Sobre el llenguatge i les seves paradoxes: Les Paraules Perverses per Anna Bermejo
¿Podría la pedagogía, por acaso, subsistir sin explicación?
¿No es la pedagogía justamente la explicación?
¿No es la pedagogía el imperio absoluto y tiránico de la explicación?
Carlos Skliar: Diez escenas educativas para narrar lo pedagógico entre lo filosófico y lo literario.
Autonomia, autodeterminació, autogestió, empoderament, inclusió… Com i des d'on ens aproximem a aquests significants? Quines són les paradoxes en relació al propi llenguatge pel que fa a aquests tipus de conceptes?
Inicialment podem veure com en l'actualitat el sorgiment de nous programes i nous dispositius en relació als processos d'inclusió i vinculació amb allò social s'han apoderat d'aquest tipus de conceptes. Diferents tipus de pràctiques pedagògiques on el Jo professional, en moltes ocasions s'aproxima de manera unilateral i sota les bases de polítiques d'inclusió a tots aquets processos que aquí denominem com els nous processos d'AUTO. Si ens aturem i intentem reflexionar sobre aquesta sobirania del Jo professional en els diferents programes d'inclusió, i recuperant les paraules de Graciela Frigerio “Enseñar a vivir –escribe Graciela Frigerio- (…) renunciando a la soberbia del ‘yo te voy a enseñar'. Fórmula que siempre trae velada una amenaza y anuncia la dependencia como condición de la relación, porque presupone, da a entender que sin uno, el otro nunca aprendería”.
Recuperant aquestes reflexions en relació a les diferents practiques pedagògiques i pel que fa al rol professional, ens hem preguntat quines són exactament les arrels, bases o provinences de totes aquestes polítiques i programes d'inclusió? Inclusió de qui? Inclusió a on? I per altre banda, és el professional qui decideix qui s'ha d'incloure i on s'ha d'incloure?
Tanmateix seguim pensant en aquests conceptes, on en moltes ocasions l'ús massiu, indiscriminat i sense mesura acaba d'alguna manera pervertint el propi llenguatge i per tant els propis processos de suposada inclusió o vinculació social.
Quin és el significat real d'empoderament? I el d'autonomia? Ens hem parat a pensar que signifiquen realment aquests conceptes i d'on provenen o simplement s'han convertit en grans paraules buides de contingut i significat?
Tenint en compte el llenguatge i el propi significat de les diferents paraules, és possible explicar i fer que aquell altre esdevingui autònom? Es possible crear processos d'empoderament únicament des de les esferes professionals e institucionals?
I si fos possible, des d'on fem aquesta explicació o procés d'aprenentatge? Es realment quelcom que s'ha d'impulsar sota aquesta relació jeràrquica entre professional vs usuari?
Seguint per tant amb el que deia la cita de Graciela Frigerio, no estem parlant aquí de diferents processos de “l'ensenyar a viure”? Com es pot pensar en un procés real d'autonomia, quan és el professional qui està creant i dissenyant l'autonomia de l'altre? És realment això l'autonomia o estem pervenint el concepte i per tant el mateix llenguatge ?
Referint-nos a l'obra de Jaques Rancière titulada “El maestro ignorante”, i intentant pensar sobre els programes que intenten assolir diferents nivells d'autonomia (de manera institucionalitzada) ens plantegem doncs si:
¿Podría la pedagogía, por acaso, subsistir sin explicación? ¿No es la pedagogía justamente la explicación? ¿No es la pedagogía el imperio absoluto y tiránico de la explicación? ‘El maestro ignorante' da a entender que es necesario invertir la lógica de la explicación, el sistema explicativo de la pedagogía, la pedagogía que es sólo la puesta en marcha de una lógica de explicación. Y afirma que la explicación no es otra cosa que la invención y la construcción constitutiva de la incapacidad del otro. Se explica, pues se ha creado con anterioridad un incapaz que necesita de la explicación.
Es possible, per tant, un empoderament que provingui de la construcció de l'altre? Es possible l'assoliment d'una autonomia institucionalitzada?
Recuperant les paraules de Jaques Rancière en el seu llibre “El maestro ignorante” i sota una perspectiva pedagògica, ens seguim obrint més interrogants. Per on passaria i quina forma assoliria aquesta no explicació? Es possible que l'explicació i els intents de fer que aquest altre esdevingui autònom acabin tenint justament els efectes oposats i per tant acabin disminuint i reduint a l'altre, situant-lo en un espai de inferioritat?
Donant voltes i més voltes a la manera com aproximar-nos a les diferents polítiques d'inclusió, sense una resposta clara i tenint en compte que, sota una mirada de perspectiva històrica pel que fa al propi context, tot plegat forma part d'un procés sociocultural, pensem doncs en l'autonomia com un procés d'acció política. L'autonomia com una acció, com un fer a través de l'experiència, on situats en contextos de relacions horitzontals, parlem de l'esdevenir quelcom, esdevenir quelcom actiu i polític.
I ara si, retornem a tots aquests conceptes i pensem doncs, que significa realment l'autonomia? Des d'on treballem l'empoderament?
Tanca els ulls i escolta'm…
El que sents i el que veus puc ser jo mateix o la construcció que tu fas dia rere dia sobre mi.
El que veus pot ser quelcom singular i diferent o la marca d'allò temorós i indesitjable.
El que veus puc ser jo com a subjecte amb drets i deures o un individu estacionat en categories discriminatòries.
El que veus pot ser desig, essència i il·lusió o ànimes robades per la normalitat.
El que veus en definitiva pot ser la possibilitat d'un món singular amb persones singulars o la construcció d'una realitat castrant a causa dels normalismes i el desconeixement.
Ara, obre els ulls i mira'm, què és el que veus?
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Si voleu participar, deixeu la vostra aportació i la recollirem, animeu-vos.