Els significats educatius i socials de la revolució mobile

Imatge | Wikimedia

Hi ha moltes instàncies que preveuen l’augment de l’ús de dispositius i apps en l’àmbit de l’educació. Entre aquestes destaca l’Horizon report, liderat pel New Media Consortium i Educause amb la col·laboració d’especialistes de nivell mundial, i que constitueix el tradicional diagnòstic i pronòstic sobre l’ús de tecnologies i tendències educatives en l’educació de present, futur immediat i llunyà de molts països. En la novena edició de la versió internacional, en la qual he participat, destaca especialment el mobile learning, a més de temes associats a aquest, com el dels llibres electrònics o la realitat augmentada.

Els mòbils destaquen en una primera projecció sobre quines tecnologies seran les protagonistes de l’educació en un termini de 12 mesos. Sobre això ens diuen:

“Els mòbils representen un recurs sense explotar per arribar als estudiants i per tancar la bretxa entre l’aprenentatge a l’escola i l’aprenentatge al món.”

Quan es fixa a 2-3 anys, l’horitzó s’amplia i apareixen temes que podríem considerar complementaris al mobile learning:

Realitat augmentada: Tres tecnologies (GPS, vídeo i reconeixement de patrons) possibiliten un àmbit en què el sorgiment d’aplicacions sembla que no tingui fi. Combinada amb la tecnologia mòbil, la Realitat Augmentada esdevé una eina portàtil per a l’aprenentatge basat en el descobriment i la millora de la informació disponible per als estudiants (a l’hora de visitar llocs històrics, per exemple, fent treball de camp i interactuant amb els objectes del món real) que no hem de perdre de vista

Aprenentatge basat en jocs (Serious Games): Noves eines importades a l’educació des dels jocs —noves pedagogies— comencen a generar grans exemples de Ludologia i educació. Si pensem en la importància del mòbil com a dispositiu d’ús majoritari per jugar també en les etapes vitals que ens ocupen, podrem fer-nos una idea de què es tracta.

Més enllà de l’informe, el tema s’emmarca en la tendència de l’ensenyament en general a sortir de l’aula per entrar en els àmbits de l’anomenat aprenentatge informal. Museus, biblioteques, mitjans, cercles socials, etc.; vivim avui l’ampliació dels àmbits informals als generats per internet. Augmenten així els esforços encaminats a ampliar els ambients d’aprenentatge més enllà de l’aula. De vegades degut a pressions pressupostàries, fins i tot es plantegen experiències d’aprenentatge híbrid (la Khan Academy n’és un bon exemple).

Recordem la recent afirmació de Bill Gates : “En 5 anys la millor educació vindrà de la web”. Doncs bé, les dades indiquen que va sent així, i el currículum educatiu es trasllada cada vegada més a entorns online, els quals, en l’anomenada era post PC, cada vegada són més mòbils.

Educació i mòbils: el mòbil com a enllaç amb les xarxes socials

Imatge | Gavin Llewellyn

En un sentit més ampli, per als qui portem unes dècades observant els canvis que vivim quant a xarxes, tecnologia, informació, marques, etc., l’evolució dels antics telèfons mòbils als actuals smartphones —que permeten una connexió permanent a les xarxes socials— constitueix un element potenciador d’una qualitat que és antiga, però que ara es desenvolupa com mai ho havia fet gràcies a Internet: la sociabilitat de l’ésser humà.

En altres paraules, vivim, amb la irrupció de la interconnectivitat i les xarxes socials a Internet, un canvi de paradigma, l’evolució cap a un nou tipus d’individu, el que podríem anomenar “hiperindividu” o “individu connectat”, i que no s’assembla gens, en general, als seus predecessors en alguns aspectes importants del seu procés de socialització, desenvolupament cognitiu, procés d’individualització i desenvolupament moral. Com diria Manuel Castells (2011): “No som els mateixos d’ençà que som a les xarxes socials”. Així, pensant en Internet, apareixen amb força la interacció i l’element social, que generen el canvi de paradigma que defensen molts autors i que a Socionomía anomenem “societat augmentada”.

El tema és transcendental quant a l’educació: les noves eines amplien els espais tradicionals de socialització lliures d’adults complementaris a aquella edat de l’entorn familiar. Per a molts joves, Facebook o WhatsApp representen, a l’igual que certs llocs (bars, places, indrets apartats) de pobles, urbanitzacions o ciutats, un nou punt de trobada, una nova oportunitat de fer coses amb independència dels pares i/o del control escolar.

Sol passar també que de vegades pares i joves decideixen mantenir mútuament les seves vides separades en aquests entorns, i per exemple els mateixos adolescents que ignoren peticions d’amistat de pares, professors, etc., no amplien el seu rebuig en tots els àmbits i/o xarxes. Així, els serveis del tipus WhatsApp i els molts serveis de xarxes socials disponibles que serveixen per a “augmentar” o ampliar el temps que passen amb els amics, poden usar-se també amb la família o com a eina educativa, amb la qual cosa també es poden compartir enllaços a continguts rellevants, música, notícies, jocs socials, etc.

El mòbil com a instrument de participació: convergència de mitjans i cultures participatives

Però si les xarxes socials i el mòbil representen un canvi de paradigma, és en l’aspecte de la participació. El tema se’ns fa palès si pensem en la convergència de mitjans, en com, superada una etapa de televisió francament alienant en què no podíem interactuar amb la informació, ens hem convertit en televidents participatius, connectats. Així, segons una enquesta recent del Pew (Smith i Boyles : 2012), la meitat d’adults propietaris de telèfons mòbils els incorpora al visionat del televisor, normalment per interactuar i conversar amb altres persones sobre el que està veient, però també per sondejar l’opinió dels altres.

Una nova investigació de Google també aprofundeix en el concepte de multipantalla, en com els individus connectats estan utilitzant una combinació de telèfons, tauletes, ordinadors i televisors (podríem afegir-hi consoles de videojocs i lectors de llibres electrònics) per consumir diversos tipus de continguts digitals.

Les quatre que podríem definir com a pantalles principals ocupen un lloc important, però sobretot si considerem com són utilitzades en combinació: el 90% del nostre consum de mitjans (4,4 hores al dia) passa a través d’alguna de les quatre i, segons els autors, no deixa gaire lloc als llibres, altres tipus de publicacions o la ràdio.

El televisor continua sent la pantalla davant la qual més temps es passa (43 minuts per sessió), encara que rarament es veu en exclusiva, sinó a l’estil multitasca : el 77% del temps se sol veure de forma simultània amb altres dispositius, com les tablets o els smartphones.

El fet que els joves visquin, més que mai, envoltats de mitjans, des dels “antics” mass media als nous mitjans socials i interactius, fa que haguem parlar del que ja fa temps que Henry Jenkins anomenava “cultura de la convergència”. Es tracta del procés —cultural més que tecnològic— pel qual la circulació d’històries, idees, informació, comunitats, marques, llicències de propietat intel·lectual a través de les plataformes dels nous mitjans, ha creat noves formes d’entreteniment que van més enllà de la plataforma o pantalla concreta en la qual estiguem fixats. No és un tema intranscendent sinó que té com a conseqüència que l’individu connectat sigui més interactiu, dialogant i participatiu, que fins i tot pugui arribar a evolucionar des de consumidor fins a “prosumidor”, protagonista d’una cultura que era monopoli d’uns pocs, normalment adults.

http://mobileworldcapital.com/cat/article/183