Desenvolupament de l'atenció als menors desemparats
Com ja s’ha exposat anteriorment, la funció del SEAIA és atendre els infants en risc o situació de desemparament i a les seves famílies. Ara bé, la visió de com ha de ser aquesta atenció ha anat canviant en l’últim segle.
Al començament del Segle XX la legislació espanyola inicia un seguit de mesures destinades a protegir la infància i l’adolescència. Es realitzaren mesures legislatives que reflectien la preocupació i la sensibilització de la societat. Ara bé, tot i que fou un pas important, aquestes legislacions vulneraven clarament alguns dels drets dels infants, ja que no hi havia cap mena de protecció contra la discriminació per motius religiosos, de sexe, etc. Tampoc hi havia cap xarxa de serveis socials, de sanitat i d’ensenyament públic que atengués als menors socialment desemparats.
Aquests infants, eren internats indefinidament a grans institucions que eren simplement supervisades per les persones que en tenien cura. Era l'única mesura que es contemplava pels infants desemparats i era habitual veure imatges d’institucions superpoblades, amb infants de totes les edats convivint en grans habitacions.
Tot aquest panorama ha canviat molt en la societat actual. Catalunya té competència plena pel que fa a la protecció de menors desemparats. Actualment, la llei que legitima els drets dels infants i adolescents és la Llei dels Drets i les Oportunitatsde la Infància i l’Adolescència (14/2010).
En aquesta llei actual es respecten els drets dels infants ja que té en consideració, per exemple, que els poders públics han d’interpretar i aplicar aquesta llei garantint la igualtat en diferència dels infants i adolescents d’ambdós sexes, per tal d’eliminar la discriminació sexista, per raó d’origen, color, idioma, religió, opinió política o d’una altra índole, ètnica o social, posició econòmica, condicions físiques, psíquiques o sensorials, estats de salut, naixement, orientació sexual o qualsevol altra condició personal pròpia o de llurs progenitors o representants legals.
Tal i com afirma Jaume Funes[1], en aquesta llei hi podem observar clarament el principi de mínima intervenció i de no institucionalització:
L’internament de l’infant en un centre es considera l’últim recurs que s’ha de fer servir. A més a més, hi ha diferents tipus de centre adaptats a les característiques dels diferents infants.
Tal i com s’afirma a l’article 38.1 d’aquesta llei, els infants i adolescents tenen dret a viure amb llurs progenitors llevat dels casos en què la separació és necessària. També tenen dret a conviure i relacionar-se amb altres parents pròxims, especialment amb els avis.
És per aquest motiu que el primer recurs que es té en compte en una situació de desemparament és l’acolliment en família extensa, quedant el menor a càrrec de familiars que es consideren referents positius pel menor.
Si es considera que la família no se’n pot fer càrrec, es tenen en compte les següents modalitats:
Acolliment en família aliena: Aquest acolliment el duen a terme famílies voluntàries. Pot ser de curta o de llarga durada, segons si es preveu que la família de l’infant pot recobrar les seves funcions en un termini extens o reduït de temps. Aquests acolliments es recomanen sobretot en infants de curta edat que no es poden donar en adopció perquè es preveu una recuperació de la família.
Centre Residencial d’Acció Educativa (CRAE): Són centres on acudeixen infants desemparats amb previsió d’un retorn a la família en un temps inferior a tres anys, en els casos que es descarta un acolliment en família extensa. La majoria de vegades hi assisteixen adolescents que renuncien a una família aliena i es considera que aquest centre és la millor opció. Aquests centres s’allunyen de la superpoblació, organitzant-se com si fossin una família. A cada centre hi conviuen uns 10-15 infants.
Centre Residencial d’Educació Intensiva (CREI): Realitza les mateixes funcions que el CREA però va destinat a infants de 12 a 18 anys que requereixen una educació més intensiva per les seves característiques.
Centre d’acolliment de menors: Són serveis residencials d’estada limitada i transitòria, on acudeixen els infants que han de ser separats de les famílies mentre es realitza una proposta administrativa o per espera de plaça en un CRAE.
Casa d’Infants: És un recurs que inclou també a les famílies per tal de poder fer un treball conjunt amb l’infant en situació o risc de desemparament i aquestes. Es duu a terme aquesta proposta majoritàriament quan les famílies no tenen les habilitats parentals adequades, normalment per falta d’un model positiu en la seva infància. És un programa de suport a les famílies, que s’emmarca en l’article 12.2 de la llei, afirmant que els poders públics han de proporcionar la protecció i l’assistència necessàries a les famílies perquè puguin assumir plenament llurs responsabilitats.
En el següent vídeo es pot observar un debat sobre els menors sense família. Aquest exposa el canvi que han dut a terme aquestes institucions amb el pas del temps, les característiques i particularitats dels menors que arriben a aquests centres i les diferents oportunitats d’aquests menors quan arriben a la majoria d’edat.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Si voleu participar, deixeu la vostra aportació i la recollirem, animeu-vos.