Escolteu-me, perquè no he vingut a demanar diners (avui) per Marc Queralt

Des de fa uns anys cap aquí he pogut observar que “No hi ha prou recursos” és una expressió que pot actuar com a comodí a qualsevol espai, conversa, àmbit... que tingui a veure amb la gestió d’alguna cosa. He pogut observar com es fa servir de forma indistinta en qualsevol sentit jeràrquic, ja sigui de dalt cap a baix, de baix cap a dalt o de forma horitzontal. És una expressió que no porta massa enlloc, però que permet sortir-ne de molts. Davant d’una reivindicació, un “No hi ha prou recursos” a temps pot estalviar força mal de caps. Davant qualsevol mena d’inoperància, lamentar la falta de recursos és la millor forma de centrifugar responsabilitats i tenir més o menys content a tothom (els qui decideixen, els qui treballen i els destinataris finals de la feina en qüestió). Crec que el que aquí expresso podria ser aplicable a molts àmbits i molts sectors (no només el social), però ara em centraré en l’àmbit de la protecció a la infància i l’adolescència, donat que és el lloc on desenvolupo la meva activitat professional.

Posem per cas que les professionals del sector reivindiquen millores en les condicions laborals (Sí, sé que tinc molta imaginació, però penso que en situacions no reals és més senzill comunicar perquè ningú sent que l’interpel·len). Continuo amb les millores laborals: les professionals demanen a la part contractant que apugi el sou. La part contractant pot contestar moltes coses, però fàcilment acabi demanant el comodí dels recursos (“No n’hi ha prou”). I aquesta resposta porta implícita un reconeixement a la queixa i a la vegada centrifuga responsabilitats. Així doncs, les professionals demanen millores en el finançament i així la part contractant podrà realitzar aquestes millores laborals. En el meu exemple (Recordem que és totalment fictici), la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) també podria fer servir el “No hi ha prou recursos”, perquè els pressupostos no els decideix la Direcció General. I així de ràpid, ja ens trobaríem al Parlament (Pim-pam, tu!). Què passa al Parlament? Doncs que salta la sorpresa: resulta que no som l’únic sector que està en situació precària i... (Deixo uns instants al lector per intentar endevinar la resposta) “No hi ha prou recursos” per apujar els pressupostos a tothom! Amb aquesta resposta segurament estareu tan esmaperduts, atònits, torbats, estupefactes, atordits i esbalaïts com jo. No es podia saber...!

El prestigiós sociòleg Zygmunt Bauman, en el context de la modernitat líquida, va definir una part de la nostra societat així: “Amb el nostre culte a la satisfacció immediata, molts de nosaltres hem perdut la capacitat d’esperar”. Els professionals reivindicadors d’aquest article porten esperant millores salarials i en les condicions laborals des de l’any 2009. Desconec si aquests 12 anys d’espera entrarien dintre del culte a la satisfacció immediata o no, però qui segur que no ha caigut en l’esmentat culte és el Col·legi d’Educadores i Educadors socials de Catalunya (CEESC), el qual ni ha estat, ni se l’espera en aquest tema. El que sí que cal reconèixer al CEESC és que en cap moment s’ha abonat (o almenys a mi no em consta) que la seva inacció vagi lligada al “No hi ha prou recursos”, i és que només faltaria, ja que tenen una sala de màquines (equip tècnic) que moltes organitzacions voldrien. En aquest sentit, a qui cal demanar comptes pel que fa a la reivindicació de condicions laborals no és al CEESC, sinó als sindicats. A tots, però especialment a CCOO i UGT, els quals han tingut una actuació totalment qüestionable i algun dia hauran d’explicar les pujades del 0,4% i 0,8% que es van signar l’any 2017, un dels capítols més foscos i tèrbols de la (breu) història del conveni d’acció social.

Però seguim: “No hi ha prou recursos” (de qualsevol mena: econòmics, humans, materials, infraestructura...) en la majoria de casos implica una existència de recursos. És evident que el preu de les coses el 2021 és molt diferent i molt més alt que el 2009. Aquesta pujada de gairebé tot (menys els salaris), com l’han afrontat les entitats? A mi només em venen al cap dues opcions: o bé l’any 2009 hi havia més finançament del necessari o bé el 2021 s’estan deixant de fer coses (o s’ha baixat la qualitat). Crec que, per part de l’administració i les patronals caldria ser molt clars i transparents en aquest punt de cara als mesos que venen.

En definitiva, la “falta de recursos” és una constant (almenys) en l’àmbit de la protecció a la infància i l’adolescència. Doncs bé, arribem al cap del camí: personalment m’atreveixo a negar (o almenys a posar en dubte) la major. No tinc clar que existeixi una falta de recursos. I la meva hipòtesi de treball és que no es podrà saber si hi ha prou recursos (o no) fins que els recursos existents estiguin prou optimitzats.

Així doncs, consellera de Drets Socials, directora general de la DGAIA, entitats, professionals, us animo a pensar accions que permetin fer més coses amb els recursos ja existents. Allunyem la mirada del “No es pot” i posem una mica d’imaginació! Tinc molt clar que amb el que tenim es podria fer molt més. Són moltes les idees que podria exposar en aquestes línies (i són gratis!), però comencem per una petita gran proposta. Una que és aplicable des d’ara mateix i sense necessitat de tocar pressupostos o finançaments, perquè el cost de la mesura és de zero euros, només requereix voluntat.

Els professionals del tercer sector social dediquem un percentatge molt elevat de la nostra jornada laboral a la burocràcia, elaboració d’informes i registre de documentació. Aquesta proposta no pretén qüestionar la necessitat de registrar la informació o elaborar informes, aquesta proposta pretén que des de l’administració es fixin els màxims (Sí, parlo de màxims, i no de mínims) de registres i d’informació a generar, es redueixi al mínim possible la part burocràtica de la nostra feina i deixem de fer servir el concepte “qualitat” com a eufemisme de “quantitat”. Evitar reiteracions d’informació, evitar generar informes o registres innecessaris, modular l’extensió d’aquests informes, mesurar bé la burocràcia i, en definitiva, optimitzar al màxim els recursos existents, també és fer una bona feina. Entitats, CEESC, la interlocució tècnica amb l’administració us pertany a vosaltres, però no tinc clar si estaríeu disposats a adoptar aquest postulat.

Buscar fórmules perquè el monstre administratiu no ens engoleixi a tots plegats és la millor manera d’aconseguir que les persones que treballem en el tercer sector social puguem dedicar el màxim de temps possible a l’atenció de les persones, i no al registre de dades i informació. Vetllar perquè les persones que treballem al tercer sector social ens dediquem a atendre a persones, i no a pantalles, no només és una forma (gratuïta) de multiplicar els recursos humans existents, sinó que és l’única via per reduir la distància existent entre allò que es fa i allò que es diu que es fa. Imagineu tot el que es podria fer si totes les professionals d’atenció directa poguessin reduir feina de pantalla un 50%?

Consellera de Drets Socials, directora general de la DGAIA, això que proposo està a les vostres mans. Al final, és un petit canvi que aportaria un gran en benefici als infants, joves i famílies que atenem. No és per aquest motiu que existim? Doncs posem-nos-hi!

https://www.social.cat/opinio/14617/escolteu-me-perque-no-he-vingut-a-demanar-diners-avui

Comentaris

Entrades populars