Quan començar a posar límits?


"Deixa'l estar pobret, és petit encara"; "No li diguis que això no ho pot fer, que es posarà a plorar"; "Que no mengi la verdura, a mi tampoc m'agradava quan era petit"; "Ja recolliré jo les joguines, que vaig més de pressa que ell"; "Comprem-li això que demana, tots els de la seva classe ho tenen"; "Deixa-li veure la tele encara que sigui tard i així tindrem una estona de tranquil·•litat" ; i entre una cosa i una altra ens plantem a l'adolescència sense que el nostre fill hagi sentit mai un "no", ni li haguem posat mai uns límits clars.

Posar límits als fills, és bàsicament una qüestió d'actitud dels pares. És a dir, és important que tinguem clar com a pares els valors en els quals volem educar els nostres fills, ja que aquests valors ens portaran a establir les normes i els límits que regiran la nostra llar. Si volem educar en el respecte, no deixarem que el nostre fill pegui els altres nens; si volem educar en l'austeritat, no cedirem a tots els capricis del nostre fill; si volem educar en l'autonomia, insistirem en que el nostre fill reculli les joguines, es vesteixi sol, arregli la seva habitació, etc. Per tant, a la pregunta de quan començar a posar límits, contestaríem que ha de ser un tema inherent al nostre tracte amb els infants, sempre evidentment adequant-nos a la seva edat i situació. Ja de ben petits els nens i les nenes necessiten unes normes bàsiques i clares que els permetin interaccionar amb l'entorn, i necessiten d'uns pares que els ajudin a anar-les incorporant (encara que això suposi aguantar més d'una rebequeria, haver de repetir les coses moltes vegades o mediar en més d'un conflicte). Cal mantenir-nos ferms en el compliment d'aquestes normes, però alhora ser prou flexibles per adaptar-les quan sigui convenient (no exigirem el mateix si el nen està malalt, o és un dia de festa, o torna cansat d'una excursió, etc.). També és important tenir present que, en la mesura del possible, cal explicar el perquè dels límits que posem ("has d'anar a dormir a les 21:00h perquè si no demà tindries son a l'hora d'anar a l'escola") i evitar al màxim el "ho has de fer perquè ho dic jo". Al principi l'infant farà les coses a demanda nostra, però poc a poc, a mesura que vagi creixent, és important que vagi internalitzant i fent-se seu aquest conjunt de normes per tal d'anar esdevenint autònom. Arribarà un moment que pactarem amb el fill els límits i això també l'ajudarà a fer-se'ls seus i complir-los. 

Una reflexió final: els límits són necessaris pel desenvolupament harmoniós de l'infant perquè li donen seguretat i protecció i són una referència a tenir present quan afronta situacions noves. Així mateix, acceptar que existeixen límits als seus desigs, fa que l'infant vagi sent capaç de tolerar i superar la frustració que això li suposa; i l'ajuda a desenvolupar l'autocontrol. Sabem que l'acceptació dels límits és costós i que s'ha d'aprendre... i qui hi ha millor que els pares per iniciar l'infant en aquest aprenentatge? 

Voleu saber-ne més?

- DELAROCHE, P. (2006): ¡Padres, atreveos a decir "No"! Barcelona: Editorial De Vecchi.
- NITSCH, C. - SCHELLING, C. von (1998): Límites a los niños: cuándo y cómo. Barcelona: Ediciones Médici.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Teorías de la Adolescencia: Stanley Hall y Margaret Mead

QUI SÓN? COM ELS VEIEM? CENTRES DE MENORS (CRAE I CREI)

PERFIL Y FUNCIONES DEL EDUCADOR SOCIAL.