La síndrome d'Asperger

La síndrome d’Asperger és un trastorn del desenvolupament cerebral de causa biològica.

Apareix quan durant el desenvolupament cerebral es produeixen anomalies, encara no prou conegudes, que alteren la formació de les complexíssimes xarxes neuronals que regeixen la conducta, causant un trastorn del comportament.

Com que es tracta d’un trastorn del desenvolupament, es comença a manifestar en la infantesa, però les dificultats de les persones que el pateixen persisteixen durant tota la vida.

Aquestes dificultats es manifesten com una disminució de les seves habilitats socials i comunicatives i en una conducta marcada per interessos restringits, estereotipats i difícils de modificar. Són precisament les dificultats en aquestes tres àrees les que permeten fer el diagnòstic i les que defineixen tots els trastorns de l’espectre autista, ja que la síndrome d’Asperger també és conegut com autisme d’alt funcionament.

Tot i que sabem que és un trastorn d’origen biològic, en la majoria de casos no se’n pot determinar la causa, resultant normals totes les proves complementàries realitzades. El seu diagnòstic és per tant clínic, basant-nos en les seves manifestacions, que són molt variables tant en complexitat com en gravetat, i cal un professional expert i bon coneixedor del problema.

Donat que la seva causa no sempre es pot evidenciar, el tractament s’ha de dirigir a millorar les dificultats que manifesta. Uns pocs fàrmacs poden resultar útils, però la intervenció més efectiva és l’educativa, individualitzada i dirigida a millorar els aspectes socials, comunicatius i de la conducta.

Així doncs, la síndrome d’Asperger, o autisme d’alt nivell, és un trastorn de l’espectre autista que es caracteritza per una menor gravetat en els símptomes.

L’autisme, descrit l’any 1943, primer per un psiquiatra infantil dels Estats Units, Leo Kanner, i quasi simultàniament per l’austríac Hans Asperger, que va descriure, sense haver llegit el treball de Kanner, quatre casos d’infants amb simptomatologia semblant, però amb el llenguatge conservat. El 1981, la Dra. Lorna Wing va definir els criteris diagnòstics, i l’any 1994 va ser reconegut per la Societat Americana de Psiquiatria.

La causa és desconeguda

És degut a un desenvolupament atípic del cervell que condiciona una disfunció neurològica expressada com una conducta anòmala. Tot i que no no sabem què provoca aquella anomalia, quines xarxes neuronals n’estan afectades ni com ho estan.

La recerca més recent apunta a la genètica com la causa més probable, però no es tractaria d’una herència a través d’un gen únic, sinó que hi estarien implicats múltiples gens, la qual cosa dificulta encara més el seu estudi i identificació.

Epidemiologia

El nombre de persones amb Síndrome d’Asperger fluctua entre 0,3 i 48 per 10.000 en funció de si es tenen en compte criteris diagnòstics més o menys estrictes.

La síndrome afecta més sovint els homes que les dones.

Manifestacions clíniques

A diferència d’altre tipus d’autisme, les persones amb síndrome d’Asperger no solen tenir retard en l’adquisició del llenguatge.

El llenguatge apareix aviat, és fluid i amb bona construcció de frases. Però no sempre sembla que entenguin bé, especialment les bromes i els dobles sentits, la seva expressió és poc espontània i plena de frases apreses, i tenen dificultat per explicar de forma natural les seves activitats diàries. Sovint porten la conversa cap a temes del seu interès, restringits i peculiars, que sembla que els obsessioni i que dominen com si fossin “petits professors”, arribant a excloure altres activitats.

Como en els altres trastorns de l’espectre autista, els infants amb Asperger solen presentar una manca d’habilitat motriu, amb dificultats en la coordinació i en la manipulació fina.

Els seus gestos són escassos i el llenguatge corporal i la comunicació no verbal inapropiats.

La seva intel·ligència és normal o inclús superior. El patró cognitiu es caracteritza per unes habilitats verbals superiors a les visuo-espacials, i això provoca dificultat en el reconeixement de les expressions facials i per tant en l’empatia. Aquesta dificultat per a entendre les emocions alienes pot fer-los semblar freds i insensibles, i no saben com actuar en situacions no estructurades.

Els resulta per tant difícil la interacció amb els altres i no solen tenir interès en fer-los participar en el seu joc, essent la dificultat per a fer amics i la tendència a aïllar-se el que més preocupa als pares.

Problemes associats

Els infants amb síndrome d’Asperger també tenen altres problemes relacionats amb un desenvolupament cerebral atípic. Així, és més freqüent que pateixin epilèpsia, dificultats en l’atenció, trastorn de la son o tics.

Especialment en l’adolescència, la presa de consciència de les seves limitacions socials li poden dur a trastorns emocionals greus com l’ansietat i la depressió.

Diagnòstic

El diagnòstic de síndrome d’Asperger, i de l’autisme en general, és el més controvertit d’entre els trastorns del desenvolupament.

Malgrat tenir una causa orgànica i de l’alta sospita del seu origen genètic, avui dia no existeixen marcadors biològics que ens permetin confirmar el diagnòstic, que es basa únicament en les manifestacions clíniques.

Això juntament amb la complexitat de les conductes afectades, la variabilitat dels símptomes i de la seva gravetat, augmenta la dificultat del diagnòstic que s’ha de confiar a un professional coneixedor i amb experiència.

Tractament

La variabilitat clínica exigeix que el tractament sigui individualitzat, ja que el que és vàlid per a un cas pot no ser-ho per a un altre.

El fonament d’aquest s’ha de dirigir a millorar les dificultats comunicatives, socials i emocionals. Cal, per tant, la col·laboració dels pares, educadors i diferents professionals de la salut.

Quan apareguin problemes associats, s’ha de considerar l’ús de fàrmacs que contribueixin a fer més eficaç el tractament psicopedagògic.

Pronòstic

Amb un diagnòstic precoç i un tractament ben orientat, els infants amb síndrome d’Asperger entenen millor les seves deficiències i poden aprendre a manegar-s’hi

La majoria d’adults són independents, tot i que degut a la persistència de les dificultats, especialment socials, solen continuar necessitant recolzament per a evitar complicacions emocionals.