Mare desnaturalitzada (1): escapisme

El dia 12 una persona em va retreure que estigués tan contenta pel sol fet d’haver deixat els menors que tinc a càrrec a l’escola. Vaig ofendre els seus sentiments més íntims perquè li semblava que els nens em feien nosa i em destorbaven el goig de viure. Com que no m’agrada quan algú em plantifica un mirall al davant i hi veig reflectida una senyora amb arrugues i altres defectes, vaig apressar-me a engegar-li un munt d’excuses: “No, si en realitat jo volia dir que…” Però ara que ja han passat gairebé tres setmanes des que va començar el curs, em vull permetre el gust d’esquitllar-me al lavabo sense que ningú se n’adoni, mirar-me al mirall, i ser sincera. Hi torno a veure la mateixa imatge: una senyora amb tendència a arrugar-se. I continua somrient.

Reunions i metges
Que ningú d’ànima susceptible em malinterpreti. Els menors d’edat que tinc a càrrec ni em fan nosa ni m’esborren cap possibilitat de ser feliç com una Teletubbie qualsevol. Però sóc terrenal i em canso. Sé que no m’atorgaran mai una medalla del Parlament de Catalunya pel meu esperit de sacrifici infinit. A la persona a la qual vaig ofendre potser sí, però jo dec tenir alguna cosa (o molta) de mare desnaturalitzada. No una mare desnaturalitzada estil pel·lícula britànica, a la qual li treuen la custòdia dels fills per haver tacat la moqueta de cigarrets, whisky i altres substàncies tòxiques. Jo sóc més desnaturalitzada-desnatada, però alguna cosa hi ha. Sí, perquè quan m’ha tocat assistir a una reunió d’escola a les set de la tarda, a banda de les ganes de saber coses sobre els herois que estan al capdavant d’una classe de trenta nens, s’hi ha sumat l’alegria de saber que no caldrà que sigui jo l’encarregada d’aconseguir que la verdura i el peix baixin esòfag infantil-juvenil avall. Sobretot quan la reunió, de manera convenient, dura fins vora les nou.

El mateix fenomen es repeteix quan demano hora al metge i l’horari de visites és de tardes. La perspectiva és una logística complexa i problemes. Però quan arriba el dia, aquella visita inoportuna pot ser una oportuníssima manera de tocar el dos i permetre que el pare de les criatures demostri els seus dots de resolució de conflictes i destriï qui té raó, si el mitjà, que jura que no va destrossar la porta mosquitera per cinquena vegada, o el petit, que jura que ell tampoc no va destrossar la mosquitera, en el seu cas per vuitena vegada. A la sala d’espera em culturitzo aprenent el nom de tots els estafadors i delinqüents que surten al paper cuixé i celebro, de nou, que les cites de tarda acabin irremissiblement a les nou.

La prova definitiva
I per reblar el clau autoacusatori aporto la tercera prova definitiva: el súper. Omplir el rebost d’una família nombrosa no és cosa de cinc minuts. Però cal que algú ho faci. Cal que algú se sacrifiqui i destini una bona estona a omplir el carro. Jo m’hi ofereixo voluntària manta vegades i passejo pel súper amb la ràdio d’auriculars, prenent-me el meu temps (costa triar, costa), sola (els fills havien de fer deures o extraescolars o jo què sé) i xiulo. Algú (aquella persona del principi, per exemple) podria opinar que la meva vida és força miserable i hipòcrita si sóc feliç escapant-me de casa per comprar tetrabrics de llet (Molts!). No, no i mil vegades no. Tan sols que servidora fa temps va descobrir que no actuarà mai com si fos un dels personatges interpretats per Julie Andrews. I en lloc de traumatitzar-me pel descobriment, ves, xiulo.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Teorías de la Adolescencia: Stanley Hall y Margaret Mead

QUI SÓN? COM ELS VEIEM? CENTRES DE MENORS (CRAE I CREI)

Centres Residencials d’Acció Educativa (CRAE) a Barcelona ciutat.