El Servicio Social

Menjador d’Auxilio Social, Pontevedra 1937

Com ja hem explicat anteriorment, durant tot el franquisme la dona va ser sempre considerada inferior a l’home, amb la simple funció de mare de família, esposa i organitzadora de la llar.

Així, doncs, van ser les dones de la Sección Femenina les encarregades de transmetre el sentiment de la Pàtria entre les dones d’arreu, i també d’adoctrinar-les en les seves tasques bàsiques. De les tres funcions importants de la Sección Femenina (adoctrinadora, educadora i assistencial) la que va tenir un caràcter més clarament aglutinador va ser la del Servicio Social, ja que va ser l’única que va esdevenir obligatòria per a bona part de la població femenina. Aquest va ser establert el 7 d’octubre de 1937, mitjançant un decret oficial que obligava les dones a la prestació d’aquest Servicio Social:

“La imposición del Servicio Social a la mujer española ha de servir para aplicar las aptitudes femeninas en alivio de los dolores producidos en la presente lucha y de angustias sociales de la posguerra, a la vez que valerse de la capacidad de la mujer para afirmar el nuevo clima de hermandad que propugnan los veintiséis puntos programáticos.”¹

Noia amb l’uniforme d’Auxilio Social als anys 40

El Servicio Social era un deure nacional de totes les dones espanyoles compreses entre els 17 i els 35 anys, concebut com l’equivalent al servei militar masculí. Consistia en el desenvolupament de funcions mecàniques, administratives o tècniques precises per al funcionament i el progressiu desenvolupament de les institucions socials establertes per la Delegación Nacional de l’Auxilio Social de la Falange.

Noies d’Auxilo Social a l’Alacant dels anys 40

Comprenia una sèrie d’activitats de caràcter adoctrinador (a base de lliçons sobre nacionalsindicalisme i sobre l’estructura de l’Estat, l’anomenada “formació teòrica”), educatives (a base d’assistir a “escoles de la llar”, on es rebien instruccions sobre com ser una bona mestressa de casa i una bona mare, mitjançant la realització de tasques domèstiques) i assistencials (a base de prestar-se durant un temps determinat a treballar en menjadors infantils, tallers, hospitals i diverses institucions). A més a més, també es duien a terme algunes activitats esportives, fonamentalment gimnàstica, ja que es considerava que per ser bones mares i mestresses de casa les dones havien de disposar de salut i havien d’estar en una mínima forma física.

Vals de donatius d’Auxilio Social

La durada mínima del Servicio Social era de sis mesos, de manera ininterrompuda o per fraccions (no menors d’un mes i espaiades al llarg d’un termini màxim de tres anys).

Documentació del Servicio Social, 1964-65. Cedit per la seva propietària, Anna Manrique.

La idea del deure nacional, de l’honor i dels símbols que hi estaven vinculats (certificats, uniformes, insígnies…) eren propis de la concepció germànica de la institució:

“El Servicio Social es afirmado con un sentido puro de deber nacional. No se sanciona el incumplimiento del mismo con ninguna medida punitiva, porque ha de bastar señalar el deber para asegurarse la firme colaboración de las mujeres de España, llenas siempre de generosidad y de espíritu de sacrificio.”²

Cartell d’Auxilio Social de la Guerra Civil

Malgrat això, el compliment del Servei Social era imprescindible per a l’exercici de funcions públiques i per a l’obtenció de títols professionals, ja que “El Estado debe esgrimir su legítimo derecho de utilizar solamente a los españoles que cumplan espontáneos y exactos todos los deberes inherentes a tal condición”.³

Els certificats que acreditaven el seu compliment eren expedits pels delegats provincials de l’Auxilio Social i havien de dur el vist-i-plau del delegat nacional. La necessitat de complir el Servicio Social es justificava en el preàmbul del decret oficial que el va establir com a obligatori:

“Hasta hoy el servicio militar obligatorio cumplía esos fines mediante la movilización de todos los hombres aptos para el manejo de las armas. Futuras medidas de gobierno ensancharán en España la extensión e intensidad de esta prestación varonil a los designios del Estado.

Respecto de la mujer, nada había sido establecido hasta el día. Quedaba, pues, apartada del servicio inmediato de la Patria y del Estado, los cuales no recibían el caudal de colaboraciones y esfuerzos que la mujer española puede proporcionarles en abundancia y rectitud”.⁴

A més a més, cal afegir que certs col·lectius de dones estaven exemptes d’haver de complir amb aquest Servei: dones amb un defecte físic o una malaltia, les casades o vídues amb un o diversos fills, les que ja haguessin servit durant un període de temps equivalent en hospitals de sang, en les obres d’Assistència en el Frente o en institucions similars creades durant la guerra i, finalment, les que estiguessin exercint serveis en entitats públiques o particulars que no els permetessin prestar el Servei.

A partir de la polèmica sostinguda entre Pilar Primo de Rivera i Mercedes Sanz Bachiller al llarg del 1939 sobre la correspondència de les competències del Servicio Social, la Sección Femenina va acabar exigint un nou decret que li entregués el Servei Social per complet. Finalment, i a partir del Decret de la Jefatura de Estado del 29 desembre de 1939, el Servicio Social de la Mujer va quedar adscrit a la Sección Femenina de la FET y de las JONS. Així, doncs, va ser a aquest organisme de la Falange al qual es va confiar la formació política i social de les dones espanyoles. A l’exposició de motius del decret s’exposava de la manera següent:

“Los méritos que sus afiliadas contrajeron durante la guerra en abnegado servicio de asistencia y hermandad que es, al propio tiempo, esperanza y promesa de cuanto la mujer española puede realizar ahora, en los difíciles tiempos de la posguerra”.⁵

Menjador d’Auxilio Social al Sitges dels anys 40

Quant a la seva evolució, durant la dècada dels 40 es va començar a estendre l’obtenció del certificat del Servicio Social mitjançant l’entrega d’una “canastilla” amb roba de bebè, sobretot en les zones on la Sección Femenina no disposava de gaires centres de formació.

Com que el certificat permetia obtenir el passaport i el carnet de conduir, ingressar en el funcionariat i exercir certes professions liberals, aquest va anar esdevenint cada cop més valorat i més útil, i la pràctica de la “canastilla” es va fer força usual.

Documentació del Servicio Social, 1964-65. Cedit per la seva propietària, Anna Manrique

A mesura que va anar passant el temps, el Servicio Social va anar reduint la seva instrucció més aviat a les matèries domèstiques, a la forja de bones mestresses de casa.

Així mateix, malgrat que la dona era necessària en els serveis socials auxiliars, no se li permetia accedir a un lloc de treball a no ser que ella fos la cap de família i única font d’ingressos. Encara que bastantes dones poguessin rebre i valorar molt positivament els ensenyaments proporcionats per aquest servei, especialment aquells relacionats amb el seu tipus de vida i amb les seves necessitats diàries, moltes dones també van manifestar una clara apatia i falta d’inquietuds polítiques. Desconfiaven del discurs polític i de qualsevol idea que no estigués en sintonia amb els valors del món que les rodejava, especialment en el cas del medi rural. A més a més, la permanent contradicció en què vivien algunes dones, sobretot aquelles que volien tenir una activitat extradomèstica i algun protagonisme públic, que es veien coaccionades per un discurs oficial que pretenia reforçar el paper tradicional de les dones dins de la família i de la llar, intentant evitar que treballessin fora d’aquesta, va ser una altre element que va propiciar la desentesa política de gran part d’aquestes dones. Com podem veure, ens trobem davant d’una situació de control i utilització del treball femení a conveniència. És per tot això que les consignes bàsiques del nacionalsindicalisme mai van generar el suficient interès ni les adhesions que s’hagués esperat per part dels i de les dirigents de la Falange i de la Sección Femenina, concretament. En realitat, es pot afirmar rotundament que el percentatge d’afiliació aconseguit a través del Servicio Social va ser molt petit al llarg de tota la seva existència.

La mateixa organització va arribar a reconèixer que, fins el 1964, només mig milió de dones havien realitzat el Servicio Social, amb un resultat d’estalvi favorable en 750 milions de pessetes per a l’Estat.

Així doncs, podem veure com la SF va crear i propugnar el Servei Social per tal d’adoctrinar i mobilitzar les dones d’arreu d’Espanya sota un model concret que havien se seguir i que els hi havia de ser inculcat. Així, malgrat que les dones eren considerades poc aptes per a fer feines importants, sí que es considerava que podien aportar coses positives a la Pàtria espanyola com, per exemple, la seva entrega en tasques d’assistència en tallers i hospitals, en tasques domèstiques per tal d’esdevenir les mares perfectes que eduquessin als nous espanyols seguidors del règim, etc.:

“Mujer: por España debes cumplir con alegría el Servicio social. Es una enseñanza para ti, formación para el mañana y ayuda para quienes necesitan de tu labor patriótica y social”.⁶

__________________________________________________________________________

1- Decret d’Unificació de la Falange (BOE, número 379 de l’11 d’octubre), de l’abril de 1937 .

2- Decret d’Unificació de la Falange.

3- Decret d’Unificació de la Falange.

4- Preàmbul del Decret d’Unificació de la Falange.

5- Decret de la Jefatura del Estado, del 29 de desembre de 1939.

(Totes les citacions anteriors s’han extret de “Aproximación histórica al principio de igualdad de género: el empleo femenino después de la guerra(II)”, de la Dra. María Jesús Espuny Tomás).

6- Sección Femenina, Anuario de 1954; extret de “La Sección Femenina”, de Luis Otero.

http://blocs.xtec.cat/mariaclara/la-seccion-femenina/47-el-servei-social/