Mare desnaturalitzada ( i 2): contradiccions
Una mare desnaturalitzada a l’estil desnatat, tal com vaig establir a l’article anterior, és una contradicció amb potes i un constant sí, però no, i un no parar de vull però no vull . Els fills els he tingut tots motu proprio , perquè em feia més feliç tenir-los que sortir a les nits cada dijous, divendres i dissabte; que poder viatjar al mes de febrer o octubre; despertar-me els diumenges a les dotze o a les vuit però al meu ritme, o que disposar d’un pressupost suec en lloc d’un de nivell català per a despeses personals… Oh, Déu meu! Més val que m’aturi o em deprimiré.
En fi, que els vaig tenir perquè em va donar la gana. Punt. Ara bé… El primer cap de setmana sense nens de l’any 1 d.p. (després de procrear) em vaig sentir igualment feliç! Contradictòria i feliç. Aquella minimenor d’edat que tenia a càrrec era just el que jo volia. I aquell cap de setmana sense ella, també. Em vaig espantar. Vaig arribar a témer que els desequilibris hormonals de l’embaràs i el postpart m’haguessin afectat el gen de la coherència. Però aviat vaig veure que de contradiccions en tenia i bastantes, i que coherència i maternitat, com es pot llegir, no lliguen prou per fer rodolins.
Tot és començar
Aquell cap de setmana va ser el principi. Després va venir la llar d’infants. Un minut abans de deixar en dipòsit la criatura, semblava la mare del Marco acomiadant-se. Un minut després, el pare de la Pippi Langstrum fent de rei a Taka-tuka mentre la seva filla campa sola a Suècia amb un vestit apte per pescar pulmonies sueques. La contradicció va tenir una recontradicció que encara ara m’ataca de tant en tant. Passats els minuts inicials i endinsada, jo, en el quefer laboral, vaig sentir-me d’una manera especialment intensa la pitjor mare del món per haver deixat la nena a càrrec d’algú altre.
“Per què m’havia entestat a treballar? Eh? No cal treballar! -em deia-. Viurem de l’aire! Hi ha gent que diu que viu del sol! Sí, estan prims, poc afavorits i amb un color de pell groc moc poc interessant, però i què!”… Estava fatal. Però pitjor vaig estar quan la vaig anar a buscar i al cap de mitja hora una altra cadena de pensaments substituïa l’altra: “Per què no l’he deixat més hores? Total, són bona gent. I la nena no sembla traumatitzada i jo hauria pogut enllestir aquell encàrrec…” En fi.
Opcions i més contradiccions
I he de dir que no tan sols m’afecta la feina. També en altres àmbits. Com els estudis. Perquè quan sento la remaleïda frase “Cada nen té el seu ritme”, visualitzo un futur adult de trenta anys que llegeix les instruccions de la sopa de sobre amb dificultats i desitjo que a banda de bon rotllo també hi hagi exigència a l’escola.
Però quan veig documentals o llegeixo entrevistes on es parla d’abaixar l’exigència escolar rumio que potser tenen raó i que, total, les sopes de sobre d’aquí vint anys duran instruccions en vídeo. I passa el mateix amb els dies d’horaris estrictes o els que són dignes d’una pel·li com El guateque protagonitzada per petits Peters Sellers. O amb el menjar sa i els nuggets de presumptes pollastres…
Contradiccions i més contradiccions que em fan preferir l’opció A quan he triat la B i, evidentment, la B quan he triat la A. Per sort hi ha un tema en el qual no tinc cap dubte sobre quina opció m’estimo més: continuo preferint ser mare. Encara que sigui la pitjor.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Si voleu participar, deixeu la vostra aportació i la recollirem, animeu-vos.