Compartir una experiència....

Em dic Lola, soc educadora social i durant quatre mesos he pogut compartir l’ experiència dels educadors i nois que conviuen a un CRAE que té una capacitat de 9 places de nois entre els 14 i 18 anys.
Evidentment no hi han dos centres iguals, igual que no hi han dos grups de nois iguals. Puc parlar del que he apres del meu grup de nois i del centre on jo he estat. Aquests nois, generalment, han passat per situacions traumàtiques i per l’ enfonsament del seu marc familiar, el que implica una manca d’ hàbits i de normes.

El mati ocupa des del despertar dels nois fins que aquests marxen als seus recursos formatius, recurs laboral o qualsevol altre recurs, en cas de que no vagin a cap recurs i es trobin en la recerca de feina, se’ls ajudarà preparant currículum o entrevistes de treball o acompanyant-los a l’ entrega d’ aquests a diferents empreses. El migdia compren des de que els nois tornen a casa per dinar fins a les 15 h o 16 h de la tarda. Durant aquest temps ens proposem incidir en els hàbits d’ordre, d’higiene i alimentació, així com ajudar a estructurar el temps lliure, potenciar les relacions tant internes com externes i incidir en els nivells d’autonomia del noi a partir de la seva col·laboració en tasques pròpies d’aquest espai. A la tarda ens proposem donar-li al noi la possibilitat d’utilitzar recursos necessaris per al seu desenvolupament personal (activitats extraescolars, reforç acadèmic, activitats de grup, etc), incidir en els hàbits de salut i d’higiene, afavorir la cooperació a partir de les tasques comunitàries, afavorir la intimitat personal, incidir en el grup per tal de que aprenguin a organitzar-se i gestionar projectes comuns, etc. A la nit volem incidir en hàbits d’ higiene personal, ordre, alimentació, afavorir un clima distès a l’ hora de sopar, potenciar la participació i la implicació dels nois, afavorir el respecte mutu entre companys i potenciar les relacions i la dinàmica de caps de setmana varia en funció de l’atenció a les famílies i de les sortides que es vagin proposant; també tenint en compte les sortides dels nois al nucli familiar.

Realment la sensació que dona és la de viure en una casa, amb uns referents que acostumen a ser home i dona (que farien el paper de pares) i uns companys-amics d’ habitació (que farien el paper de germans). Una casa on viuen 9 nois de la mateixa edat, adolescents. Si ens imaginem qualsevol casa amb aquestes característiques, on comparteixen l’ habitació 3 nois i a sobre han de fer les tasques de la casa...ens trobem que de vegades hi ha conflictes...! A mi no em resulta estrany. És com una gran família, però tot i que son un grup bastant cohesionat, viuen bastant independentment, tenen diferents amics i utilitzen el temps d’ oci de forma diferent, tot i que moltes vegades surten junts.

El fet de col·laborar fent les tasques de la casa, s’ ha intentat promoure des de la idea que és casa seva i s’ ha de cuidar i mantenir, i normalment no hi ha problemes a fer-les diàriament, encara que quasi tots les deixen per última hora i ho fan per obligació. Aquest comportament és bastant normal, ja que tindríem aquest problema amb qualsevol noi d’ aquesta edat, que no s’ hagi acostumat des de petit a fer-ho. De fet, la majoria dels seus amics no fan cap tasca a casa seva, i molts dels nois que arriben no n’ han fet mai a casa seva.

La majoria dels nois entenen el centre com casa seva, aquest punt és realment important a l’hora de valorar l’ actitud que té el noi vers a l’ espai i les persones que hi formen part. En el temps que hi he pogut conviure amb ells he notat una diferencia notòria entre els nois que se l’ havien fet casa seva i els que encara no. Està lligat a la concepció que ells tenen del temps que hi passaran. Quan encara no s’ ha pres consciencia de que l’ estada serà llarga o il·limitada els nois no son gaire participatius amb la dinàmica de la casa i alguns ni tan sols volen relacionar-se amb els companys o educadors, a poc a poc alguns es fan conscients de la situació i entenen que han de passar-hi un temps, així que la seva forma de relacionar-se es diferent. També passa que venen de diferents centres, alguns sobte el recorregut que tenen amb aquesta curta edat, aquest és un altre motiu per trigar a fer del centre casa seva, ja que han viscut una rotació que fa que no vulguin establir lligams amb les coses, tot i que amb una mica de paciència s’ aconsegueix que ho facin. És molt important la relació de confiança que estableixen educadors i nois.

Els propis educadors troben una diferencia entre l’ estat actual de la casa i com havia sigut anys anteriors. Es diferencia l’ evolució general dels adolescents, com eren anteriors grups i com son els nois d’ ara. És un problema que ve alimentat per la societat actual i és pot fer un paral·lelisme entre l’ educació dels nois d’ abans i com es traduïa en l’ estat físic de la casa i els grups actuals i l’ estat actual de la casa. Això es veu reflectit en els adolescents d’ avui, que com tothom sembla estar d’ acord, son diferents dels d’ abans. Les odioses comparatives ens porten bàsicament a quatre conclusions amb les que hi estic bastant d’ acord: absència de limits-normes (puc tractar les coses com em doni la gana), consumisme (si es trenca em compres un altre), abús del dret a les possessions i a la intimitat (son les meves coses i les tracto com vull), les recompenses (jo ho faig i tu que em dones) i segur que m’ en deixo varies. 

La possibilitat de retorn amb la família del nois que actualment estan a la Llar, va ser una de les realitats més dures que vaig haver de comprendre en la meva curta estada al centre. Gairebé la meitat dels nois que es troben al centre, tenen famílies a les que se’ls dona opcions de retorn, però en la majoria dels casos la situació sobrepassa al pares, tiets o avis i trien la opció de que el noi continuí al centre. És treballa juntament amb l’ EAIA, que es qui directament treballa amb la família. Jo només puc opinar des de la perspectiva del centre, que sovint es desmotiva en veure que nois que podrien estar a casa seva no son reclamats per les famílies, no es tracta d’ emetre cap judici, algunes famílies ho han intentat i no han pogut conviure i els nens han tornat al centre, d’ altres hi tenen relacions de caps de setmana, però no volen permisos més llargs i molt menys acollir-lo quan tingui 18 anys.

Alguns casos em costa realment entendre’ls, però tampoc es tracta d’ això, els familiars comuniquen al centre les seves intencions vers l’ acolliment del nen, però no ho comuniquen al propi interessat, potser per protegir-lo, potser per no voler enfrontar-se al noi, la qüestió es que hi ha una sensació del noi de que el Centre té la culpa del seu internament, mai de la família o d’ ells mateixos. Entenc que és més fàcil culpabilitzar l’ altre, però també que es mes difícil treballar en aquesta situació. Molts nois assumeixen la seva realitat a pocs mesos del seu desinternament i el treball s’ ha de fer de pressa perquè es ara quan realment està predisposat a escoltar.

No li podem dir, ho ha de fer el pare... i a les reunions amb l’ EAIA lluita de poder, el noi enmig d’ un partit de tennis, que si t’ estan posant en contra meva, que si senyor sigui sincer pel be del seu fill... no he estat present a cap reunió amb pares o l’ EAIA, només recullo les preocupacions dels educadors desprès de les reunions, ràbia, impotència, tristor ... i tornem a la feina, feina que psicològicament et deixa tocat.

Trobo nois que majoritariament es neguen a veure la seva situació real dins la família, és un mecanisme de defensa totalment lícit per la situació en que es troben. Moltes vegades la família els ha girat l’ esquena, però ells continuen volent-se relacionar, no en va és la seva família. El problema és quan aquesta família no vol admetre al nen que no accepten el seu retorn quan sigui major d’ edat, el noi es confia fins l’ últim moment i no vol treballar el seu desinternament i la seva autonomia i viu a sobre uns nuvols, fins que és massa tard. Davant la insistència dels educadors a que es faci pública aquesta realitat, hi han enfrontaments tant amb pares com amb nois i és díficil la relació educativa després d’ això.
Els grups de nois cada any són diferents i els reptes que tenim com educadors és no fer del nostre treball una feina mecànica, rutinària, i d’un “anar fent”, sinó que hem de fer i ser capaços d’adaptar-nos a cada un dels nois i a cada grup segons la manera de ser i les diferencies dels que el formen.

Em fa ser conscient de que tal i com es viu en la societat actual els nois senten que perdran una part de la seva joventut i s’ hauran de fer responsables d’ una llar, de sí mateixos i potser d’ una família molt abans que els altres nois de la seva edat. Injust? A mí m’ho sembla. Realitat? Sembla que nomès m’ho sembla a mí, perquè de moment és la que és. Crec que fer-los tocar terra i que espabilin a buscar feina o estudiar no es treballa prou a la Llar. Els nois semblen no tenir pressa, però els educadors hi haurien d’ incidir més, ja que aquest punt és vital amb la edat que tenen. És la part que al meu parer es treballa pitjor a la Llar. Quan arribo i pregunto si els nois ja han aconseguit feina, la reacció dels nois no em sorpren –con la calma, pero intentant quedar bé, i la dels educadors no m’ agrada: -si, bueno...una entrevista, han anat a entregar curriculums, la cosa esta díficil...- Amb aquestes ganes que hi posa tothom, no m’ estranya...

Dels nois, penso que és mes important aprendre’n encara, només si entens com viuen ells la situació (internament, separació de la família i de l’ entorn....) pots entendre el que necessiten, que evidentment en cada cas es diferent. Cadascun dels deu nois que he conegut tenia la seva historia personal, vivia el seu internament d’ una manera i demandava coses diferents, tot i això es poden observar trets característics que els fan molt semblants i que son els que utilitzen per a unir-se com a grup. La primera pregunta que es fan entre ells quan arriben és: I tu perquè estàs aquí?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Teorías de la Adolescencia: Stanley Hall y Margaret Mead

QUI SÓN? COM ELS VEIEM? CENTRES DE MENORS (CRAE I CREI)

PERFIL Y FUNCIONES DEL EDUCADOR SOCIAL.