De l’etiqueta simple a la resposta insuficient per Jaume Funes

Les darreres setmanes hem viscut -entre altres drames humans massa quotidians- dos fets destructors que, més enllà del ressò mediàtic, han interpel·lat els professionals implicats en les respostes socioeducatives. Un ha estat la mort de dues nenes a mans del seu pare per fer mal la seva mare. L'altre, el suïcidi d'una adolescent i la suposada relació amb l'assetjament escolar.

Les reaccions a tots dos fets em va produir una renovada inquietud. En el primer cas, la cantarella ha estat l'expressió "violència vicaria" (com si es tractés d'una nova troballa per calmar el desconcert de l'absència de les respostes adequades). En el segon, la invocació del "bullying" com a etiqueta causal i la discussió sobre els protocols escolars, aplicats o no. El fet de tenir anys no em proporciona cap experiència que reclami ser escoltada. Però, sí que em produeix la desesperació de conèixer els dolors i d'haver compartit, fa anys, la preocupació per les lectures simplistes i per la no recerca de les respostes complexes. Les "violències" sempre han estat plurals i les respostes sempre haurien d'haver estat diverses i flexibles.

Al marxar del Síndic de Greuges vaig resumir en el llibre "El lugar de la infància" (2008) bona part del que havia compartit en dos anys de defensa dels drets dels infants. I, aquests dies, he retornat a dos dels seus capítols: "Defensar la infància no significar oblidar les dones" i "Conviure a l'escola, conviure al món". A tots dos, alertava de no caure en la simplificació i ni en la demanda de solucions màgiques.

El dolor de no poder ser ja ni mare

"És estrany -escrivia-, llevat que s'accepti la poca preocupació social i política per la infància derivada de la nul·litat del seu poder, que el conjunt de normes i de recursos de resposta a la violència de gènere desenvolupats aquests anys hagin deixat tant al marge la infància, o que només se la consideri de manera secundària. Fins i tot ho hauria de ser per raons pragmàtiques, ja que, si més no, tres de cada quatre dones ateses com a víctimes als dispositius específics, són mares que s'estan ocupant dels seus fills". La lluita necessària per a la significació rellevant de la violència dels homes contra les dones, la por que es continués parlant de violència familiar, va produir una lectura profundament restrictiva del que passava i passa i, de rebot, la manca de respostes suficientment complexes i flexibles, pensades en clau d'infant.

Recordava quelcom real abans i ara, tot i no arribar majoritàriament als assassinats d'aquests dies. Molts homes (fins i tot per no caure a les sancions de la llei) apliquen la violència contra allò que més estimen les dones a les quals volen destruir: els fills. Passen, deia a ser objectes vicaris d'un mal que té altres destinataris. Encara més, advertia preocupat per la seva invisibilitat, les dones mares veient i vivint la violència contra ells fills, entren en una espiral de destrucció personal que les porta a perdre les seves capacitats de cura i a què els seus fills siguin considerats desemparats, passant a ser custodiats pel sistema protector. Em desesperava fa catorze anys i em desespero ara: quan la duresa del drama ens impacta, simplifiquem la lectura de la realitat en un intent va de comprensió; de retruc, donem respostes que obliden perspectives i necessitats significatives.

Si no pots conviure, no té sentit viure

El suïcidi d'una adolescent, reformulat aquests dies a partir tan sols de la dimensió bullying, també em va portar a la relectura. Havia tingut una relativa implicació en els successos relacionats amb el suïcidi d'un noi a Euskadi que va donar origen a les primeres formulacions de protocols actuals. En aquell cas i, suposo, que també en el que ara hem viscut, es tractava d'adolescents immersos en malestars, sotmesos a relacions entre iguals basades en l'abús o la no acceptació, immersos en el silenci, sense tenir la vivència que algun adult podia escoltar-los. Per això, escrivia, des de la meva posició com a defensor dels drets: "Es tracta de protegir el dret de tot alumne a anar a l'escola sense por a ser assetjat, etiquetat, marginat; el dret a ser diferent i a ser acceptat com a tal per tot el grup; el dret a ser escoltat i protegit per aquells adults que tenen l'obligació de fer-ho (...) Però necessitem que les respostes no es construeixen sobre estereotips i pànics desenfocats, que les respostes siguin adequades, suficients i permanents".

Abans i ara, necessitem pensar seriosament, sense simplificacions, el que signifiquen els patiments d'un adolescent en el si de la complexitat de la convivència actual, en diferents contextos i entorns, des de la materialitat d'un passadís a la comunió en Instagram. L'absència de mirades adultes polièdriques (més aviat desenfocades) ens porta a la solució miraculosa del protocol en lloc de pensar allò que no hem vist perquè no observaven, allò que no hem descobert perquè no escoltàvem.

Jaume Funes Artiaga és Psicòleg, educador, periodista. S’ha especialitzat prioritàriament en el món dels adolescents i joves i les seves dificultats socials i educatives. Ha treballat per a diferents administracions, a l'escola, en la renovació pedagògica, en l’atenció a les persones amb problemes derivats del usos de drogues, la marginació i els conflictes, la incorporació social, la definició de polítiques d’infància i de joventut, la docència universitària. El seu darrer llibre per a adolescents ha estat "Álex no entiende el mundo" (2014) i per pares i mares "Cal fer deures?" (2015), “Educar adolescents sense perdre la calma” (2016) i “Estima’m quan menys ho reïxi... perquè és quan més ho necessito” (2018).

https://www.social.cat/opinio/14686/de-letiqueta-simple-a-la-resposta-insuficient?fbclid=IwAR1OsHyF7vQTwh_X4Mhy5Ni0lXCV8aOlhQGIaXw_Dr-VS_EZP6jegdGUNmU

Comentaris

Entrades populars