LA VIDA ES JUSTA O INJUSTA?
Si la gent no em coneix i segueix llegint potser podrà pensar que la vida no s’ha portat be amb mi, però jo tinc tantes coses que agrair que no puc dir que la vida hagi estat tant injusta com pot semblar.
Vaig néixer en un moment en el que la meva mare no estava preparada i no era conscient del que suposava cuidar dues criatures petites, ah si! per que no us ho he dit, tinc una germana bessona molt bonica i espavilada. Dons be com anava dient quan jo vaig néixer l’ambient de la meva casa no era l’adequat i jo, cal remarcar-ho no era un nen precisament de lo més sa. Sempre he tingut moltes dificultats a nivell de salut, vaig néixer molt petit, molt indefens i em costava respirar i menjar, a l’hospital tothom tenia l’ai..... al cor i no apostaven per mi, era massa fràgil per sobreviure, però el que no sabien era que en el fons del meu esser era tant fort com per poder superar els obstacles que s’havien preparat per a mi. Jo tenia ganes de viure!. Em van donar l’alta i per fi vaig poder marxar, però no em van deixar anar a casa, la meva mare encara no em podia cuidar, així que em vaig reunir amb la meva germana a un centre d’acollida. Ufff, hi havia molta gent amunt i avall i tothom semblava molt preocupat per la meva salut. De seguida em vaig saber fer estimar, tenia gent al meu voltant dia i nit i jo sabia que allí mai no em passaria res. També sabia que allí trobaria el meu primer amor, la meva tutora. Sabia que mai deixaria que em passes res dolent i ella em cuidaria mentre estigues allí. La meva tutora, la meva salvadora, la meva amiga.
Durant el temps que vaig viure al centre vaig donar-li molts disgustos. Cada dos per tres m’havien d’ingressar a l’hospital i em tirava allí uns quants dies, que avorrit! però ella sempre hi era, parlava amb el metge i es preocupava moltíssim per la meva salut. Ja veus, tenia a tothom pendent de mi, però la gent ignorava la sorpresa que els tenia preparada, molt aviat començaria a menjar de manera totalment normal, com tots els nens ( doncs que pensaven?). Encara que jo sabia que sempre seria un nen molt especial, la meva vida començava a agafar forma.
Ja havien passat uns quants mesos i jo,sense cap mena de dubte, anava fent , poc a poc i al meu ritme, per que havia de córrer?.
De sobte, un dia tots els meus amics i el meu gran amor van decidir que ja havia arribat l’hora de veure mon, jo ja feia temps que estava preparat però això ells no ho sabien.
Em van portar a veure una senyora, que segons la meva tutora, que parlava amb ella com si es coneguessin molt, potser eren amigues....m’havia d’ajudar a moure’m millor. La veritat es que sí que va funcionar. Poc a poc vaig anar avançant i cada dia em trobava més eixerit, ja quasi m’aguantava sentat sense caure i em movia sense ajuda de ningú. Ignorants.... potser pensaven tots que no ho aconseguiria mai?. Però jo tenia moltes ganes de millorar, sobretot per que sabia que si ho feia be podria tenir la possibilitat d’anar a viure amb una família que em volgués. Hi havia molts nens que ja ho havien aconseguit però eren molt llestos i guapos i tenien una salut “estupenda”. Jo havia de treballar de valent per poder aconseguir-ho, però estava disposat i la meva tutora m’ajudava molt, jo crec que, ella no ho vol confessar, però jo també vaig ser el seu primer amor.
Va arribar el meu aniversari, ostres! em van fer una festa!, amb regal i tot. Tots els meus companys de la llar estaven allí al meu costat, jo estava content, havia millorat molt i aviat podria cridar al mon sencer que ja estava preparat.
El temps anava passant i els altres nens anaven marxant, m’havia d’esforçar més, potser s’havien oblidat de mi?. No impossible jo sabia que la meva tutora no em deixaria a l’estacada, l’havia sentit discutir amb no se qui de no se que però sabia que era de mi, ella mai no s’oblidaria, a més m’ho havia promés, que tinc molta memòria.......
I PER FI va arribar el dia, tenia una família per mi!!!!!!!!!!!. No m’ho podia creure, el meu somni s’havia fet realitat i tot el meu esforç havia valgut la pena. No lis importava que no camines, ni que encara menges farinetes, ni que no digues ni una paraula. I lis encantava fer-me riure, per que això si que ho feia molt be........
Be ja em vaig acomiadar de tothom i ella plorava, jo no ho podia entendre, perquè plorava, jo era feliç. Tenia ganes d’abraçar-la i dir-li que jo ERA FELIÇ i que tot el que havia après era gracies a ella, que sense la seva ajuda no ho hagués pogut aconseguir, per que va creure amb mi i amb les meves possibilitats quan altres em donaven per impossible. Ara jo havia de marxar i ja arribaria un altre a qui ella hauria d’ajudar com ho va fer amb mi.
Una educadora
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Si voleu participar, deixeu la vostra aportació i la recollirem, animeu-vos.