2 articles polèmics, bloc del CEESC

Però avui us volem parlar d'un tema que ha creat força moviment a les xarxes a finals del mes d'agost. Alguns potser ja n'esteu al corrent. L’última setmana d’agost a les xarxes es van publicar un parell d'articles sobre infància que han portat cua:

Els nens 'desemparats' de Tina Vallès (Vilaweb, 20 d'agost) 

Ens prenen els fills! de Carlos González (diari Ara, 17 agost) Hi ha hagut força enrenou en resposta a aquests articles. Fins i tot la Tina Vallès ha escrit al seu bloc justificant el seu article d’opinió (Sobre el meu article a Vilaweb).

Des del Col·legi també volem donar la nostra visió. I ho fem fent-nos nostre aquest escrit del Joan Muntané, que forma part de la junta de govern del CEESC.

Més que una opinió contundent em sembla força fora de lloc i que forma part d'un imaginari ciutadà superat per molts dels que treballem en el sistema de protecció a la infància. Em sembla del tot especulatiu i sense cap base certa ni fonamentada, més enllà d'un cas aïllat que caldria conèixer amb molta més profunditat. I això no vol dir que no existeixi, ni que tot ho fem bé, ni que sigui un espai de vida fàcil pels que han de passar per aquestes situacions de "possible" desemparament.

Alguns fa temps que hem superat el vell concepte de "centre de menors” i defensem, en assignatures universitàries dins del grau en Educació Social, que el repte de l’educador social en un CRAE és com oferim un lloc a la funció educativa, com ens protegim davant certs mètodes de protecció antics (que encara poden ser massa presents). Només així passaran els temps del simple acompanyament presencial als subjectes, de donar-los l’afecte que (n’està convençut) no tenen, d’atendre només problemes socials que acaben configurant l’horitzó dels subjectes; en definitiva, com deixem de ser vigilants, zeladors, policies, assistents socials o psicòlegs per passar a ser educadors.

Per això durant la seva estada al centre en garantim les necessitats bàsiques d’atenció assistencial i educativa: higiene, alimentació, descans, roba, salut, suport afectiu, educació, formació, oci i afavorir el desenvolupament de la persona; possibilitant les ofertes educatives, lúdiques i culturals, més adequades segons les particularitats i els interessos que tenen, amb la pretensió d’aconseguir un lloc social per a aquests nens/es i adolescents.

Finalment, l'afirmació que les entitats que hi treballem ens lucrem d’això, només dir que gairebé totes aquestes a Catalunya son entitats sense ànim de lucre, es llegeixi com es vulgui, i sovint son recursos que tenen un cost elevat, com alguns altres recursos sanitaris o educatius, i que no sol cobrir el 100% del cost real que significa les necessitats d'atenció abans detallades.

Aquí algunes aportacions espero tan contundents com les que ha fet l'autora de l'article.

Joan Muntané 

Vosaltres què en penseu de tot plegat? Treballeu en un CRAE? ens voleu donar la vostra visió?

http://ceesc.blogspot.com.es/2013/09/ja-tornem-ser-aqui.html