Un adolescent és un explorador reprimit per Jaume Funes Artiaga, Psicòleg especialista en adolescents
No hi ha dia en què no llegim alguna noticia sobre els adolescents i els problemes d'aquesta etapa de la vida: drogodependències, violència, problemes de convivència... tan horrible és?
Si alguna cosa he intentat defensar en tots els articles i llibres que he escrit és que els adolescents no són allò que la gent diu que són. La primera cosa que hauria de fer la societat és mirar l'adolescent des d'una altra òptica. Poden ser incordiants, insuportables, però també poden ser encantadors i divertits. El que no hem de fer és mirar-los sistemàticament com un problema, deixar de destacar només allò que tenen de problemàtic i de risc, i intentar veure'ls com personatges que estan descobrint el món, construint-se com a persones.
Com definiria un adolescent? Què és "normal"? I què no ho és?
La millor definició que he trobat deia "un adolescent és un explorador reprimit". Una persona que intenta descobrir i explorar, però que al voltant seu té persones adultes que li ho impediran, en alguns casos perquè el volen protegir, en d'altres perquè no volen que s'endinsi en móns diferents. Paral·lelament, és normal que els adults pròxims ho passin malament, que estiguin desesperats o angoixats, ja que són anys de provatura que poden acabar bé o malament, encara que la majoria sempre acaben bé.
Espanta una mica...
L'adolescent és un personatge especialment influenciat per les característiques de la nostra societat més que cap altre segment de la població. Estan molt influenciats per les modes, els consums, les estètiques, les cultures que generen ells mateixos o que generen per a ells. Són personatges marcats per la característica de buscar una manera de ser, descobrir qui són. Moltes de les seves pràctiques estan destinades a demostrar que existeixen, i solen ser molt visuals i espectaculars, cosa que fa que la gent pensi que és un problema, quan només és un teatralitat representada en l'escena pública. A més, viuen en la societat del risc i, per tant, tindran conductes de risc en un percentatge molt més elevat que en èpoques més tranquil·les de la societat.
Com han d'afrontar els pares l'arribada dels fills a l'adolescència?
Primer, dotant-se d'una enorme capacitat de paciència ja que, per molta que se'n tingui, s'esgotarà. L'adult ha d'intentar conservar una espècie de serenor respecte un personatge que buscarà tocar les parts més sensibles de la nostra persona o de la nostra vida.
I segon, cal una actitud d'esperança, entès com a una actitud educativa i no com a una virtut moral, de què tot acabarà bé. S'ha de creure què tot acabarà bé, perquè si transmetem el missatge que acabarà malament, si constantment estem dient a l'adolescent que és un desastre i que tot ho fa malament estem complicant aquesta etapa enlloc de fer-la més suau. És importat recordar que fan coses bé, i fins i tot donar petons, això l'ajudarà a reconciliar-se i, a poc a poc, se n'adonarà que algunes de les coses que fa són bogeries.
Quin rol han de tenir els pares en aquesta etapa?
Sobretot, cal que continuïn educant... Aquest és l'error més freqüent, hi ha gent que pensa que ja han crescut i hi ha gent que no reconeix que han crescut i els continua tractant com si fossin infants i els protegeix. Quin és el tipus d'educació que han de donar els pares? Els pares han d'assumir que han d'educar els seus fills per a ser persones autònomes, lliures i felices, algun dia. Quan els pares s'ocupen dels fills, en general funciona, però quan s'adopten altres rols com una espècie de mare ratlladora o unpare hiper-controlador no funciona. I tampoc funciona amb uns pares que tenen una actitud passiva...
'S'ha de creure què tot acabarà bé, perquè si transmetem el missatge que acabarà malament, si constantment estem dient a l'adolescent que és un desastre i que tot ho fa malament estem complicant aquesta etapa enlloc de fer-la més suau'
Un cop el fill ha caigut en una conducta de risc, què poden fer els pares?
La teoria diu que "el seu fill s'arriscarà tant si vostè vol com si no vol", i a més, és bo que s'arrisqui, ja que nosaltres eduquem per tenir adolescents amb capacitat d'arriscar-se, això és inevitable. Ara, hi ha dues coses que els pares sí que han de fer. En primer lloc, caldrà intervenir en alguns riscos. Per exemple, com a pares no deixarem que el nostre fill s'injecti heroïna o que condueixi en moto en direcció contrària a 120 quilometres per hora, aquestes coses s'han d'impedir com sigui, és el que es diu "la imposició de límits". Aquesta imposició s'ha de mantenir fins que els fills tinguin la capacitat de gestionar el risc millor i per tant no tingui cap interès en mantenir aquesta conducta perillosa.
En segon lloc, hi ha la protecció davant dels riscos, podríem dir que és la xarxa en la qual els adolescents, si s'arrisquen i cauen, almenys eviti que es trenquin el cap. Són proteccions mínimes. Per exemple, com eduquem els adolescents en relació al Sida. Podem tenir qualsevol opinió, però està molt clar que un adolescent ha de saber que, si té relacions sexuals, ha de fer servir el preservatiu, aquí no hi ha discussió. "Norma número ú, si tens relacions sexuals utilitza el preservatiu". En el cas de la droga, hi ha coses que són obviés: "jo no vull que prenguis pastilles però si se t'acudeix prendre'n, perquè vius en un entorn propici, hi ha una sèrie de mesures protectores" perquè el noi o la noia sàpiga allò que no ha de fer. Perquè el risc es redueixi hem de formar persones amb capacitat de gestionar-lo.
Quins factors intervenen en el consum de les drogues? Factors personals, factors socials, factors familiars...
Cada vegada hem de ser més conscients que vivim en un món interdependent on les persones reben moltes influències. El nucli familiar és el nucli principal d'influència, per al noi i la noia els pares són figures emocionalment molt més importants que les que puguin ser unes altres, però no són la font principal de l'educació. En l'adolescència, la família és una font important en la mesura que l'ajudarà a valorar més o menys uns criteris o uns altres, per exemple com els seus pares es relacionen amb l'alcohol, això serà un valor de referència més important que un altre. Però si un xaval ha d'escollir entre estar feliç amb la seva xicota o estudiar perquè els pares creuen que ha d'estudiar, segur que acabarà escollint la primera opció. Els pares tenen influència en relació a unes altres coses o persones. La majoria de les conductes dels adolescents es donen en un entorn concret d'influència, les famílies són una part important d'aquest context, però també hi ha els amics, els professors, les modes, les pel·lícules, internet i moltes més coses. Les figures adultes, pares o educadors, en realitat són integradors o mediadors d'aquestes influències, tanmateix, quan no hi són tot és molt més complicat.
'és impossible que a un adolescent no li interessi absolutament res. El que és discutible és que els interessin les mateixes coses que a nosaltres. Ells tenen els seus interessos'
Com explicaria a un pare que el seu fill necessita límits? Per què?
Hem d'establir uns paràmetres, de les coses que es poden fer i de les coses que no es poden fer. Límit vol dir: el meu fill està a punt de realitzar una conducta que no té capacitat per gestionar i que per tant té efectes irreversibles, per tant jo no puc deixar-li fer. En el cas d'un nen petit pot ser només una rebequeria, i és irreversible en el sentit que està aprenent que aquella conducta li donarà un benefici, i per tant la continuarà repetint amb el perill que es consolidi en un mecanisme.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Si voleu participar, deixeu la vostra aportació i la recollirem, animeu-vos.