“Acompanyar a un infant en el seu procés vital no té preu”, David Montejo, director del centre d’infants tutelats de la Fundació IReS.



El David Montejo és el director de la residència d'infants tutelats que gestiona la Fundació IReS des de fa més de 6 anys. És educador i quan li preguntes per la canalla et respon "la biològica o l'altra?", tot referint-se als 18 infants tutelats que té la responsabilitat professional de tirar endavant. No hi ha horaris i sí que hi ha molt de compromís, molt de vincle emocional amb els infants, que viuen temps difícils.





Per què vas decidir ser director d'un centre de menors? Què et motivava?
Des que vaig començar a treballar d’educador social, ara fa vint anys, que pensava com a situació futura somniada la de ser director d’un centre residencial. Hi havia una part d’utòpica, una altra d’innocent però em feia una gran il•lusió el fet de poder dirigir un equip de persones responsables de l’educació i la vida d’un grup de nens i nenes tutelats per l’administració. Com a educador social principiant observava un munt d’aspectes millorables i d’altres amb els que no em sentia a gust o era crític. Vaig treballar en un centre residencial de caire terapèutic i d’altres feines però sempre centrades en el benestar dels infants i el seu desenvolupament socioeducatiu.

El 2007 IReS feia realitat aquest somni de ser director d’un centre, que no està exempt de patiment, nits sense dormir i esforços que en altres feines resultarien inversemblants. Ara fa ja sis anys i em sento molt orgullós de l’equip i la tasca. Malgrat encara hi ha aspectes a corregir i millorar, és això el que faig servir de guia. Motivació? La de sempre! I quan em superen els problemes em recordo la missió que tenim entre mans ....

Quines mancances s'haurien de resoldre en el sistema de tuteles que perjudiquen els infants?
La nova llei de drets i oportunitats de la infància i l’adolescència ha ajudat a millorar molts aspectes i en certs aspectes és força innovadora, malgrat una cosa és la llei i l’altra la gestió i les dinàmiques de fa molts anys. 
La qüestió bàsica que manca és la prèvia a la tutela, tot allò que té a veure amb la prevenció. I això vol dir fer èmfasi en les polítiques de treball socioeducatiu als barris, a les escoles, des dels serveis socials, des de projectes concrets de suport educatiu a domicili, des d’accions en el territori on viuen els infants i les famílies, des d’una tasca centrada en el treball amb les famílies vers les seves capacitats parentals i la gestió de les emocions. Precisament allò en què més s’ha retallat i on menys innovació hi ha.
En concret, des del sistema de tuteles, crec que cal millorar la pròpia gestió dels centres, però especialment poder disposar d’un projecte de famílies acollidores i d’acollidors professionalitzats amb un suport més efectiu i amb una constel•lació de petits serveis al voltant que els donin suport constant i que permeti a molts més nens i nenes passar per aquests processos. Una altra de les millores passaria per millorar la ràtio educador – nen als recursos residencials així com en la creació de centres més petits tipus pis tot fent èmfasi en un tracte més individualitzat. 

Com ho feu al centre per pal·liar-les?
Es fa complicat. Tot i que tenim present que un valor imprescindible passa per la individualitat i personalització de les accions, sovint l’acumulació de tasques i la gestió del dia a dia de divuit nois i noies dificulta el desenvolupament del mateix. Malgrat les dificultats, hi ha tres aspectes que considerem fonamentals: el treball amb la família i la capacitació en habilitats parentals (en la mesura que podem); el procés d’autonomia personal i participació real en el projecte individual de cada noi i l’arrelament positiu al territori o comunitat. D’altra banda, la vinculació dels nois i noies amb els educadors i educadores i per l’educació als espais de vida quotidiana és fonamental.

El cap de setmana passat vau anar fora gràcies al Càmping la Tordera, com aneu teixint complicitats amb empreses?
Aquest darrer any hem tingut força dificultats en aquest sentit donat que una de les accions que més pretenem passa per tenir una relació amb el veïnatge, els comerços del barri i d’altres el més positiva possible. El perfil dels nois i noies que ara mateix resideixen al centre dificulta aquesta bona relació i ens allunya de l’objectiu que es comparteix des de tota la Fundació IReS. Malgrat tot hem anat creant vincles amb els recursos de la zona (sanitaris, escolars, de serveis..) i amb petita empresa de barri (proveïdors, etc) així com d’altres com el Banc farmacèutic i farmàcies del barri.
L’estada al Càmping La Tordera va ser un fet fantàstic i un perfecte exemple de complicitat que repercuteix en el benestar dels nostres infants.

Com veus els infants que t'arriben al centre?
Darrerament haig de dir que els nois i noies que ens arriben presenten cada cop majors dificultats. No tinc clar si és fruit de la casualitat o fruit d’una menor intervenció prèvia. El que sí que veig és que les edats d’arribada han augmentat (ara acostumen a arribar nois i noies majors de 14 anys quan el nostre centre hauria de mantenir un doble projecte de petits i grans a partir dels 6 anys) i l’estat dels nois més nous és força preocupant, amb molta problemàtica de salut mental i agressivitat. Preocupa especialment el fet de tenir en un mateix espai a tants nois amb dificultats greus donat que hi ha un grup d’altres nens i nenes que han de patir a diari situacions estressants que no haurien de patir. També preocupa molt que ens entrin tants nois i noies amb edats avançades donat que ens deixa poc marge de maniobra per a revertir situacions personals i sovint acabem havent de fer més tasques de contenció que de desenvolupament personal. Si per exemple ingressa al CRAE un noi de 16 anys amb un perfil de conducta agressiva o de consum de tòxics, etc, sols tenim dos anys per a intentar desenvolupar un projecte personal que l’apoderi i l’ajudi a gaudir d’una vida i situació més positiva. Malgrat tot hi ha situacions molt positives en que els nois i noies es responsabilitzen del seu projecte personal i amb l’ajuda dels tutors són capaços de d’establir objectius assolibles i millorar de manera important les seves condicions de vida així com de plantejar-se de manera organitzada el futur. Tanmateix hi ha alguns nois i noies majors d’edat que van passant pel centre tot sovint per tal de saludar-nos, de veure als actuals residents, que senten que encara tenen un lloc en aquesta casa i que saben que se’ls estima. Això és important i et fa veure que les situacions exitoses es mereixen tots els esforços.

Malgrat les creixents dificultats, l’equip es manté ferm en la seva tasca i es reafirma com a motor de transformació per a les situacions canviants a entomar. M’agradaria destacar la gran tasca dels educadors socials que treballen en CRAEs ja que aquests posen a diari al servei dels nois i noies amb els que treballen una part de la seva vida, de les seves emocions i experiències per tal de ser referents positius. Es tracta d’una labor cansada, sovint desagraïda i socialment no gaire valorada però que jo admiro com una de les feines més importants. Crec que acompanyar a un noi en el seu procés vital, sense jutjar-lo, apoderant-lo i facilitant-li el camí per a prendre decisions, per a descobrir coses i estimar-se a sí mateix i als altres, no té preu. També sento un agraïment immens al meu equip d’educadors per la seva paciència, encoratjament, sentiment, passió, fermesa i humanitat ... quasi res!


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Teorías de la Adolescencia: Stanley Hall y Margaret Mead

QUI SÓN? COM ELS VEIEM? CENTRES DE MENORS (CRAE I CREI)

Centres Residencials d’Acció Educativa (CRAE) a Barcelona ciutat.