PARLEM DE MALALTIA I SALUT MENTAL

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) defineix el concepte de salut mental com: un estat complet de benestar físic, mental i social. Així que no es basa només en l’absència de trastorns mentals en el qual l’individu és conscient de les seves pròpies capacitats, sinó que també pot afrontar les tensions normals de la vida, pot treballar de forma productiva i fructífera i és capaç de fer una contribució a la seva comunitat.

Podem definir un trastorn o malaltia mental com una alteració de tipus emocional, cognitiu i/o del comportament, en què queden afectats processos psicològics bàsics com són l’emoció, la motivació, la cognició, la consciència, la conducta, la percepció, la sensació, l’aprenentatge, el llenguatge, etc. que dificulta l’adaptació de la persona a l’entorn cultural i social on viu i crea alguna forma de malestar subjectiu.

Tot i així, el trastorn mental respon molt poques vegades a models simples de tipus causa-efecte. Les causes de les malalties mentals són probablement múltiples i, en alguns casos, són desconegudes. Se sap que factors com alteracions en la química del cervell o altres mecanismes biològics, predisposició genètica, factors ambientals i culturals, lesions cerebrals, consum de substàncies, etc. poden influir poderosament en la seva aparició i curs, però no es coneix amb exactitud ni en quin grau impacta cada un d’aquests factors, ni quines combinacions es produeixen significativament en cada cas.

És molt important distingir un trastorn mental de:

Deficiència psíquica o intel·lectual: abans anomenat retard mental. S’usa quan una persona té limitacions en el seu funcionament intel·lectual i en habilitats com la comunicació, cura personal i destreses socials.

• Deficiència física: s’usa quan una persona té limitacions físiques a causa d’alguna alteració en l’aparell locomotor, que comprèn el sistema ossi articular, el sistema muscular i el sistema nerviós.
• Deficiència sensorial: s’usa en el cas de persones que tenen algun tipus d’alteració en els òrgans sensorials, el que impedeix una correcta percepció auditiva o visual.
• Trastorn mental orgànic: és un estat de deterioració, generalment progressiu, de les facultats mentals anteriorment existents en un individu a causa d’una alteració del teixit cerebral producte d’un procés degeneratiu.

Els trastorns mentals són causa de patiment i incapacitat en la població alhora que representen una important càrrega social i econòmica per a les persones que els pateixen, les seves famílies i la societat. Segurament haureu sentit a parlar o fins i tot coneixereu a persones que hagin passat una depressió, un trastorn d’ansietat, anorèxia, una esquizofrènia, o qualsevol altre tipus de malaltia psicològica. L’OMS ressalta la importància de la prevalença de les malalties mentals en la població i preveu que un de cada quatre habitants del planeta tindran al llarg de la seva vida algun problema de salut mental, un problema que ens pot afectar a tots.

En la gran majoria dels casos la superarà i en altres, si bé la malaltia perdura, el pacient amb ajuda de familiars, amistats i professionals, serà capaç d’afrontar la seva situació. També pot resultar un procés llarg i dolorós, no sols per la gravetat de la patologia en qüestió sinó sobretot per la imatge negativa que la societat té de les persones que pateixen alguna malaltia mental. Gran part del patiment d’aquestes persones té el seu origen en el rebuig social, la marginació i el despreci que han de suportar.

La percepció social de la malaltia mental està esbiaixada pel desconeixement i la desinformació, i influeix en l’autopercepció de les persones que la pateixen fent-los creure que la seva malaltia és una llosa massa pesada i de la qual no podran sobreposar-se. Així, doncs, l’estigma de la malaltia mental basada en els prejudicis i causant de discriminació social s’ha de combatre a tots els nivells ja que no té cap base científica, és injusta, innecessària i cruel.

Els estereotips, prejudicis, i discriminacions associades a la malaltia mental poden privar a qui les pateixen de desenvolupar-se autònomament en tots els àmbits de la seva vida.

Tot i que l’estigmatització és gairebé sempre inconscient, basada en errònies concepcions socials, arrelada en la percepció col·lectiva, té diverses fonts: els veïns que se senten incòmodes amb aquestes persones, els empresaris que no els contracten perquè temen que estiguin sempre de baixa, els periodistes que reflexen les creences errònies de la societat,… fins i tot, a vegades alguns professionals socio-sanitaris quan creuen que tracten sols una patologia i s’obliden de la persona. Fins i tot la pròpia família que per vergonya prefereixen amagar-ho i negar-ho i amb aquest fet també estan negant a la persona.

La societat en general infereix que algú pateix una malaltia mental a partir de quatre símptomes:

• Símptomes psiquiàtrics: irregularitats en el llenguatge, comportaments estranys,…
• Dèficits en habilitats socials: dèficit en el contacte visual, llenguatge corporal rígid, poc natural, temes de discussió…
• Aparença física: manera de vestir, higiene personal,..
• Les etiquetes; aquelles persones que se sap que pateixen alguna malaltia mental són víctimes de l’estigma social.

Link el 1987 va etiquetar a persones sense malaltia mental com si en tinguessin i resultat d’això rebien respostes socials negatives. A més a més l’estigma públic pot portar a l’auto-estigma, les persones poden arribar a integrar aquestes idees i creure que són menys vàlides a causa del seu trastorn psíquic, i aquest és sens dubte l’efecte més nociu de l’estigma ja que porten a emocions negatives relacionades amb el deteriorament de l’autoestima i de la percepció d’autoeficàcia. Tot això condiciona el comportament ja que pot portar a la persona a abandonar en els intents d’independència econòmica i personal que molt probablement podrien emprendre si no haguessin interioritzat les valoracions negatives del context que l’envolta.

Aquest estigma també pot dur a la marginació social o a la limitació dels contactes socials amb altres persones amb malaltia mental o a no buscar ajuda professional i tractament per por de ser etiquetats com a tal.

O sigui que és l’etiqueta, més que el comportament de la persona el què determina les conseqüències estigmatitzadores de la malaltia mental (Rosenfield, 1997).

Segons Markowitz (2005) la malaltia mental és un dels atributs personals més devaluadors ja que està estretament relacionat amb un conjunt d’estereotips negatius, és poc compresa per la societat en general i freqüentment és presentada de manera incorrecta pels mitjans de comunicació.

Però encara costa molt desterrar la mentalitat heretada per segles d’incomprensió, que trobava normal tancar els “bojos” i allunyar-los enlloc d’ajudar-los i integrar-los. Fa més de 20 anys que es va iniciar la reforma psiquiàtrica i els “bojos” van passar a ser ciutadans, però l’estigma de la consciència encara no ha evolucionat tant, les barreres que separen les persones que pateixen algun tipus de malaltia mental de les qui per ara poden dir que no, són murs invisibles que mantenen l’aïllament dels pacients a través dels prejudicis i els tòpics que els empresonen en la seva malaltia.

El silenci que envolta qualsevol problema de salut mental forma part del problema. I tot i que les xifres ens demostren que no és una realitat que hi poguem donar l’esquena, ja que a Catalunya, pràcticament l’11 % de la població pateix en un any (prevalença-any) un trastorn mental. Si s’analitza al llarg de la vida d’una persona, en el cas català el 23,73 % de les persones presentaran en algun moment de la seva vida un trastorn mental, i entre aquests, l’episodi depressiu major és el més freqüent, amb el 15,7 %.

Els diagnòstics més freqüents són els episodis depressius majors, els trastorns d’angoixa i les fòbies específiques.

Però la realitat és que mentre no se’n parla el problema continua essent present i amb una tendència creixent en el món occidental, per tant, continuaran sent necessàries les campanyes de sensibilització, l’atenció en aquest col·lectiu, en les seves potencialitats i en lluitar contra l’estigma. És necessari que tots ens qüestionem la visió que tenim de les malalties mentals i també de les actituds que prenem amb qui les pateix, ja que el què allunya no és el trastorn en sí, perquè segurament és un gran desconegut, sinó els prejudicis que l’envolten.

És conegut que, en el món, dels deu principals fàrmacs més utilitzats, els primer és l’aspirina, però tots els altres, des del segon al desè, estan ocupats per psicofàrmacs; després vénen els antibiòtics.

D’altra banda, l’alta prevalença dels transtorns mentals es relaciona amb les ràpides transformacions socials (declinació de l’estat del benestar, inestabilitat laboral, canvis en els models familiars, immigració, etc.) que s’estan produint. No es tracta de factors causals, però si de factors condicionants de trastorns mentals.

Davant d’aquestes perspectives s’imposa la necessitat de conèixer amb la major precisió possible, quin serà l’abast del problema i quines seran les tendències prevalents en el camp de la salut mental en els pròxims anys. Alhora, caldrà disposar d’aquells elements que ajudin a definir les polítiques de formació i de formació contínua més adients, per tal de donar resposta a les problemàtiques més prevalents. També caldrà plantejar-se el tipus de recerca que caldrà desenvolupar per tal de fer front als nous reptes assistencials.

Cal promocionar serveis, programes i altres iniciatives a les associacions, centres especials de treball i especialment als malalts i a les seves famílies i suport en el seu desenvolupament i seguiment. Promoció de polítiques i recursos per a la millora de la salut mental, i avançar en el coneixement i la normalització de la persona amb trastorn mental, a partir de la seva implicació, intervenció i inclusió en els entorns comunitaris per tal de sensibilitzar la societat sobre la problemàtica. Per això, un dels actes importants per donar-los a conèixer i recordar-nos que aquesta és una realitat que conviu amb nosaltres tot l’any, es celebra el 10 d’octubre el Dia Mundial de la Salut Mental.

www.activament.cat

Anna Sangles VinyesLlicenciada en Pedagogia i Psicologia, màster en Psicologia ClínicaResponsable de l’àrea de psicologia clínica del Centre Activament S.C.

http://www.copcgirona.cat/?p=2501