EL SER DE L’EDUCADOR A L’ESTIL VICENCIÀ

No és per casualitat que s’hagin escrit aquestes ratlles. Ni és per casualitat que les estiguis llegint. Tampoc és per casualitat que la nostra vida els miri a ells, els pobres, els febles, els preferits de l’Evangeli. Que treballem amb ells i per ells a Casa Solaz de Barcelona, a La Caritat de Girona, a Maricel d’Arenys, la Fundació Busquets de Terrassa o  La Immaculada de Sant Andreu de la Barca, tampoc és per casualitat. Ni que ho fem amb un estil propi, per amor, i seguint les petjades de Vicenç de Paül.

   Així ens convidava Sor Consol Ballesta a endinsar-nos en les nostres emocions i en les dels nostres infants. També a cercar els nostres propis valors, perquè darrere de tota emoció hi ha un valor. Per educar en valors ens cal conèixer primer el nostre propi marc valoratiu i després identificar el dels infants per ajudar-los a créixer.  Parant atenció a la vida de St. Vicenç, que fou un gran detector de necessitats, veiem que l’estil educatiu que ens proposa està basat en les capacitats d’adaptació, acció, audàcia, especulació, somni, tenacitat, prudència, amor i amistat.

   Com a educadors, hem de viure les nostres emocions, conèixer-les, integrar-les i regular-les, conrear un estil propi i conviure en harmonia en vistes a un projecte compartit. Aquest estil propi ha de basar-se en quatre eixos fonamentals:

• Estima’t per poder estimar          
• Descobreix-te per poder descobrir
• Retroba’t per poder trobar        
• Viu per poder gaudir    

   Com a éssers humans, tots tenim necessitat de sentir-nos estimats, és a dir, de sentir-nos acollits, valorats i respectats pel que som. Els educadors hem d’actuar des de l’empatia amb l’altre, traspuant una actitud relaxada, càlida, afectiva, propera, receptiva, honesta, compromesa, flexible i positiva. Així podrem ajudar l’infant a descobrir les seves emocions i valors, i detectar de quina manera ens està demanant ser estimat, tant de forma individual com grupal.

   Hem d’ajudar i acompanyar l’infant en el seu procés de construir-se com a persona. Els contes esdevenen una gran eina en aquesta tasca: contenen la nostra pròpia història,  ens ajuden a conèixer-nos millor, a fer sortir el millor de nosaltres, els nostres recursos, i creure que  els desigs es poden acomplir.

   En la nostra tasca educativa  hem de tenir sempre present que les experiències humanes profundes són les que ens van modelant, ens fan créixer i ens situen enfront dels interrogants fonamentals de la vida. Ens cal acompanyar l’infant en aquests moments, ajudant-lo en el seu procés de creixement, però sense oblidar que la persona s’ha de fer a si mateixa i ha de prendre la vida en les seves mans. Nosaltres esdevenim referents per als infants, per això és molt important que ens percebin com a éssers coherents. 

Si esdevenim significatius per ells, els ajudarem a generar processos de canvi i transformació. Hem de saber distingir quins trets són propis del temperament individual (allò que genèticament hem rebut) i quins del caràcter (allò que hem anat adquirint), doncs els trets temperamentals no podran ser canviats, les modificacions es podran introduir en el caràcter.

   Malgrat tot, en molts moments les coses no són tan boniques com sembla. Hi ha ocasions en què l’infant no sap manegar les seves emocions i es descontrola. Vam descobrir que aquesta pèrdua de control ve impulsada per la necessitat d’aconseguir un d’aquests objectius:

• Busca cridar l’atenció
• Busca aconseguir més poder
• Busca la revenja
• Busca la infravaloració d’ell mateix per tal que no li demanin res del que no se sent capaç.       

   En aquestes situacions és molt important que l’infant ens senti al seu costat i que senti que l’estimem perquè ell no pot estimar-se a si mateix. En la formació de la persona és fonamental el seu autoconeixement, és a dir l’autoconcepte (el que jo sé de mi mateix) i l’autoestima (la valoració pròpia del que jo sé de mi mateix).

   I així, entre presentacions amb el power point, reflexions de Sor Consol, moments de diàleg i treball en grup, i amb l’ajut de Pinotxo vam passar dos dies que són un punt en el camí, una invitació a la introspecció per sortir a l’encontre d’aquell infant que ens ha estat encomanat i acompanyar-lo en un tram del seu camí. Aquest infant o jove a  qui estimem i a qui ajudem a emocionar-se i viure les seves emocions, perquè en el món no som res si no vivim des de dins.

   I si de tot això algun fruit en traiem i molts en fem florir, tampoc és per casualitat, és perquè la llavor que un dia es va plantar continua germinant....

Núria Latorre i Teresa Marí

http://hijascaridad.org/barcelona/c_hogares/curso0506/ser_edu05/