Què és el TDAH?

El Trastorn per Dèficit d’Atenció amb Hiperactivitat (TDAH) és un trastorn d’origen neurobiològic que es caracteritza per un desenvolupament inadequat del nivell d’atenció, hiperactivitat i impulsivitat que produeix un deteriorament clínicament significatiu en dues o més àrees / aspectes de la vida del nen/a.

Les dificultats per mantenir l’atenció i conductes d’hiperactivitat / impulsivitat són presents amb major gravetat i intensitat que en altres persones. Per tant els pacients amb TDAH poden tenir dificultats per mantenir l’atenció, poden ser hiperactius i inquiets, i / o poden actuar de forma impulsiva.

Els símptomes del TDAH es manifesten en diferents activitats i àrees, com el col•legi, la feina o en qualsevol altre ambient social. Aquest trastorn s’inicia en la infància, però pot continuar en l’adolescència i l’edat adulta.

Actualment, el TDAH és un dels trastorns psiquiàtrics més prevalents en pediatria. A nivell mundial, s’estima que entre el 3 i el 7% dels nens poden estar afectats. A Espanya, diferents estudis han avaluat la proporció de nens amb TDAH en diferents àrees geogràfiques, que varia entre el 4,57% i 10,81%.

Diagnòstic

El Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat (TDAH) provoca Hiperactivitat, Impulsivitat i Dèficit d’atenció, però no tots els símptomes es manifesten en tots els afectats ni amb la mateixa intensitat. Tot i que molts d’aquests comportaments són normals en la majoria d’infants, en els nens sense TDAH aquests símptomes tendeixen a disminuir segons creixen i passen de l’educació infantil a la primària. A l’hora de distingir entre un nen amb TDAH i un nen sense TDAH, és important tenir en compte la quantitat i intensitat dels símptomes i la seva permanència en el temps i en diferents situacions. En els casos de TDAH, les conductes hiperactives i impulsives, així com els símptomes d’inatenció són: més intensos del que s’espera, es manifesten en més d’un lloc alhora (col·legi, casa, etc.), i solen prolongar-se per més de sis mesos.

A més, cal deixar clar que no tots els símptomes són iguals en tots els pacients, aquests poden existir en diferents graus de gravetat.

Hiperactivitat

No poden romandre asseguts en situacions que ho requereixen.

Quan estan asseguts, canvien de postura amb freqüència i mouen els peus i les mans constantment.

Corren o salten excessivament en situacions inapropiades

Tenen dificultat per jugar o divertir-se en silenci o tranquil·lament.

Solen entorpir els assumptes dels altres, toquen coses que no deuen.

Estan sempre en moviment, com si estiguessin amb el “motor en marxa”.

Parlen en excés.

Solen tenir més accidents dels normals.

Impulsivitat

Actuen abans de pensar.

Només veuen les conseqüències dels seus actes quan és massa tard i ja han dit o fet alguna cosa fora de lloc, però, no aprenen i tornen a reaccionar de manera irreflexiva.

Interrompen constantment converses i jocs.

Es mostren impacients; els costa esperar el seu torn.

Solen resistir-se a la disciplina.

Responen bruscament i abans que s’hagi completat la pregunta.

Es fiquen en els assumptes d’altres.

Solen ser poc previsors i obliden planificar.

No distingeixen el perill, s’embardissen en activitats perilloses.

Escassa tolerància a la frustració.

Dèficit d’atenció

Tenen dificultats per mantenir l’atenció en tasques o en el desenvolupament d’activitats lúdiques.

Eviten comprometre en activitats que requereixen un esforç mental sostingut.

Poden tenir problemes per prioritzar les tasques, cometen errors per descuit en els deures escolars i altres activitats, ja que no presten prou atenció als detalls.

No semblen escoltar quan se’ls dirigeix ​​la paraula.

Es distreuen amb facilitat; solen deixar el que estan fent per atendre a sorolls o fets trivials.

Els costa seguir instruccions o ordres i no finalitzen les seves tasques.

Tenen dificultats per organitzar les seves tasques i activitats.

Són molt oblidadissos en les seves tasques quotidianes.

Canvien contínuament el focus d’atenció, sense arribar mai l’objectiu final.

Perden sovint els elements necessaris per a les seves tasques o activitats (llapis, quaderns, joguines, etc.).

El diagnòstic és clínic, per tant no hi ha una prova diagnòstica definitiva. els especialistes poden obtenir la informació relativa al pacient mitjançant: preguntes obertes, preguntes específiques, entrevistes semiestructurades, qüestionaris o escales.

Entre les escales més emprades per al diagnòstic del TDAH es troben:

Les escales específiques: ADHD RS (Du Paul), Conners, EDAH, Magallanes, SNAP IV.

Escales de psicopatologia general: Achenchach, BASC, SDQ.

Entrevistes semiestructurades: DICA IV, K-SADS.

El diagnòstic del TDAH en nens i adolescents s’ha de fer mitjançant:

Entrevistes clíniques als pares i al pacient.

Informació obtinguda de l’escola.

Revisió d’antecedents familiars i personals

Exploració física i psicopatològica del pacient.

Per al diagnòstic del TDAH en nens i adolescents no estan indicades les proves complementàries de laboratori, de neuroimatge o neurofisiològiques, llevat que la valoració clínica ho justifiqui.

Tractament

El tractament dels nens amb Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat (TDAH) requereix un programa multidisciplinari, adaptat a les característiques individuals del nen/a, com el sexe o l’edat, i a agents externs com l’entorn familiar i social.

Existeixen diferents abordatges terapèutics per tractar el TDAH, però el tractament combinat – “multimodal” – és el que ofereix millors resultats. Això suposa la inclusió de pares, professors, metges i psicòlegs en ​​tots els nivells de la teràpia.

Tenint en compte això, es coordinen simultàniament tractaments de tipus:

•  Farmacològic
• Psicològic
• Psicopedagògic

Cap d’aquestes intervencions és exclusiva, no pot, ni ha de substituir les altres.

El tractament del TDAH hauria de realitzar de manera individualitzada, tenint en compte al pacient i la seva família. L’objectiu d’aquests tractaments és el de millorar la qualitat de vida dels pacients mitjançant la disminució de símptomes i complicacions del TDAH. Cal reduir el risc de complicacions, educar el pacient i la família sobre el trastorn, adaptar l’entorn a les necessitats del pacient i millorar les habilitats d’abordatge dels pacients, pares i educadors.

La medicació redueix els símptomes del TDAH i pot ajudar el nen a utilitzar la seva capacitat natural per concentrar-se, apartar les distraccions i pensar abans d’actuar. Això els fa més receptius a les instruccions i ajuda a millorar les relacions entre nens, pares, professors i companys. A més, potencia l’efecte d’intervencions psicològiques i psicopedagògiques. Existeix evidència científica de l’efectivitat a curt i llarg termini del tractament farmacològic si aquest és continuat.

http://tdahcatalunya.org/que-es-el-tdah/