Supervisió… o com em vaig recordar de la universitat
No sé quant temps porte volent escriure aquest post…
Encara no portava una setmana en el treball, i la directora del Centre Obert m’estava cridant per a comentar-me que havia d’anar abans al centre… havia d’anar al matí per a una reunió d’equip. Ens trobaríem en aquesta reunió tots els professionals que treballem en el centre, des d’administració fins a l’últim educador social (que en aquest cas sóc jo mateix), passant per direcció, coordinacions,…
Era una reunió de supervisió… supervisió? “i jo he d’estar present?” pensava per a mí, “si només porte ací una setmana… i vaig d’aula en aula, encara sense un grup assignat, cobrint els pegats que provoquen els canvis…” “Què tenen què supervisar-me?” Tot eren dubtes… Fins que més tard, vaig comprendre que es tractava d’un altre canvi més de noms que es realitzen en diferents autonomies… Reunió de supervisió, o el que jo fins avui entenia com a reunió d’avaluació, teràpia de grup, reunió per a comprovar l’estat de l’equip professional, trobada,… Si que he de reconèixer que em va sorprendre (i positivament!) trobar-me en aquella reunió. Una figura d’un psicòleg extern a l’equip, va treballar amb nosaltres, mitjançant diverses dinàmiques, la salut de l’equip… Els canvis provocats, les noves incorporacions i les baixes que s’havien realitzat anteriors a la meva arribada… Una trobada amb les meves companyes i companys, on explicar com ens trobàvem realment…
Tal vegada, aquesta reunió, parlàrem més de la situació de l’equip professional quant a les modificacions que s’havien produït, però, em veia (d’ací un mes) parlant d’algun cas concret, d’alguna situació concreta, i… sense voler-ho, recordava aquells temaris en els quals se’ns recordava que la professió de l’educació social és una professió d’alt risc ètic… que els professionals que treballem en i per al tema social, aquells que treballem amb persones, ens centrem a tractar de canviar o ajudar a canviar valors i tipus de vida que es considerem perniciosos i, per a dur a terme aquesta tasca, inevitablement cal treballar amb la moralitat de les persones. Per tant, la tasca dels educadors i educadores socials (igual que la de qualsevol un altre professional de la intervenció social, psicoeducativa i sociosanitària) és treballar amb persones, i per tant, per a tractar d’aconseguir una mirada objectiva, farà falta una àrea intermèdia entre les persones i el professional, separació molt complicada d’aconseguir dau al fet que aquestes professions requereixen de l’empatia per a aconseguir la seua efectivitat, ja que, depenent de la intervenció, caldrà aportar distància o proximitat, serietat o simpatia,…
I, sense adonar-me… em veia somrient per sota del bigoti, tractant de passar desapercebut, recordant aquells temes universitaris, on se’ns parlava de la importància de no solament treballar amb persones, sinó també treballar amb els propis agents educatius, amb les educadores i educadors socials, preocupant-nos per la “salut” laboral de l’equip… i sense adonar-me, seguia somrient mentre explicava a la resta de les meves companyes i companys la meva experiència d’estar ací a Barcelona amb elles, iniciant aquest nou projecte…
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Si voleu participar, deixeu la vostra aportació i la recollirem, animeu-vos.