Adolescències oblidades (1)

L'adolescència és un símbol de la nostra època com ho és la tecnologia. L'adolescència com a referent identitari eixampla els seus límits prenent espai de la infantesa (que poc que dura la infantesa!) i sobretot de l'adultesa. Sigui per les dificultats estructurals d'accedir a l'adultesa (autonomia) com per la cosificació per al consum de tot el que tingui ressonàncies adolescents, podem dir que l'adolescència és un dels focus de llum (encegadora) de la nostra contemporaneïtat. 

Les adolescents ens fascinen, ens esgoten, ens estranyen, ens provoquen, ens inquieten, ens enlluernen... però difícilment ens resulten indiferents. Les parles, els cossos, els silencis, les emocions de les adolescents... ens toquen en racons dels que ja poc sabem. La primera adolescència oblidada és la pròpia.
En algun moment de la travessa al món de l'adultesa vam posar sorra a sobre del territori travessat des de la infància. Vam agafar les cartografies fetes per nosaltres mateixes amb les què ens vam anar orientant i perdent i les vam rebregar, quedant-nos només pedaços pràcticament il·legibles de tan usats, però amb els que pensem que podem resumir el nostre trànsit adolescent.

Tants canvis, tanta desorientació, tanta entrega... van ser molts anys dedicats a indagar qui érem i què volíem. Havent-hi dedicat tanta energia, no deixa de ser curiosa aquesta amnèsia amb la què totes ens relacionem amb les adolescents contemporànies. 

Quan pensem en la pròpia adolescència ens trobem davant d'una capsa negra. Podem tenir més o menys present com hi vam arribar i com n'hem sortit, però el que hi va passar entremig ja costa més de desgranar sense caure en mitificacions. 

Entendre aquest enigma ens facilitarà manegar-nos amb una mica més de serenitat amb l'enigma que ens suposen les adolescents. No cal que ens hi identifiquem, alhora. Ja fora molt que identifiquéssim aquella adolescent que un dia vam ser. Sobretot per no barrejar unes amb l'altra, ni quedar encegats. I així poder sostenir. I així poder donar temps. 

Justament sobre llums i foscors parla el llibre "Pensar las adolescencias" de Susana Brignoni publicat recentment a la Editorial UOC. Brignoni defensa de manera consistent i fluïda, la particularitat de cada travessa adolescent i la possibilitat de mantenir la funció educativa en la nostra època. Tal com diu Giorgio Agamben, ens convida a esmorteir la llum que ens encega. 

"És contemporani aquell que percep més que la llum, la foscor de la pròpia època"

Aquesta foscor ens interpel·la i concerneix directament. Saber d'ella és el que ens permetrà desenvolupar la tasca educativa amb adolescents. Quelcom de la llum d'època encegadora (la tecnologia, l'adolescència, el mercat, ...) ha de ser neutralitzat per descobrir aquella foscor que no és separable de la llum, malgrat la llum pretengui negar-la. 

Perquè una cosa és l'adolescència i una altra les adolescents.

Com poder habitar la adultesa quan les garanties sobre les que esta construïda són cada cop més fràgils? Quines promeses de futur segueixen vigents malgrat tot?

Senén és Educador Social. Tècnic d’Acció Sociocultural de l’Ajuntament de Granollers. Membre d’EdPAC (educació per l’acció crítica) i de PROJECT-ART-e (Grup d’investigació en art, cultura i educació).

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Teorías de la Adolescencia: Stanley Hall y Margaret Mead

QUI SÓN? COM ELS VEIEM? CENTRES DE MENORS (CRAE I CREI)

Centres Residencials d’Acció Educativa (CRAE) a Barcelona ciutat.