Assetjament escolar o 'bullying' (I)
Arrel de la importància, i alhora, la dificultat de parlar
amb propietat del bullying avui en dia, i tenint compte el repte pedagògic que
suposa, cal analitzar en tres passos els agents principals que intervenen
abans, durant i després de l’assetjament escolar. Mitjançant estudis de
diversos països i de professionals experts en la temàtica com I. Pinuel y A.
Oñate, l’article complet es presenta en tres parts, convidant-vos a llegir de
la primera entrega fins a l’última, esperant aproximar-vos a una problemàtica
educativa a la que hem de fer front plegats.
“Bullying” fa referència a qualsevol agressió verbal, física
o psicològica, tant dins com fora del centre educatiu. Totes les manifestacions
d’agressió han de ser igual d’importants per evitar que siguin pràctiques
habituals a l’aula, per tal de protegir el desenvolupament integral dels
alumnes víctimes de l’assetjament. Avui en dia, hi ha nens i nenes que pateixen
greument aquesta situació, influint en la seva condició de vida i incrementant
un desequilibri emocional.
Analitzant l’agressor i el seu modus operandi, en funció
d’un estàndard i estudis al respecte, així com el comportament o conducta
actual dels infants i adolescents, podem determinar uns paràmetres d’actuació
als que tenir com a referència de prevenció i actuació.
L’alumnat agressor té una necessitat de lideratge de grup,
amb l’objectiu de tenir nom i reconeixement social en el seu context d’amistats
o, en el grup en general. Tant si és un agressor de tipus intel·ligent com si
és de tipus no intel·ligent, vol aconseguir un status social, variant en les
formes d’aconseguir aquesta posició tant significativa per ells. Ja ho deia
Oscar Wilde, “Hay solamente una cosa en el mundo peor que hablen de ti, y es
que no hablen de ti”. Mentre el tipus intel•ligent manipula als altres amb la
perfecte utilització de les habilitats socials per aconseguir el seu objectiu,
al contrari es troba el tipus no intel•ligent, que lluny de tapar amb
estratègies la seva actuació, com en el cas anterior, aquest actua directament
sobre la víctima, mostrant obertament la seva actitud.
Un tercer tipus és l’agressor víctima, que curiosament, són
alumnes que estan sent víctimes de l’assetjament escolar, i que aquest patiment
és el que fa que ell mateix actuï contra un altre alumne, per descarregar la
seva situació sobre una altre més dèbil, fent front al seu problema imitant la
conducta apresa del seu agressor.
Dins les tres tipologies, podem identificar una debilitat i
falta d’autoestima, tot i que ells mateixos es veuen tot el contrari. D’aquí
que tinguin impulsivitat, falta de control de la ira, no tenen capacitat
crítica i no han desenvolupat una educació emocional. No són empàtics, causa
per la qual no poden posar-se en lloc de l’altre per saber com es senten les
víctimes, i per tant, gaudeixen el sofriment dels altres. De fet, no són tant forts com aparenten, i
dibuixen un perfil dirigit al seu entorn. Es tracta d’infants i adolescents que
tenen una baixa tolerància a la frustració, a més d’utilitzar la violència com
a mètode per adquirir poder, a través de la por de les seves víctimes.
És doncs quan em plantejo si potser estan confonent el
significat de caràcter i de personalitat. Potser han entès lideratge com a rol
de dictadors, amb la dificultat que presenta liderar un grup de persones.
Potser han pensat que dir el que es pensa, de qualsevol forma i sense pensar en
el receptor, és una prioritat abans que ser assertiu i aplicar l’empatia.
Potser tenir el control també és un terme que han confós amb imposició, que han
confós amb violència. Potser cal que aprenguin que tot acte té les seves
conseqüències, algunes d’elles més greus si atempten contra els drets i la
dignitat dels altres, amb conseqüències legals inclòs.
Una altre terme que confonen amb gran facilitat els
agressors és la paraula justícia, que sens dubte l’utilitzen per a qualsevol circumstància de justificació
de bullying. No coneixen el veritable significat que hi ha darrera del terme, amb els corresponents
drets i lleis, no pas lligada al terme venjança. El tant habitual discurs de
l’agressor referent a que les víctimes han provocat la situació d’assetjament,
no ha de ser justificació de la violència, ni tampoc un discurs amb base de
pena o càstig públic.
L’agressor té un recolzament dels seus col·laboradors, ja
sigui amb el silenci sobre els actes ocasionats, animant a fer-ho repetidament
o, participant també amb l’agressió o la retenció de la víctima. No solen
actuar sols, ja que la intencionalitat és aconseguir aquest status, aquesta
posició davant el grup. Segueix sent un símptoma de cridar l’atenció del seu
entorn i de falta de personalitat.
Resulta aterrador que els agressors i col·laboradors es
gravin amb vídeo durant l’acció violenta, per gaudir de les seves accions
contra la víctima, sent motiu de riure i entreteniment per tots ells, visionant
el vídeo orgullosos dels seus actes. Fins i tot, són capaços de penjar-ho a
internet, en plataformes públiques, a mode de trofeu. La frivolitat dels
agressors i col·laboradors en aquests casos, és extrema, sent d’una gravetat
intolerable.
Estem equivocats si pensem que l’agressor sempre s’inicia en
el període adolescent, ja es donen els primers símptomes en infants de
Primària, sent el moment idoni per actuar, per tal de no esperar que faci del
paper d’agressor la seva carta de presentació més endavant, en plena
adolescència.
En el pròxims articles es tractarà: la víctima i, la intervenció de la família i
l’escola, esperant que pugueu aprofundir més sobre la situació de bullying.
afhpedagogia@gmail.com
@caixa_dainas
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Si voleu participar, deixeu la vostra aportació i la recollirem, animeu-vos.