Rabietes i plors
El Guerau està en ple procés d'autoafirmació. Sap què vol i ho defensa amb totes les eines que té.
Evidentment no li porto la contrària de manera arbitrària, però hi ha moments en que els seus desitjos i els meus xoquen de manera frontal, per exemple quan vol entrar a algún lloc perillós o vol sortir al pati i jugar amb l'aigua a les 11 de la nit, quan li he de canviar el bolquer i ell no vol, quan li retiro quelcom...
Jo abans sempre que plorava intentava distreure'l o donar-li pit per tal que es calmés. I atzarosament va arribar a les meves mans un llibre de l'Aletha Solter que parla sobre la importància del plor.
Ella explica que cal respectar també el plor dels nens i donar-los un espai segur perquè puguin fer-ho. I demostra com la necessitat de plor dels nens és una necessitat autèntica que si no queda satisfeta els nens i nenes busquen satisfer plorant per motius de poca embergadura. Parla d'un fenòmen que es dóna molt en els nens i que ella anomena "la galleta rota", que és quan els nens i nenes estallen en plor per una cosa intrascendent. Ella creu que és la manera que han trobat d'alliberar les tensions viscudes durant el dia. Moltes de les coses que explica em van semblar interessants i vaig decidir provar-ho.
Aixi doncs, el primer cop (després d'haver llegit el llibre) que el Guerau va caure vaig agafar-lo i abraçar-lo (sense donar-li el pit, que és el que feia normalment) mentre li anava dient coses com ara "t'has degut espantar"; "et deu fer mal", "quan ens mal a vegades plorem", "pots plorar el que vulguis, que jo estic aquí amb tu"... i la veritat és que va plorar força estona. Per mi no va ser fàcil, doncs sabia que amb el pit el plor pararia. Després de plorar, va voler baixar de la meva falda i va seguir jugant com si res no hagués passat, feliç i content. I així ho hem anat fent sempre.
Dilluns passat vam tenir un episodi de frustració (jo no el deixava entrar a un lloc) i el tema del plor va ser espectacular. Potser ens hi vam passar quasi una hora. Parava i tornava a començar al cap de no res. Crec que al final ja no sabia ni perquè plorava. I al cap d'aquesta estona, quan en va tenir prou, va baixar de la meva falda i va anar a jugar com si res. I des d'aleshores els plors són breus, cau i plora 5 minuts i ja en té prou. I ara quasi sempre plora per coses d'importància (mal, frustració, son...).
Tinc la sensació que hem fet net. No se sap mai, però diria que ha satisfet la necessitat de plorar que tenia acumulada. I haver fet net ara que veig que entrem en ple procés de "rabietes" em deixa bastant tranquila!
Estic molt contenta d'haver descobert la Solter perquè a casa ens ha anat molt bé no distreure al Guerau mentre plora i donar un espai a la tristesa, al dolor, a la frustració...
La contrapartida a tot això és que no fa tant pit. M'hi noto molt quan li surten els queixals perquè aleshores s'hi està tot el dia, però si no, el pit l'agafa quasi només per mamar i a la nit.
I aquí estem, jo que em pensava que encara em faltava temps per arribar a l'època de les rabietes! Em consola saber que són necessàries i saludables, que són reaccions que encaminen cap a la independència i defensa de les pròpies idees, però costa acceptar tants NO del Guerau! De moment anem fent equilibris entre les seves idees i les nostres. I quan ens hem d'imposar nosaltres ja sabem que ens toca sessió de plor! Jo normalment me l'assec a la falda o m'assec al seu costat i l'abraço. El miro, li dic que entenc que estigui enfadat (o frustrat o enrabiat o disgustat) i m'estic amb ell fins que es calma.
I vosaltres, com ho feu?
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Si voleu participar, deixeu la vostra aportació i la recollirem, animeu-vos.