Síndrome de la Institucionalització? per Gemma Garcia Puig
Aquesta reflexió ve impulsada gràcies a una conversa que vam mantenir amb una psicòloga d’una comunitat terapèutica on vaig estar realitzant les pràctiques II. En aquest cas, estem parlant de persones amb problemes d’addicció a una o diverses substàncies. Estàvem comentant que hi ha moltes persones institucionalitzades i que pateixen el Síndrome de la Institucionalització. És a dir, que aquestes persones van d’un servei a un altre i que no aconsegueixen sortir d’aquest cercle d’ingrés-alta.
Davant d’aquest procés de la persona, em vaig preguntar el per què esdevenia aquest fet. Amb això, em vaig fer dues preguntes: Els professionals de la institució amb quins objectius treballen? A aquestes persones, què hi ha que els privi de la reinserció social quan surten de la institució? Veig, clarament, que hi ha algun aspecte que els dificulta l’adaptació i la inclusió social a aquestes persones.
Quan parlo de reinserció social em refereixo a qualsevol intervenció social amb l'objectiu d'integrar als consumidors de drogues, en aquest cas, a la comunitat. Els tres pilars de la reinserció social són habitatge, educació i ocupació (també la formació professional). Per tant, si s’aconsegueix treballar amb aquests tres pilars estem afavorint l’adaptació i la inclusió social, entenent que la inadaptació social segons Ferran Casas (1989) es elfenomen psicosocial derivat de la relació de conflicte entre determinades conductes individuals i/o grupals i el clima social que una societat manté vers dites conductes en un període històric concret; Fenomen que es manifesta mitjançant disharmonies que dificulten la participació de la dinàmica interrelacional, experimentant un patiment psíquic.
Així doncs, centrant-me en la primera pregunta, crec que hem de fixar-nos en quins valors i accions treballa la institució. En aquest cas, la comunitat terapèutica on vaig estar, porta a terme un treball cognitiu i no pas conductual. El model cognitiu té per objectiu que la persona reflexioni, pensi per resoldre situacions ella mateixa, per tant, també diria que treballa l’autonomia de la persona i el seu empoderament per tirar endavant, prendre decisions, tenir autoconfiança. D’aquesta manera, l’aprenentatge de diferents aspectes és significatiu perquè la persona ha interioritzat coneixements i reflexionat sobre les seves vivències.
Però per aconseguir aquests objectius, treballen principalment la intel·ligència emocional, entesa com a la capacitat d’adaptar-se als canvis, saber gestionar situacions de tensió i nervis, fins i tot, de frustració. Per tant, permet analitzar, reflexionar i ser conscients de les nostres emocions, adoptar una actitud empàtica amb qui ens rodeja per viure en comunitat (entorn social). Per això, l’equip de professionals ha d’oferir un ventall de recursos perquè la persona aprengui a ser intel·ligent emocionalment.
Ara bé, també cal observar si la institució vol reproduir el prototip de persona “normal”, acceptada socialment i d’acord amb les característiques que replica l’ordre simbòlic dominant. Aquestes característiques són: Ser blanc, ser home, ser adult, tenir un alt nivell adquisitiu, tenir credencials, tenir un bon estat de salut i imatge. Si ens parem a pensar, aquesta visió està construïda per homogeneïtzar la societat no contemplant la diversitat, les diferències de cada persona.
Per tant, ens hem qüestionat que potser la persona, amb qui treballem, no vol ser de la manera que volem que sigui? Potser no vol incerir-se socialment d’acord amb l’ordre simbòlic dominant sinó que vol ser diferent, vol ser ella mateixa, tenir una identitat pròpia, ser autònoma. Recordem que d’acord amb el model cognitiu i, sobretot, amb el model de les emocions (intel·ligència emocional) hem d’educar persones crítiques i que, per tant, tinguin llibertat per decidir o realitzar accions amb uns arguments reflexionats i que puguin assumir la responsabilitat que els correspon.
En el cas de les persones amb addicció hem d’entreveure si la persona que decideix consumir és totalment autònoma, té una responsabilitat, etc. Cal tenir clar, que la persona addicte a alguna substància és depenent a ella, per tant, no és totalment autònoma. Així doncs, la funció de qualsevol institució hauria de vetllar perquè la persona pugui viure d’una manera digna, que sigui autònoma, amb llibertat. Hem de treballar d’acord amb el model crític, participatiu i de responsabilitats per estimular el canvi.
Aquest model d’acció socioeducativa diu que s’ha d’intervenir sobre la persona i el seu entorn social ja que, d’aquesta manera afavoriria, en major grau, la seva reinserció social. A les comunitats terapèutiques, les persones realitzen estades periòdiques en el seu entorn social (família, amics, etc) sense un acompanyament del professional. És a dir, quan aquesta persona surt de la comunitat terapèutica sola, amb el recolzament de la família, és quan ha de posar en pràctica els recursos que l’equip de professionals li ha ofert en el treball personal diari. Del contrari, cronificaríem situacions i reproduiríem el model assistencial, creant una dependència dels serveis o institucions. Així esdevindria el síndrome de la institucionalització.
En resum, la institució hauria d’apostar per una educació en valors. Segons Adela Cortina, els valors són qualitats reals de les persones, les accions, les coses, les institucions i els sistemes, qualitats que valen, ens atrauen i ens complauen. Adela Cortina i altres autors també parlen de valors mínims o universals (on tothom hi estaria d’acord) com ara la llibertat, la justícia, la honestedat, la tolerància, els quals ens fan sentir bé, són desitjables, obtenim un reconeixement i afavoreixen la convivència; i valors màxims que marca la mateixa persona a títol individual com ara la felicitat.
A més de l’educació en valors, crec que la institució hauria de promoure i treballar la conscientització, que és un procés metacognitiu, una reflexió ètica on descobreixes i coneixes la realitat que t’envolta i, al mateix temps, se’t desperta la curiositat. Aquest fet, permet analitzar i reflexionar, no només de la realitat, sinó d’una mateixa (autoconeixement). De manera que es desperta el ser crítica (l’autocrítica i la mirada crítica vers l’entorn), a pensar sobre el propi pensament, fins arribar a un procés constant d’anàlisi i reflexió que permet la transformació pròpia de la persona (fins i tot, transformació social). Això provocaria una transformació constant, positiva, de la manera de treballar de la institució adaptant-se a la dinàmica del centre, de l’equip de professionals i de les persones que pateixen alguna addicció.
En segon lloc i centrant-me en la segona pregunta que em vaig realitzar, la persona inadaptada socialment està afectada o condicionada per diferents factors tant ambientals (entorn) com individuals (intern de la persona) i que estan en contínua interacció entre ells.
Les persones tenim la capacitat d’avaluar el nostre entorn i gestionar estratègies per tal d’afrontar-nos amb l’agent extern. Lazarus (1980) posa èmfasi en l’avaluació subjectiva d’aquest agent extern. Per tant, si la persona avalua l’agent extern i el percep com a una amenaça li generarà malestar i estrés, independentment de l’avaluació objectiva d’aquell agent extern. Pel contrari, si ho percep positivament i se sent còmode, se sentirà bé i podrà reinserir-se socialment. Per aquest motiu, en el cas de les institucions que allunyen la persona del seu entorn més immediat/social, com ara les comunitats terapèutiques, se’ls fa difícil tornar al seu entorn perquè han viscut unes situacions que els fa percebre-ho d’alguna manera especial i, en molts casos, els genera estrés. Això pot fer que tornin a recaure o que vulguin tornar immediatament a la institució.
Per aquests motius, s’ha de treballar l’equilibri entre els dos factors interaccionats i buscar estratègies i eines per treballar amb aquestes persones. Aquestes eines o estratègies serien recursos que els manquen a aquestes persones, com ara habilitats socials, seguretat en si mateixes, etc. Aquests recursos es treballen i s’aprenen en base la intel·ligència emocional que he comentat anteriorment, a més de promoure la conscientització; Si aconseguim aquest autoconeixement guanyarem en qualitat de vida, ens sentirem millor amb nosaltres mateixes i les nostres relacions socials milloraran.
Per concloure, dir que en la Síndrome de la Institucionalització hi influeixen molts factors, tant externs com interns a la persona, a més del currículum explícit i ocult que treballa i genera la dinàmica del centre i, sobretot, de la predisposició i esperit de superació de les pròpies persones que hi resideixen.
Bibliografia
Annual Report 2005: The state of the drugs problem in Europe [en línia]. Disponible a: http://ar2005.emcdda.europa.eu/en/home-en.html [Data de consulta: 20 de maig de 2012]
CORTINA, Adela
GOLEMAN, Daniel. Inteligencia Emocional. Editorial Kairós. (2001)
LAZARUS, R.S.; FOLKMAN, S. Estrés y procesos cognitivos. [S.l.]. Ediciones Martínez Roca, 1986.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Si voleu participar, deixeu la vostra aportació i la recollirem, animeu-vos.