Parlar dels morts

Cada vegada que em toca escriure un article en aquestes dates, m'assalta la temptació de dir alguna cosa sobre la mort. Tornem als cementiris en dies com el de demà o, per ser més puristes, com el de diumenge, el de tots els fidels difunts, que aquest any cau en festiu, amb un ram de crisantems i unes quantes llàgrimes d'adult. Són dies curiosos. Vivim tot l'any d'esquena a la presència de la desconeguda, com la va descriure Foix, i en aquestes jornades es converteix en l'estrella. És un ritu ancestral, que va néixer amb l'espai buit entre el regne de la nit i el de l'aurora, unes setmanes estranyes on es preveia l'ensorrament anunciat de la naturalesa sense haver arribat encara a la pesantor mortuò- ria de l'hivern. En aquesta terra de ningú, diuen les tradicions, els morts campen i ens visiten i volen asseure's a la taula i compartir amb nosaltres les viandes.

Em diuen que en la recent irrupció de la Dansa de la Mort de Verges a Guanajuato, molts no van entendre la rigidesa medieval europea, acostumats a les katrinas mexicanes, aquells esquelets tan polifacètics. Aquí, tenim una mort amenaçadora però sàvia: "Et passarà en qualsevol moment i a ningú deixa de banda". A Mèxic, es dediquen al pa de morts, boníssim, i a les ensucradescalaveritas blanques, i vesteixen els seus altars amb tot allò que el difunt considerava la decoració de la seva vida. Aquí, se'ns adverteix. Allà, ballen damunt de les tombes. Amb l'arribada d'aquestes dates, intento superar cada any la temptació de parlar de crisantems, i del vent que envaeix les nostres cases d'esperits, i de la memòria i l'oblit. A vegades ho aconsegueixo. D'altres, com avui, no.

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/20081031/parlar-dels-morts/print-35066.shtml