Hi ha nens abandonats dins la familia?

 Quan es parla de nens abandonats pensem, sempre, en els que malviuen pels carrers de grans ciutats sense pare ni mare que se n'ocupi o en els que uns pares han deixat en orfenats o contenidors. Però hi ha uns altres nens que també estan abandonats, encara que convisquin amb la seva família.

Hi ha nens que teòricament tenen família, pare i mare, avis, oncles, cosins. I que, també teòricament, tenen totes les necessitats cobertes, perquè pertanyen a famílies on no falta el menjar, ni el vestir, ni activitats, ni joguines. És més, solen tenir un munt d'activitats atractives que molts altres nens ni tan sols somiarien poder-les arribar a tenir mai. 

Hi ha molts casos en què aquests nens són, en realitat, nens abandonats. Han nascut en una família que ha pogut comptar amb algú per ocupar-se del fill a jornada completa, de manera que pare i mare han seguit fent les seves activitats de sempre i, en arribar a casa, tard, el fill ja dormia. El contacte emocional amb ell ha estat molt escàs. Si la mainadera es manté a la llar durant uns quants anys, la criatura pot establir amb ella el vincle emocional que necessita per poder-se desenvolupar mínimament bé. Però això no és el que acostuma a passar: hi ha canvis més o menys freqüents de mainadera i cada canvi és una pèrdua important difícil de superar per una ment en formació. 

A mesura que creix, se li faciliten activitats extraescolars i passa moltes hores fora de casa. Els pares poden continuar les seves activitats com si no tinguessin fill, però el resultat real és que el fill no té pares. 

Hi ha adolescents que no han fet, de petits, cap activitat en família, ni els caps de setmana. La vida social dels pares, els seus viatges i les seves sortides amb amistats, han fet que el fill quedés en mans de familiars o terceres persones. Això, dissortadament, també pot passar durant les vacances d'estiu, de manera que pares i fills fan una mena de vides paral·leles. I tot això no és una exageració, passa molt més sovint del que podem imaginar. 

La criatura humana necessita el contacte continuat (que no vol dir constant), càlid i afectuós amb els pares, necessita parlar-hi, que l'escoltin, que li facin cas, necessita sentir-se estimada. Si això no es dóna, per molt ben atesa que estigui en les seves necessitats materials, pot desenvolupar una desconfiança en els altres i una inseguretat tan forta en si mateixa que, més endavant, pot tenir dificultats per relacionar-se i per no sentir-se satisfeta amb res.

Hi ha pares que se n'adonen als primers símptomes (tristesa, rebequeries, poc interès per les coses...) i poden rectificar a temps, però n'hi ha que no se n'adonen fins que els embats de l'adolescència mostren el problema amb un relleu espectacular. Llavors és molt més difícil instaurar la bona relació i gairebé sempre cal acudir a un ajut extern.

http://www.familiaforum.net/article.php?id=1021