a qui posa la denúncia si finalment es vol procedir contra ell o ella.

A banda que si tenim un jutge o jutgessa que dubta si el denunciant va mentir,  senzillament es va equivocar o no es va explicar bé, no el condemnarà per denúncia falsa.

També hem de dir que, hi ha una por institucional, a perseguir d'ofici les denúncies no provades, per l’anomenat efecte dissuasiu en el cas de víctimes reals i més quan hi ha una campanya orquestrada a escala mediàtica, que pot acabar repercutint sobre el propi jutjat i principalment sobre el magistrat.

Aquest fet provoca que els jutges siguin molt cautelosos a l'hora d'iniciar procediments per falsedat.

A la pràctica, els acusats es queden en uns llimbs jurídics, són innocents davant la llei, però no tenen una declaració judicial que digui ell o ella ha mentit.

Quan la mentida de la denúncia provoca una condemna, tothom es fa seva la màxima que diu, el sistema judicial és una màquina de precisió dissenyada per separar la veritat del relat.

Tanmateix, podem afirmar que existeixen casos on la ficció no només s’accepta, sinó que es transforma en una veritat jurídica amb sentència ferma.

Quan una denúncia falsa per abusos acaba en condemna, ens trobem davant d'una fallada multisistèmica que destrueix vides i posa en dubte la seguretat jurídica.

Però, com arriba una mentida a ser sentència?

El procés per convertir una falsedat en una condemna no depèn únicament d'una sola prova falsa, sinó d'una combinació de factors processals, es parla doncs del relat perifèric, on la clau no sol ser el fet en si, sinó la coherència del relat.

Sabem, doncs, que la persona que construeix una mentida detallada, mantinguda en el temps i amb matisos emocionals, pot semblar més creïble que un acusat que, des de la perplexitat i el xoc, es limita a negar els fets.

L’ús d’indicadors indirectes, en absència de proves biològiques o testimonis directes, massa comuns en casos d'abusos, és en el que els tribunals es basen, en informes psicosocials.

Quan el o la denunciant presenta símptomes d'estrès o ansietat, que podrien ser reals, però causats per altres motius, sovint s'interpreten com a prova corroboradora de l’abús.

Hem de pensar que els peritatges de part, malgrat que siguin molt solvents, no s’accepten mai, passant de puntetes en el dia del judici oral.

Observem doncs la càrrega de la prova, la presumpció d'innocència és sagrada, però en els abusos a menors, l'acusat es veu obligat a provar una negativa molt difícil per no dir impossible, demostrar que alguna cosa NO va passar en la intimitat.

Per què ens creiem la mentida?

La facilitat amb què la societat, i de vegades els professionals, compren una història falsa té arrels profundes en la psicologia humana i el clima social, l’heurística de la disponibilitat.

Estem exposats diàriament a casos reals d'abusos, malauradament, en són la majoria. Això fa que el nostre cervell estigui programat per creure el relat de la víctima per defecte, ja que és l'escenari que considerem més probable.

Qui dubta, és vist sempre com un còmplice de l'agressor.

La por a l’error fatal, pel jutge o pel psicòleg, el cost social i moral de deixar un agressor lliure és percebut com a molt més alt que el de condemnar un innocent.

Aquest risc i la por a un linxament mediàtic a les xarxes, provoca que, davant del dubte, la balança tendeixi a inclinar-se cap a la condemna.

La manipulació de l’empatia, un relat de victimització, activa les nostres respostes de protecció de manera instintiva. El mentider patològic o instrumental sap utilitzar aquest mecanisme, presentant-se com un ésser vulnerable davant d'un "monstre", anul·lant la capacitat crítica de l’espectador.

Les conseqüències del "fals positiu"...

Una condemna per una denúncia falsa no és només un error judicial; és d’unes conseqüències irreparables. L'estigma social és permanent, la pèrdua de llibertat és física, i les conseqüències són sovint irreversibles.

A banda que cada denúncia falsa que triomfa és una bufetada a les víctimes reals, ja que alimenta el negacionisme i debilita la credibilitat de les causes justes.

Justícia no és creure sistemàticament una de les parts, sinó tenir l’habilitat de cercar la veritat, encara que aquesta resulti incòmoda o políticament incorrecta, qui no sap o no vol fer aquesta feina, senzillament que plegui.

No tothom qui posa una denúncia falsa ho fa pel mateix motiu.

Els experts solen identificar tres tipologies principals, el perfil instrumental, és el més fred i calculador. La denúncia és una eina per aconseguir un objectiu concret, un benefici econòmic, netejar la pròpia culpabilitat, i/o senzillament l’animadversió personal.

No hi ha una patologia, sinó una absència d'empatia, un pragmatisme despietat que es caracteritza per anteposar els resultats pràctics i els efectes reals per sobre de qualsevol consideració moral, ètica o emocional.

El perfil venjatiu o narcisista, una persona que se sent ferida, per no haver fet el que calia i, sobretot, en haver estat qüestionada massa vegades...

La denúncia serveix per castigar l'altre i destruir-lo socialment. Tenen una gran capacitat de convicció perquè aquestes persones arriben a creure el seu propi relat per justificar el seu odi.

El perfil de l’alienació o influència externa, a voltes la persona no actua sola. Hi ha casos on familiars, els avis, nous companys, fins i tot certs professionals amb poc rigor que alimenten pors infundades fins que la persona acaba convençuda que s’ha viscut una agressió que mai va passar.

Com es pot defensar un innocent?

Davant d'un relat ben construït, la defensa ha de ser extremadament tècnica i anar més enllà de la simple negació, parlem doncs de l’anàlisi de la "Incredibilitat Subjectiva":

Es tracta de buscar mòbils espuris, ressentiment, ganes de venjança, afany de protagonisme, problemes econòmics, senzillament les ganes de ser i de sentir-se reconegut, etc.

Si es demostra que el denunciant guanya molt amb la condemna de l'altre, la credibilitat del seu testimoni trontolla. Les proves de "Coordinació de Dades": Buscar contradiccions espaciotemporals. Registres de torres de telefonia mòbil, tiquets de compra, cartes, missatges de WhatsApp i càmeres de seguretat que demostrin que l'acusat no era on el denunciant diu que era.

La prova pericial de part, comptar amb un psicòleg forense privat que analitzi el relat de la denúncia. Aquests professionals busquen indicadors de "memòria fabricada" o falta de "persistència en la incriminació", és a dir, quan la versió canvia cada vegada que s'explica.

L’exploració dels menors, si es pot, és una prova pericial ben feta i pot detectar si el nen/noi ha estat "alliçonat" o si el seu llenguatge no és propi d'un nen/adolescent de la seva edat, l’ús de paraules d'adults per descriure els fets.

En el meu cas no vam ser a temps, la pregunta està servida, si ningú va poder corroborar la declaració incriminatòria inicial, a qui beneficiava més aquest fet?

A la denunciant o al denunciat, si la declaració inicial l’incriminava, el més lògic era la possibilitat que s’obria amb la intervenció pericial del forense?

És un camí molt difícil, tenint en consideració que la càrrega emocional sovint pesa més que la lògica, sobretot en les primeres fases del procés.

Per desmuntar una mentida en un judici, els advocats i pèrits se centren a trobar esquerdes en la coherència i la lògica del relat.

Els mètodes i les preguntes més efectius són, cercar la “Contradicció Detallada”, el mentider sol preparar el nucli de la mentida, però flaqueja en els detalls accessoris.

La tècnica és, demanar al denunciant que repeteixi la història en ordre invers o que doni detalls sobre aspectes ambientals, per exemple què feia, quina roba portava, quin temps feia, etc.

La pregunta clau: "Si vostè diu que aquell dia estava terroritzada i va fugir, com explica que deu minuts després enviés un missatge de WhatsApp a l'acusat preguntant què hi havia per sopar?"

L'exhibició de missatges contradictoris és la prova número u per desmuntar denúncies falses.

L'anàlisi de la "Persistència en la Incriminació". Una víctima real sol mantenir un relat estable. Una mentidera, com és el cas, a mesura que veu que se li demanen proves, tendeix a "enriquir" o "modificar" la versió per tapar forats.

L’estratègia serà, doncs, comparar el que va dir a la policia, el que va dir al jutge d'instrucció i el que diu al judici oral.

El contrast, a la seva primera declaració va dir que el va empènyer al passadís; avui diu que va ser a la cuina i que hi havia un ganivet.

Per què apareix el ganivet sis mesos després?"

La prova de la "Impossibilitat Física". S'empren proves tecnològiques o geogràfiques que fan que el relat sigui materialment impossible.

L’evidència, Google Maps, el GPS del cotxe o el registre de les torres de telefonia (BTS).

L’impacte,  "vostè afirma que l'abús va succeir a les 20:00 h a casa seva, però el registre del repetidor de telefonia situa el mòbil de l'acusat a 50 kilòmetres de distància en aquella mateixa hora. Com és possible?"

El delicte de denúncia falsa requereix per a la seva comissió que el subjecte actiu formuli una denúncia per un delicte contra una persona determinada (subjecte passiu), sabent que aquesta persona no ha comès el delicte, o que el delicte mai no va existir.

L’article 456 del Codi Penal el defineix com «amb coneixement de la seva falsedat o temerari menyspreu cap a la veritat, imputar a alguna persona fets que, si fossin certs, constituirien infracció penal, si aquesta imputació es fes davant funcionari judicial o administratiu que tingui el deure de procedir a esbrinar-la». El mateix article afegeix que el perjudicat per la denúncia falsa «no podrà procedir contra el denunciant o acusador sinó després de sentència ferma o interlocutòria també ferma, de sobreseïment o arxiu del jutge o tribunal que hagi conegut de la infracció imputada».

En canvi, si en una denúncia no es dirigeix ​​l’acció penal contra cap persona concreta, ens trobaríem davant el tipus penal de la simulació de delicte. Per exemple, si denuncio que algú m’ha agredit quan no hi ha hagut cap agressió.

L’article 457 del Codi Penal descriu aquest delicte com «davant algun dels funcionaris assenyalats a l’article anterior, simular ser responsable o víctima d’una infracció penal o denunciar-ne una inexistent, provocant actuacions processals».

L'absència de "Corroboració Perifèrica", el Tribunal Suprem exigeix que el testimoni de la víctima estigui sostingut per alguna dada externa.

La qüestió és si el denunciant diu que hi va haver crits o una discussió violenta en un hotel o un bloc de pisos, "com és que cap veí va sentir res? Per què no hi ha cap marca a la paret si diu que va rebre un cop fort?"

El "Mòbil Espuri" és el perquè de la mentida. És fonamental demostrar que el denunciant té un benefici directe si l'altre és condemnat. La línia d'interrogatori, pot anar... "és cert que aquesta denúncia es va posar exactament tres dies després que l'acusat aparegués en els mitjans de comunicació i es tractés d’algú força conegut en el municipi...” això introdueix el dubte sobre la intenció real de la denunciant, quan es tracta d’algú que ha viscut sempre dels diners d’altres, com va manifestar posteriorment el pare biològic i la tieta del menor...

Aquestes esquerdes són les que permeten al jutge aplicar el principi in dubio pro reo, en cas de dubte, a favor de l'acusat.

Però, en aquest cas, es fa més que evident la creació d’un relat paral·lel de victimització social, mostrant a la persona denunciada com un personatge molt dolent i molt poderós, que pot comprar a tothom, que pot manipular i, sobretot, generar molta por i molta animadversió, emprant si cal, imatges i frases fetes, samarretes, cartells, concentracions... és necessari provocar i aprofitar-se de la situació.

Socialment, la víctima sempre comptarà amb el suport dels crèduls, dels manipulables i dels que han viscut una història personal semblant. Canvia la víctima, però no la victimització i estan disposats, fins i tot, a ajudar personalment i econòmicament per participar en la croada.

Davant d'una denúncia falsa, la reacció instintiva sol ser la indignació o la hiperactivitat per intentar explicar la veritat. Tanmateix, en l'àmbit judicial, el més important és el control de danys i la preservació de proves.

El control de la comunicació és una regla d'or...

Silenci absolut per l'altra part, tallar qualsevol contacte directe, les trucades, els WhatsApp, els correus. Qualsevol frase, per innocent que sigui, pot ser treta de context i utilitzada com una admissió de culpa o com una amenaça. Cal trobar doncs qualsevol paraula, gest i treure’l de context, això és fàcil, sobretot si coincideix en plena campanya mediàtica.

No es pot intentar convèncer, si algú ha decidit posar una denúncia falsa, no recularà perquè li demanis per favor. De fet, utilitzarà el teu intent d'acostament per dir que l'estàs assetjant. La gran trampa és, que a mesura que la mentida va agafant embranzida, més difícil serà recular, massa gent implicada i les conseqüències podrien ser fatals... passar de víctima a botxí, no resulta gens fàcil i quan ja s’ha engegat la metxa cal acabar la feina...

Preservació immediata de proves "en calent", abans que passi el temps i les dades s'esborrin, cal fer un bolcat de la vida digital. Captures de pantalla i exportació de xats, no s’ha d’esborrar res de res, ni tan sols les discussions. Sovint, un missatge anterior o posterior als fets denunciats demostra que la relació era normal o que el denunciant menteix.

Geolocalització, la cronologia de Google Maps activat o el GPS de l'iPhone, per demostrar una ubicació exacta en el moment dels fets denunciats.

Els moviments bancaris, els pagaments amb targeta en establiments serveixen per situar físicament en un lloc.

Recordem que davant la Policia, tenim el dret a no declarar. Sempre és millor esperar a declarar davant del Jutge, un cop l’advocat hagi pogut llegir la denúncia completa.

El que es diu a comissaria, amb els nervis del moment, pot ser una trampa. S’ha de mantenir la calma, per molt difícil i molt injust que sembli, un comportament agressiu o cridar “és tot mentida” a la policia, únicament reforça la imatge de persona violenta que el denunciant vol transmetre.

Estratègia amb testimonis, no s’ha de pressionar a ningú, cal identificar qui podria haver vist o sentit alguna cosa, cal deixar a l’advocat que hi contacti.

Hem d’informar a la família i amics de la situació perquè estiguin alerta i no donin informació que pugui ser manipulada.

I el més important, cal el suport professional d’un advocat especialista, no serveix un advocat generalista; cal algú expert en dret penal que sàpiga detectar els punts febles d'una denúncia falsa.

I també un pèrit psicòleg, si hi ha menors pel mig o si el relat de l'altra part sembla molt elaborat, un pèrit pot analitzar la versemblança del testimoni des d'un punt de vista científic.

Des d'una perspectiva psicològica, la reacció col·lectiva i individual davant d'aquests relats s'explica mitjançant diversos mecanismes cognitius i emocionals. Aquests són:

L’heurístic de disponibilitat, quan el cervell calcula la probabilitat d'un fet segons els casos que recorda més fàcilment. L'alta exposició a notícies sobre abusos fa que s'assumeixi que qualsevol nova acusació segueix el mateix patró.

Biaix de confirmació, la tendència a buscar, interpretar i recordar la informació que confirma les creences prèvies o la postura adoptada inicialment.

Teoria del món just, on existeix la necessitat psicològica de creure que el món és un lloc segur i predictible. Davant d'una injustícia, el cervell busca culpables ràpidament per restaurar la sensació de control.

Empatia geomètrica, és la identificació emocional immediata amb la figura de la víctima, especialment si el subjecte pertany a un col·lectiu històricament vulnerable.

Fenòmens socials i polars, amb la bipolarització de l'endogrup, han de protegir el propi grup social penalitzant severament qualsevol dissidència o dubte.

Senyalització de virtut, saber expressar un suport ràpid i públic per demostrar alineació amb els valors morals del grup i evitar el rebuig social.

Cost de la dissonància cognitiva, mantenir un dubte racional genera un malestar psicològic elevat quan la pressió de l'entorn exigeix un posicionament moral absolut.

La cancel·lació social, entesa com el rebuig i l'aïllament públic d'una persona a causa de les seves accions o declaracions, té un impacte psicològic profund i asimètric en cadascun dels implicats.

En la persona cancel·lada es pateix una mort social, una pèrdua sobtada de la xarxa de suport, l'estatus professional i els vincles afectius principals.

Una hipervigilància constant, l’estat d'alerta permanent per por a noves repressions o agressions, tant digitals com físiques.

Una crisi d'identitat, la ruïna de l'autoconcepte en rebre una etiqueta pública totalitzadora que anul·la tota la seva trajectòria vital.

Símptomes de trauma, amb l’aparició d'ansietat aguda, depressió, atacs de pànic, estrès posttraumàtic i, en casos extrems, ideació suïcida.

En l'entorn proper (família i amics), es viu una estigmatització per associació, el patiment de rebuig social col·lateral per la simple vinculació afectiva amb el cancel·lat.

Dilema de lleialtat, el conflicte intern dolorós entre el vincle afectiu previ i la pressió social per condemnar públicament l'afectat.

Aïllament preventiu, el distanciament de la víctima col·lateral per por  d’esdevenir objectius del mateix rebuig públic.

En la comunitat o l'executor, enmig d’una catarsi col·lectiva, l’alliberament inicial de ràbia acumulada i obtenció d'una sensació de justícia immediata i control.

Efecte dissuasiu (por al dubte), una instauració d'un clima d'autocensura on els membres de la comunitat vigilen el seu propi comportament per por de ser els següents.

L'impacte de la cancel·lació social varia dràsticament segons el nivell d'exposició prèvia de la persona, ja que els recursos de defensa i l'abast del rebuig són totalment diferents.

En el cas de personatges públics, trobem una pèrdua de capital econòmic, la destrucció immediata de contractes, feina i reputació professional a gran escala.

Aparador global, el rebuig es reprodueix en mitjans de comunicació, amplificant la humiliació de forma massiva i permanent.

Estructures de suport, disposen sovint de recursos econòmics, assessors de crisi, advocats i cercles d'elit que els permeten resistir millor l'aïllament.

Possibilitat de retorn, poden dissenyar campanyes de redempció a mitjà termini per recuperar part de la seva audiència o reubicar-se professionalment.

En persones anònimes, observem una vulnerabilitat total, amb una manca de recursos financers o legals per gestionar un atac massiu a les xarxes socials.

Destrucció de la vida quotidiana, l'impacte es trasllada instantàniament al veïnat, el lloc de feina local, l'escola dels fills o el supermercat.

Incapacitat d'escapatòria, quan el cercador de Google es converteix en un expedient d'antecedents penals social permanent, impedint futures contractacions laborals.

Desemparament institucional, manquen d'altaveus per donar la seva versió dels fets, quedant completament indefensos davant el relat de la massa.

Els mitjans de comunicació tradicionals i les xarxes socials operen sota lògiques diferents, però sovint es retroalimenten, transformant els casos d'abusos en fenòmens de masses i alterant la percepció pública de la justícia.

El paper dels mitjans de comunicació tradicionals

Espectacularització de la informació, una tendència a transformar els casos judicials en narracions d'entreteniment per captar audiència i maximitzar el share.

Judicis paral·lels, la creació de debats televisius o de premsa on tertulians sense formació jurídica dictaminen la culpabilitat o innocència d'una persona abans que ho faci un jutge.

Asimetria en la rectificació, les acusacions inicials ocupen portades i titulars cridaners, mentre que les absolucions o els arxivaments es publiquen en espais marginals i amb menor visibilitat.

Dependència de l'agenda política, selecció i tractament dels casos segons l'alineació ideològica del mitjà per reforçar un relat polític concret.

El paper de les xarxes socials

Algorismes d'indignació, les plataformes prioritzen el contingut que genera respostes emocionals extremes (ràbia, indignació, rebuig), accelerant la difusió d'acusacions sense verificar.

Càmeres d'eco, un grup d'usuaris amb opinions idèntiques que retroalimenten el veredicte social, eliminant qualsevol matís, dubte o visió crítica externa.

Democratització i descontrol del linxament, qualsevol usuari pot participar activament en el càstig social (insults, difusió de dades personals o doxxing), diluint la responsabilitat individual en la massa digital.

Permanència digital, la informació o acusació es manté indexada de forma indefinida a la xarxa, dificultant el dret a l'oblit, fins i tot si es demostra la falsedat del relat.

L'ús del doxxing i les respostes legals davant la difamació digital representen les dues cares de la justícia paral·lela a internet: d'una banda, la punició executada per la massa i, de l'altra, els intents de l'estat de dret per contenir-la.

L'efecte del doxxing com a càstig digital

El doxxing consisteix a recopilar i publicar informació privada (adreces, telèfons, llocs de feina, DNI) d'una persona sense el seu consentiment per incentivar el setge real.

Ruptura de la barrera digital, el càstig deixa de ser un text en una pantalla i es materialitza en amenaces a la porta de casa, trucades constants o pintades al carrer.

Pèrdua de l'espai segur, despullar la privacitat de l'individu destrueix la llar com a refugi psicològic, generant estrès posttraumàtic i paranoia crònica.

Càstig extensiu involuntari, exposar un domicili o un telèfon mòbil afecta directament convivents, familiars, parelles o fills, que esdevenen objectius col·laterals de la ira social.

Linxament descentralitzat, l'instigador inicial perd totalment el control de la situació, deixant la integritat física de la víctima a la mercè de qualsevol usuari radicalitzat.

Regulació legal de la difamació a les xarxes socials

El codi penal i el dret civil busquen protegir el dret a l'honor, a la privacitat i a la pròpia imatge davant els atacs digitals, tot i que s'enfronten a grans reptes operatius.

La tipificació com a delicte, declaracions falses que imputen un delicte s'articulen com a calúmnies, mentre que les expressions que lesionen la dignitat es persegueixen com a injúries.

Corresponsabilitat dels usuaris, retuitar, compartir o fer-se ressò d'una difamació sabent que és falsa pot rebre el mateix càstig legal que fer la publicació original.

Delictes de descobriment i revelació de secrets, difondre dades privades (com es fa en el doxxing) està severament penalitzat si s'obtenen o es difonen sense autorització per vulnerar la intimitat.

El repte de la jurisdicció i l'anonimat, el principal escull legal és identificar els autors darrere de perfils falsos o gestionar denúncies quan les plataformes (X, Meta) tenen les seus fora del país d'origen.

Segurament, aquest és un tema del qual podem continuar parlant, i així ho faré, no solament per haver-lo patit en primera persona, sinó per tenir la certesa que hi ha massa persones que han passat pel mateix.

Persones que viuen anònimament la seva dissort, mentrestant hi ha qui, s’ha gastat els diners cobrats, viu en una ràbia constant i el pitjor, patint la soledat i la infelicitat més absoluta.

T’han utilitzat, i has caigut en una trampa, mentre ells i elles viuen en l’anonimat, sense haver perdut res, ni ningú... tu els vas fer la feina bruta i res més!

Què n’has tret de tot plegat? La vida no es pot recuperar, el temps tampoc i la soledat és i serà el teu càstig...

Però sempre et queda la veritat, que aquesta és irrefutable, per molt que intentin emmascarar-la, i aquesta únicament la sabem nosaltres...

Gràcies per la vostra col·laboració desinteressada, per la vostra professionalitat i sobretot per ajudar-me a entendre...

Joan Rodríguez i Serra és educador social (joanr.educadorsocial@gmail.com)