Joan Pagès per Jaume Cela
M’arriba a mig matí de dimecres la notícia de la mort d’en Joan Pagès. Me l’envia l’amic Toni Poch a través del Facebook. En aquells breus instants tinc la sensació de no saber què estic llegint.
Feia dies que no veia en Joan. Crec recordar que feia poc temps que s’havia jubilat. No puc presumir d’haver estat amic seu. Company de lluites sí. En la meva classificació de les amistats, en Joan seria un gairebé amic.
Però sí que em considero un deixeble seu. A l’Escoleta de Bellaterra vam decidir destinar una part del curs a coordinar i renovar tot el que fèiem al voltant de les ciències socials i en Joan donava classes a la facultat i sovint ens visitava amb alumnes seus. Li vam demanar que ens assessorés, que ens situés en l’actualitat del debat, que ens ajudés a cimentar les nostres propostes, que ens guiés i ens recordés les preguntes amb sentit que no podíem abandonar i a buscar col·lectivament les respostes que mai són definitives del tot. Ras i curt: que ens ajudés a trobar unes bones bases perquè nosaltres poguéssim construir el dia a dia.
I va acceptar, i les seves sessions les esperàvem com els israelites el mannà en la seva travessia pel desert.
Clar i rigorós quan havia d’exposar les seves idees, sabia escoltar, irònic quan calia, compromès sempre, defensor dels valors que representa una relació cívica, una relació entre ciutadans i ciutadanes.
La mort ha vingut a buscar-lo, però ell ens ha deixat moltes de les seves reflexions que ens continuaran interpel·lant, que continuaran creixent dins nostre. Vives i amb renovat sentit.
I permeteu-me que acabi relatant un fet que molta gent desconeix.
L’any 2005, l’Ajuntament de Barcelona va editar un llibre que es deia Republicans i republicanes als camps de concentració nazis. Testimonis i recursos didàctics per a l’ensenyament secundari. El tinc ara davant meu i el conservo com un tresor. En Joan i la Montserrat Casas van redactar aquest dossier que havia d’arribar a tots els instituts del nostre país per fer viu aquest moment històric. El document té una part explicativa, didàctica, amb propostes de treball. Dona coneixement del passat, però tots sabem –ho vam aprendre de persones com en Joan– que l’objectiu de conèixer el passat és il·luminar sense enlluernar el present i poder encarar el futur amb més confiança. El passat, com diu Faulkner, no és mai passat del tot, sempre té alguna poteta en el nostre present. Poteta o potassa.
Al final de document es convida a buscar elements de l’actualitat que il·lustrin que algunes de les coses que van fer possible l’Holocaust i la creació de camps d’extermini i de treball podien estar presents en el moment de publicació del manual –com present estan encara, desgraciadament, en el nostres dies– i formulaven la pregunta de si es podien identificar fets que ens portessin en aquesta direcció. Un dels exemples era la construcció d’un mur que separés la comunitat jueva de la palestina.
Aquesta senzilla proposta de reflexió va provocar que un seguit de defensors del Govern de l’Estat d’Israel i de les seves polítiques s’indignessin i acusessin en Joan i la Montserrat de banalitzar l’extermini. Van exigir la retirada del manual i ho van aconseguir. Algunes d’aquestes persones, que no citaré però que continuen molt actives en el debat actual sobre les llibertats i els valors ètics, no sé si han oblidat que en un moment de la seva història personal van demanar que des del poder –en aquest cas municipal– es retirés un llibre honest que encara ara conserva una gran actualitat. Vull dir que es podria reeditar amb alguns canvis, és clar, perquè des d’aquells dies ha plogut bastant.
Sempre em pregunto què s’emporta la mort. S’emporta moltes coses, les més importants no. El mestratge rigorós d’en Joan, la seva exigència quan es tractava d’estudiar els fenòmens socials estarà amb nosaltres. Home savi com ell, home compromès amb el temps que li ha tocat viure. Una lliçó.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Si voleu participar, deixeu la vostra aportació i la recollirem, animeu-vos.