Adolescents problemàtics per Pietat Martín Vivas
Canvis psicològics, físics i d’entorn en l’adolescència. Una etapa crítica que alguns joves no saben gestionar. Per poder seguir amb la vida quotidiana necessiten professionals de la salut mental.
L’adolescent per definició és el que posa en escac tot el sistema perquè sempre és el motor de canvis socials. És l’etapa de la vida en què és te la força i l’idealisme suficient per enfrontar els paràmetres que existeixen. Són les paraules amb les quals la psicòloga infanto-juvenil Yolanda Blanco resumeix el comportament dels menors que topen amb la nova realitat que els envolta i són atesos a l’hospital de dia per a adolescents de Salut Mental. Es tracta d’un recurs, de teràpia grupal afegida a la consulta individual, adreçat a “pacients en un moment molt agut de patiment, en crisi, per evitar que hagin d’ingressar en un centre psiquiàtric o per ajudar-los quan n’han sortit”, explica.
Una situació que inicialment sobta que protagonitzen nens i nenes d’entre 12 i 18 anys però que es dóna cada vegada amb més freqüència. Els professionals del servei de l’Hospital Nostra Senyora de Meritxell es basen en la percepció dels casos que atenen. “Hi ha més adolescents amb problemes de conducta, amb molt baixa tolerància a la frustració, d’agressivitat i de comportament”, remarca la psicòloga per atribuir-lo al context global, social i cultural del nen. “Ara té un altre estatus, se’l protegeix, té drets i això està molt bé, però fa que l’adult sigui més permissiu, més protector i que posi menys límits.” El resultat és que s’han de tractar molts joves “que acostumen a fer les coses pel desig immediat, no poden retardar-ho, no reflexionen i no miren les conseqüències”.
El denominador comú és la falta d’adaptació al context en el qual estan immersos. Per excés o per defecte. Perquè l’enfronten i se salten les normes o perquè el rebutgen i s’aïllen, tots els adolescents que passen per l’hospital de dia han de seguir una teràpia i un tractament amb fàrmacs que els posa la psiquiatra. L’origen dels problemes és sempre un trastorn mental, un concepte impactant per als profans en la matèria que s’ha de precisar. “No vol dir que no puguin portar una vida normalitzada, sinó que necessiten ajuda i que tenen un patiment que s’ajusta als criteris d’una patologia”, argumenta Yolanda Blanco. Els diagnòstics més habituals: problemes de conducta, de dèficit d’atenció i hiperactivitat, d’impulsivitat, crisis d’ansietat, depressions, trastorns alimentaris i obsessius.
Els canvis d’actitud a l’escola, s’aïllen, no volen saber res dels amics, suspenen, deixen de menjar, s’enfronten als professors i als companys, marxen de classe, ploren... fan saltar les alarmes. També els passa a casa però molt sovint és al col·legi on es detecta la problemàtica. És el cas de l’Anna, 13 anys, que prefereix no revelar la verdadera identitat. La mare recorda el canvi de caràcter que va tenir el curs passat. “Tenia atacs de pànic i crisis de plors i ningú no podia calmar-la, no seguia les normes, ni a classe ni a casa. Estava sempre sola, es començava a apartar, no dormia bé i no se li podia dir res perquè saltava a tot.”
L’Anna ho atribueix a les dificultats d’adaptació pel canvi d’escola i per relacionar-se amb amics a més de la pèrdua d’un familiar, ja fa set anys, “que encara no he superat”. A Salut Mental li van diagnosticar una depressió i el tractament amb fàrmacs, que ja no en pren, la teràpia a l’hospital de dia i el trasllat de centre educatiu li han donat una nova visió del món. “Aleshores veia d’una altra manera com era la realitat. No m’agradava res.”
Una història similar és la que protagonitza Jordi Lusilla Planes, de 15 anys, un menys quan “de la nit al dia va començar a estar molt apagat, molt trist, sense ganes de viure, s’ofegava, li faltava l’aire, s’aclaparava a classe i marxava, es marejava, no dormia. Va passar de nen a gran molt bruscament i també tenia un dol no resolt per la mort d’un jove monitor d’Aina amb qui tenia una relació especial”, comenta la mare. Un seguit de símptomes que van descol·locar els pares perquè “tens un nen feliç, normal, que li agrada estar a l’aire lliure i de cop amb tot s’angoixa, el veus patir i té el pensament que no vol viure”, hi afegeix l’Esther Planes. Una situació desconeguda que els va portar a Salut Mental, on cada setmana li posaven una medicació però “anava a més” fins que va arribar l’ingrés. Deu dies a la planta de psiquiatria infantil del Clínic de Barcelona.
El diagnòstic va ser clar: trastorn d’ansietat, depressió i angoixa. I el detonant també: s’havia pressionat massa amb els estudis. Havia decidit repetir curs i el nou entorn, amb nens més petits i les exigències que s’havia plantejat, el van superar. “Té unes capacitats i unes limitacions, ha volgut anar a més i el cos ha petat”, recorda la mare que li explicaven els metges. La psicòloga destaca que l’hospital de dia “és un recurs de contenció, per aguantar els símptomes i evitar l’ingrés, que no és habitual, però de vegades passa” i desdramatitza aquest pas remarcant que sempre es fa per evitar el patiment del pacient i que amb l’ajuda més intensiva que rep, també farmacològica, millori.
El Jordi es va autolesionar “perquè estava molt cansat, no volia viure”, i com en el cas de l’Anna la temptativa va suposar un trasbals més per a la família. La jove té una explicació per justificar aquella conducta. “A poc a poc s’apaga la flama i les ganes de viure. Acabes veient la vida com una merda.” I els professionals ressalten que aquest és un comportament que troben sovint. “En l’adolescència és fàcil deprimir-se perquè comporta moltes pèrdues de referents de la infància, és molt important sentir-se acceptat i valorat pel grup, pels iguals. I si no pot entrar en pensaments de rebuig a si mateix.” I el següent pas són “els pensaments de mort, que necessiten controlar i no autolesionar-se quan apareguin perquè són molt impulsius”
“ALLÀ T’ENTENEN”
El Jordi i l’Anna coincideixen que sense les teràpies de l’hospital de dia no se n’haguessin sortit. Els joves estan convocats a l’hora de dinar, –“cal treballar hàbits i serveix per detectar trastorns alimentaris”, recalca Blanco–, dues tardes per setmana en horari escolar, per això alguns pares rebutgen que hi assisteixen els fills. Les progenitores d’aquests dos menors lloen els beneficis del servei, amb els pares també s’hi treballa “perquè puguin manegar i entendre el que els passa als fills”. I els nois ho corroboren. “Et fa confiança saber que tots tenen problemes i surts a gust. Veus la realitat que hi ha. Ens ho pinten tot molt maco però no és així i allà t’entenen perquè els amics no tenen els mateixos problemes”, exposa el Jordi, que sempre ha explicat tot el que ha viscut. “Ha estat una sort que de seguida ho va poder parlar”, recalca l’Esther, perquè l’ha ajudat a superar-ho, igual que la implicació del col·legi Sant Ermengol, d’AINA i de les professionals del servei.
El contrari succeeix amb l’Anna. “He trobat el meu racó on puc explicar-me, no et rebutgen perquè saben el que és difícil. Porto el pes de tota la setmana, m’allibero i tota la ràbia es queda allà”, relata per definir l’hospital de dia. “Veu que no és ella sola que és rara, que hi ha més coses”, confirma la mare. Però a fora prefereix obviar-lo. “No vull que se sàpiga perquè m’angoixaria i tornaria a començar. Et fan sentir que no vals res, amb retrets a la mínima”, emfatitza la noia, que reconeix que “ara ha saltat la guspira i va creixent el foc per viure”.
I és que a la teràpia grupal es barregen nens, no més de sis, amb diferents problemàtiques. Es treballen dificultats generals que tots han de resoldre: com controlar atacs de ràbia, la irritabilitat, com relaxar-se, com reaccionar a una provocació o identificar que s’està deprimint. Amb un format motivador, “de manera empàtica, posant-te al seu lloc, dient que entens el que li passa però fent-li veure que hi ha actituds que no es poden permetre”, assenyala la psicòloga. Les úniques limitacions per entrar al grup són adolescents agressius, amb fredor, conductes antisocials i sense remordiments, “que estan millor a centres tancats on els límits són més estrictes”, o amb l’afegit de consum de drogues, que necessiten desintoxicar-se.
L’Anna i el Jordi es mostren segurs de deixar enrere aquest mal tràngol “perquè ara tinc recursos per controlar-lo i sé com fer les coses d’una altra manera”, coincideixen. I la Yolanda Blanco ho reafirma. “Aquí vénen a aprendre una caixa d’eines, en quines coses fallo i com les puc utilitzar. Se l’emporten i la fa servir quan calgui”. I al servei estan molt satisfetes de la feina feta fins ara.
NENS A RITME D'ADULTS ESTRESSATS
Yolanda Blanco, que amb Rosa Maria Bruni, Sílvia Pascal, una infermera, una terapeuta ocupacional i una treballadora social atenen els adolescents, –i reclamen més recursos humans i materials–, demana una reflexió general per evitar problemes. “Portem ritme d’adults estressats i els nens l’han de seguir, els arrosseguem a no tenir temps, a no jugar.” Posa l’exemple de les activitats extraescolars: “Es van crear per guardar els nens mentre la mare treballava i ara sembla que si no en fan estan perdent el temps.” Alhora reconeix que “és dificilíssim conciliar vida laboral i familiar pel sistema que tenim, que és frustrant per a tothom”, i alerta de les conseqüències.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Si voleu participar, deixeu la vostra aportació i la recollirem, animeu-vos.