Els homes, els pares, ja fem allò que cal fer?


Saps quins dies s’ha d’endur el teu fill l’equip de piscina? Saps si queda sabó per a la rentadora?

Aquestes són algunes de les preguntes que feia la Generalitat, al 2006, en la campanya per mentalitzar els homes que cal compartir les responsabilitats de casa.

Anem a fer un examen ràpid. Deu preguntes, pels homes i per les dones, per les mares i pels pares. A veure si treus un deu!

Saps la resposta d’aquestes preguntes sobre la casa?

1- Què es planxa a més temperatura, la seda o el cotó?

2- Quants minuts s’ha de fer bullir l’arròs amb oli?

3- Quant costa un litre de llet?

4- Amb quin producte es netegen els banys de casa teva?

5- On compreu a casa el pernil o els embotits?

Molt bé, si has superat el primer test, anem pel segon. Bé, en el cas que tinguis fills o filles menors de 18 anys .

1- Quin curs estudien els teus fills o filles?

2- Saps el nom del tutor del teu fill a l’escola?

3- Quin és l’últim calçat que ha comprat o heu comprat pel teu fill?

4- Saps el nom de tres amics o amigues actuals del teu fill?

5- Quin llibre està llegint ara el teu fill o filla?

Has tret un deu? Molt bé, tampoc era tan difícil!
Les dones de promig dediquen més de quatre hores diàries a la casa i els fills i els homes una i mitja. Cert que cada casa és diferent, i que potser per qüestions de feina algú té menys temps, o ha de viatjar molt. Però segur que sovint els homes ens repengem i deixem que ella s’ocupi de tot, o com a mínim de moltes més coses que no pas nosaltres. Alguns ajuden quan els demanen que recullin la cuina o vagin a comprar 100 grams de pernil. I no, com ja hem dit, no es tracta d’ajudar o fer el que ens demanen. Es tracta de compartir la responsabilitat, d’implicar-se, de creure que també és cosa nostra que a casa hi hagi sabó, o que els nens tinguin la roba neta.

La societat està avançant a bon pas cap a la igualtat entre homes i dones en molts aspectes. La societat avança també en molts altres aspectes: s’han superat en bona part els perjudicis racistes de segles i de dècades passades. Els drets humans es van obrint camí, amb dificultat, però una passa darrere l’altra. Poc a poc anem prenent consciència envers la necessitat de respectar el medi ambient.

La societat evoluciona, i aquesta evolució capgira, en una o dues generacions, el rol de l’home i el de la dona. I els canvis tan ràpids són difícils d’assimilar. Per això hi ha qui diu que molts homes voldríem un model de dona que ja no existeix i que moltes dones voldrien un model d’home que encara no existeix.

I el rol de cadascú a cada parella, a cada relació es veu condicionat per aquesta evolució social, però és a l’àmbit privat i particular de cada casa om es concreta i es defineix. Per tant la tendència social cap a la igualtat de drets, de deures, i de responsabilitats dins i fora de casa entre homes i dones, té a cada casa la seva pròpia concreció.

I el model que cada parella segueix, més o menys parlat, més o menys condicionat per inèrcies pretèrites, també condiciona, i molt, la forma de tractar els fills. L’educació com a nen o com a nena, el que s’espera de cadascú, el que es demana a cadascú, no pot restar al marge del rol que a cada casa tinguin pare i mare. No es pot pretendre que el fill i la filla estiguin en pla d’igualtat en les tasques de casa i com a pare donar la imatge que ja ho faran tot els altres. Bé, és pot pretendre, però és un missatge incoherent i per tant una font de problemes per la convivència futura.

Els homes ens hem de posar al dia. No ho hem de fer des d’una posició a la defensiva. Alguns pensen que tenen molt a perdre si poc a poc s’impliquen per un igual amb la casa o amb els fills. I és ben a l’inrevés: tal com va la societat, és quedant-se a nivells de temps passats com ens sentirem fora de joc, des d’on veurem que els fills o la parella no ens entenen .

També podríem fer un apunt sobre el que pot passar a vegades amb els fills grans.

En algunes cases els homes fan poc, sí, però els fills o filles encara fan menys.

Una veïna em deia que la seva filla de 27 anys no es recull ni la roba bruta!

Homes i dones hem de compartir, cert, però els fills, en consonància amb la seva edat, també intervenen en el repartiment

No és bo que la mare senti que el fill s’aprofita d’ella o que la filla pensi que la mare li ho ha de fer tot.

El noi o la noia no pot arribar al vespre de l’entrenament dir-li a la mare: per demà ho necessito tot net que tenim partit a primera hora!

I alguns ho fan amb exigències! Com si la responsabilitat fos de la mare!

Si volem persones responsables comencem per casa. Que tingui cura de les seves coses: si s’ha de comprar un compàs, canviar uns pantalons, preparar el dinar per l’excursió , el fill no se’n pot desentendre i esperar que ho facin tot els pares!

És bàsic organitzar bé la convivència a casa quan els fills es fan grans. Si no ho fem bé és quan molts pares pensen que els fills no marxen mai de casa. És natural: si només porten feina, despeses, i la relació amb els pares es basa , sobretot, en rebre molt i donar poc, els pares volen que marxin. Però si les feines de casa es comparteixen realment, i quan els fills guanyen diners fins i tot es fan càrrec d’algunes despeses, si ningú sent que l’altre s’aprofita d’ell i els uns ens interessem pels altres, i els altres pels uns, els fills grans a casa no han de ser necessàriament una nosa.

No és bo, ni és just, que en algunes cases els nois o les noies mantinguin envers la seva mare una exigència que no voldran per ells en el futur.

Fem tots plegats un pas endavant! Parlem-ho clar. Sense prejudicis, sense retrets, mirant el futur i organitzant les coses d’una forma que sigui satisfactòria per a tothom.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Teorías de la Adolescencia: Stanley Hall y Margaret Mead

QUI SÓN? COM ELS VEIEM? CENTRES DE MENORS (CRAE I CREI)

Centres Residencials d’Acció Educativa (CRAE) a Barcelona ciutat.