La relació família-centre educatiu

Quan la família no respon….(com voldríem)

De vegades, la família no respon a la demanda del centre segons les nostres expectatives i esdevé un continu anar i venir de notes a l’agenda, o trucades que no donen resultat.
M’he trobat, tant a la consulta com els anys de treball a les escoles taller i a la casa d’oficis, amb algunes famílies (pare o mare) amb greus dificultats pròpies, com per fer-se càrrec de les dificultats dels seus fills. Per exemple; mares que sembla que només poden parlar de les seves malalties, (en molts casos cròniques) i que se senten desbordades per la situació que viuen, no podent-se centrar en allò que l’escola li està plantejant: comprometre’s amb l’atenció del fill o filla, posar límits, etc.

No és que no vulguin entendre- les, és que sembla que “no saben o no poden més”. Fins i tot podríem trobar-nos que algunes d’aquestes famílies, si els insistim massa, es poden tornar en contra, creant-se tensions, perquè les seves limitacions no els hi permet donar explicacions.

Quan m´hi vaig trobar, vaig decidir treballar amb l’alumne, sabent que no podria comptar amb el recolzament de la família. Evidentment, hem d’ oferir un major suport a l’alumne, tenint en compte que a casa seva no té cap ajuda en les qüestions escolars però més important encara: ni tan sols bons exemples d’habilitats socials (respecte, resolució de conflictes, comunicació…)

Com que no podem canviar la situació, podem intentar, per exemple, treballar interprofessionalment, amb serveis socials, si són usuaris.
Vull aclarir, que el fet de no tenir recolzament a casa en qüestions escolars, no és el més significatiu. Aquesta mancança, és usual també en famílies d’origen immigrat però no té les mateixes 

connotacions. A les entrevistes amb famílies d’origen immigrat a les escoles taller, em trobava que existia, en la majoria dels casos, una entesa en quant a la importància que donaven a la formació i el treball dels seus fills. Es comprometien a fer-los respectar les normes i agraïen molt que comptéssim amb ells per tal de donar-los una altra oportunitat. Aquesta entesa repercutia positivament en la trajectòria del jove.
Per tant, em refereixo especialment a les situacions on la família sembla no adonar-se de la necessitat de la seva intervenció i compromís, en benefici del seu fill o filla i sovint, quan responen, es per fer llargues explicacions de la problemàtica que viuen. No és que no vulguem empatitzar amb les situacions difícils, que evidentment ho fem, és que trobem que aquests pares i /o mares, ens estan demanant l’atenció per ells, i així, els seus monòlegs es converteixen en barreres, impossibilitant centrar-nos en els seus fills o filles. El temps destinat a les entrevistes als centres educatius és limitat.

Així doncs, donada aquesta situació, l’escola, representada pels tutors encarregats d’acompanyar l’alumne en el seu procés d’aprenentatge, ha d’agafar la responsabilitat d’ ajudar molt més aquests alumnes, intentant treballar amb ells models efectius d’habilitats socials. La flexibilitat és bàsica: si s’ha de donar més temps per lliurar deures o treballs, si s’han de donar explicacions més individualitzades, és pel bé de l’alumne: que en cap cas té la culpa de les dificultats de la seva família, tot el contrari!

Per tant, davant aquesta situació, cal que els mestres i professors demanin i escoltin (escolta activa) les raons que pot donar un alumne per no haver pogut fer o acabar un treball i que tinguin en compte què passa a casa seva. No es tracta de donar “cafè per tothom”. L’atenció a la diversitat s’ha de comprendre des de la vessant dels alumnes, però sobretot de la diversitat de famílies: diferències culturals, religioses, socials, educatives, d’estructura o de des estructura, tots els models solen estar presents a la majoria de les aules i hem de donar respostes que s’ ajustin a les seves necessitats.

http://psicopedagogiacanet.wordpress.com/treball-amb-les-families/la-relacio-familia-alumnes-centre-educatiu/