Des de els ulls d’un nen

En el dia internacional de l'eliminació de la violència contra la dona, m'agradaria reflexionar sobre aquesta xacra social que a tants nens i nenes ha deixat sols al món i alhora que omple els cementiris del nostre país de dones innocents que es van unir a les seves parelles amb la promesa de tenir una vida de prosperitat i felicitat, però que van acabar els seus dies de forma brutal, patint una violència extrema i inacceptable per la societat, exercida en el si de la seva llar.

En aquest dia on recordem a tantes dones assassinades a mans de les seves parelles, m'agradaria reflexionar sobre aquest acte de barbàrie humana comès per covards, que no són capaços d'acceptar la realitat imperant i que exerceixen la violència contra les dones en un gest de la major de les covardies que es pot s'exerceix contra algú que es sent indefensa a casa, sota amenaça constant i la tortura exercida per la seva parella; i m'agradaria fer-ho recordant alguns records de la meva infància a través dels ulls del nen que un dia vaig ser, i que com tants altre nens d'aquella època i d'avui, van presenciar i presencien, en primera persona aquesta violència devastadora i punyent difícil d'entendre per a un nen, he de dir que el meu record, encara que vague, -perquè jo només vaig viure amb el meu pare fins als set anys- perdura en la meva ment a través de moments d'aquella convivència que avui encara em fan estremir, el record de la meva mare plantant-li cara al meu pare, és una constant que ressona al meu cap quan penso en aquella època, com tants altres records d'aquella infantesa, aquelles baralles diàries entre ells, era una cosa habitual, els objectes estampats contra la paret, els armaris trencats, i els crits es van fer habituals en els meus primers anys d'infància; no obstant la sort que vam tenir jo i els meus germans que davant aquell maltractador alcohòlic, hi havia una dona que va saber plantarli cara que no va cedir i que al final abans que el mal fos irreparable, pel bé de tots nosaltres, va decidir treure'ns d'aquella casa i donar-nos una educació i una vida millor a tots, deixant enrere aquell home que l'havia maltractat i que era el meu pare.

La meva mare va ser una dona valenta, al donar aquell pas en davant i treuren's d’aquella casa donat que aquella Espanya de 1981 les dones ni de lluny estaven emancipades, encara feia poc que la dictadura del General Franco havia acabat i la majoria de les estructures de poder estaven plenes de franquistes educats en el més absolut i recalcitrant masclisme, en una societat educada sobre la base del patriarcat, i sota l’influencia i les imposicions l’església catòlica que lluny de defensar accions como la de la meva mare, haguessin recolzat mirant capa altra costat l’actitud masclista, covard i retrograda del meu pare.

Avui després de 35 anys, seguim rememorant aquest dia per eradicar la violència contra les dones, en una societat que tant a avançat en tantes matèries; però en la qual seguim ancorats en temps i sense una solució precisa a aquest problema que ens porta a seguir enterrant dones víctimes de maltractadors; hem en aquest dia, que hi ha dones que se'n van al llit amb homes que potser un dia acabin sent els seus botxins i que per cada pallissa reben, els roben una part de la seva vida; mentrestant elles, els cuinen; els renten la roba, els planxen, o en tenen cura d’ells, després d'haver estat mòltes a cops, avui hi ha dones atemorides a casa vivint amb els seus maltractadors, que davant dels seus fills petits somriuen mentre per dins s'estremeixen de dolor després d'haver estat brutalment colpejades, això passa avui ara a la societat del segle XXI. 

Degut al que vaig viure quan era un nen i per totes les dones que avui encara pateixen aquesta violència he volgut escriure aquest article per a totes aquelles que pateixen en silenci aquesta barbàrie i recordar-las que en la societat del segle XXI no les deixarem soles, en aquesta societat treballarem sense descans per crear els mecanismes que ens permetin aturar aquesta sagnia inhumana i inacceptable que no podem ni devem permetre per mes temps, que porta diàriament a moltes dones a la mort, ho farem en memòria de les que estan en els cementiris, ho farem per salvar les que pateixen en silenci, i ho farem perquè cap més sigui portada en un taüt entre les llàgrimes dels seus, ho farem perquè no hi hagi més nens ni més nenes orfes, víctimes de la barbàrie exercida per covards miserables i per això crec que per canviar les coses i plantar-li cara a aquesta xacra, l'important és començar per formar a les escoles a les generacions venidores en el principi d'igualtat, aquesta és una peça fonamental per construir un demà on la violència contra la dona sigui eradicada, hem de redactar lleis que persegueixin als maltractadors i garanteixin a les dones que la pateixen la violència, la seva total i absoluta defensa enfront dels maltractadors, i des de la societat civil, no ens hem de quedar impassibles davant de la barbàrie, i hem de denunciar els maltractadors i plantar-los cara expulsant-los de la societat, mentre ajudem les víctimes a reconstruir la seva vida, hem de treballar tots per acabar amb aquesta xacra i ho hem de fer des de la societat civil donant un pas en davant i no fem un silenci complice.

Tornant als ulls d'aquell nen; recordant el final de la història, els anys següents d’aquella separació, van haver dies fàcils i dies difícils per tots; van haver més baralles, encara que aquestes ja no van tenir la violència viscuda en els anys de convivència; i al final una dècada més tard el 1990, al meu pare li van diagnosticar un càncer terminal, la meva mare va tindre cura d’ell fins a l'últim dels seus dies i fins a l'últim minut estant al seu costat; el meu pare va morir el 9 de juliol de 1991 i potser no s'ho mereixia per que va ser un maltractador, encara que ella lleial als seus principis va pensar que havia de ser-hi i així ho va fer.

Per acabar aquest article, m'agradaria dir-los que hagués estat fàcil per a mi, escriure-ho des de l'anàlisi fred de les xifres, criticant la manca d'interès del legislador, mantenint la distància d'aquella realitat que vaig veure i viure als anys d’infantesa,,però seria deshonest i inacceptable per a mi no fer una anàlisi des del que vaig veure i vaig viure, per tal de dir que, jo vaig tenir sort de tenir una mare disposada a plantar-li cara al meu pare, en defensa dels seus fills; alhora que lleial amb ell, quan aquest la va necessitar, en els últims dies de la seva vida, el meu pare no va morir sol i els seus últims dies va aprendre una lliçó de vida, de la dona que anys abans havia maltractat, una lliçó de vida que nosaltres els seus fills també vam aprendre.

I és que he de sentir-me afortunat perquè la meva història va acabar bé, dins del mal que podia haver acabat, la meva mare no va ser una altra xifra freda, en un informe sobre víctimes de la violència masclista i ens va cuidar fins que a l’abril de 2003 el càncer se la va emportar; no obstant hem de lamentar jo com a ciutadà d’aquesta societat que des d'aquell 1981, són moltes les dones assassinades a mans de les seves parelles, i molts els orfes i les orfes que han quedat pel camí, per això a les que estan en els cementiris, als nens i les nenes que les van perdre, que lluny de ser un xifra tenen nom i cognoms; a les que avui pateixen en silenci; aquelles que somriuen als seus fills després d'haver estat mòltes a cops, a les que temen assenyalar als seus carcellers, i als meus pares, allà on siguin, vull dedicar aquest article i dir-los que treballaré , de manera incansable i decidida per fer front als maltractadors. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Teorías de la Adolescencia: Stanley Hall y Margaret Mead

QUI SÓN? COM ELS VEIEM? CENTRES DE MENORS (CRAE I CREI)

Centres Residencials d’Acció Educativa (CRAE) a Barcelona ciutat.