Nens tirans. Neixen o es fan?
Els nens sempre han fet rebequeries, i la joventut sempre ha tingut el seu punt de rebel·lia. Però si tenim en compte les últimes notícies sobre el tema, tot apunta que els més petits i els adolescents estan protagonitzant més paper i minuts dels que calen en les cròniques de successos… i no precisament com a víctimes.
Les denúncies interposades per pares suposadament agredits pels seus fills s’han multiplicat per tres els últims anys a la Comunitat Valenciana; per vuit els darrers quatre anys a Catalunya i també per quatre en el mateix període en el País Basc, segons les dades que s’han exposat en les Jornades sobre violència intrafamiliar: menors que agredeixen els seus pares, dutes a terme a València i organitzades per la Generalitat Valenciana. Si unim a això els casos cada vegada més freqüents d’assetjament escolar o bullying (amb l’agreujant d’enregistrar les agressions i de penjar-les a Internet, l’última modalitat), com a mínim ens hem de qüestionar si està passant alguna cosa amb els joves. La majoria dels experts solen coincidir en idees com l’educació hedonista, la falta de temps compartit amb els pares, la influència dels mitjans de comunicació i, sobretot, la falta d’uns límits clars com a factors desencadenants d’aquesta nova generació que no concep una realitat més enllà dels seus interessos personals.
El que aprenen, el que veuen… i el que deixem que facin
“Ja fa un temps que s’observa a les consultes infantils l’aparició de ‘petits tirans’, en la major part dels casos fills únics (o els més petits de la família, amb germans que ja han marxat de casa), que imposen la seva pròpia llei. Són nens capritxosos, sense límits que donen ordres als seus pares, organitzen la vida familiar i fan xantatge a tothom que intenta frenar-los”, explica Javier Urra en el seu llibre El pequeño dictador. Cuando los padres son las víctimas (ed. La Esfera de los Libros). Molts pares, quan llegeixen aquest tipus de descripció, queden horroritzats, es posen les mans al cap i juren i perjuren que a ells no els passarà mai. Però podem estar fomentant unes actituds determinades que portin els nostres fills a manifestar alguns d’aquests comportaments i gairebé no ens n’adonem. Ho vulguem o no, tots vivim immersos en una societat en la qual domina la permissivitat, la manca de límits i de valors i la prevalença del món laboral sobre qualsevol altra parcel·la; tot això són factors que en major o menor mesura tenen el seu reflex en la forma en què estem educant els nens. “És obvi que s’ha passat d’una situació de respecte, quasi por, al pare o a l’autoritat a una falta de límits, en la qual alguns nois i noies volen imposar la seva llei de l’exigència, de la bravata”, explica Urra. Aleshores, quan hem de començar a posar els mitjans per evitar que una criatura que fa rebequeries sovint es converteixi en un adolescent violent? Abans que el nen neixi, perquè els pares sàpiquen quina educació li volen donar.
L’escalada del petit tirà
Segons la psicòloga Laura García Agustín, directora del Centro Psicológico Clavesalud, de Madrid, des dels primers anys hi ha una sèrie de conductes que poden ser indicatives que el nen porta el camí de convertir-se en un “petit tirà” i que els pares han d’eradicar de seguida. Aquestes són algunes de les conductes més típiques manifestades per aquests nens:
1a. Fase: el nen capritxós
S’ha convertit en l’”amo de la casa” en el sentit que, o es fa el que ell vol o, automàticament, duu a terme conductes que acaben fent molt difícil la convivència i que poden arribar a convertir la casa en un autèntic camp de batalla. Es tracta de nens als quals els ho han consentit tot, de manera que creuen que tenen dret a fer-ho tot, per això són extremament capritxosos. No tenen cap problema a molestar els altres, però no toleren que els molestin a ells. Tenen una autoestima exagerada i un ego excessiu, però no com a conseqüència de l’avaluació dels seus èxits personals ni de l’automotivació, sinó com a resultat d’una sobreprotecció excessiva i perniciosa exercida pels pares. Només pensen en ells mateixos i a satisfer les seves necessitats, amb una resistència pobríssima davant la frustració i amb una dificultat greu per endarrerir qualsevol tipus de gratificació: el que volen ho volen ja. Són fruit de la cultura de la immediatesa, perquè tot el que han volgut ho han tingut fins i tot abans de demanar-ho i, evidentment moltes vegades sense haver-s’ho guanyat, de manera que no han pogut aprendre el valor de les coses. No coneixen els límits ni la paraula no, perquè els seus pares generalment els han donat tot el que demanaven sense ni tan sols plantejar-s’ho. Han après a fer xantatge per aconseguir allò que volen; a exigir, a amenaçar sense cap tipus de pudor, per aconseguir tot el que desitjaven.
2a. Fase: síndrome de l’emperador
Durant les jornades de València, el professor de la Universitat de València, Vicente Garrido, autor de diversos estudis relacionats amb aquesta qüestió, va assenyalar que entre les circumstàncies que poden ser germen d’aquestes conductes en un futur hi ha l’anomenada “síndrome de l’emperador”, caracteritzada, segons l’expert, ”per una violència persistent i global, amb caràcter evolutiu. Acostuma a començar amb l’abandonament de l’esforç del menor per estudiar; segueix amb amenaces; passa als abusos psicològics i, d’allà, a les agressions físiques, tot i que en la majoria dels casos aquesta conducta no depassa l’assetjament o la violència emocional”. El professor Garrido indica que aquesta síndrome està caracteritzada per factors com ara la poca por al càstig o la insensibilitat emocional, factor en què l’educació sí que té un paper fonamental, ja que com més insensible és el menor, menys efectiva és l’educació dels seus progenitors. ”Per això és tan important fer un esforç per identificar les criatures o els joves violents precoçment i ajudar els seus pares en la seva educació, abans que sigui massa tard, perquè la intervenció sigui capaç d’evitar els resultats més violents i perjudicials tant per a la família com per al noi o la noia”, va comentar l’expert.
3a. Fase: de la rebequeria a l’agressió
El grau màxim de “caprici tirànic” és l’agressió als pares, una situació que cada vegada es veu més en els jutjats. Es tracta de la progressió lògica d’una situació que acostuma a iniciar-se amb vexacions, insults, crits, xantatges emocionals i amenaces. És a dir, no es produeix un punt d’inflexió d’un dia a l’altre, sinó que el noi o la noia que arriba a aquests extrems ha tingut un training molt llarg. “Abans d’arribar a l’agressió física, molts pares suporten vexacions, insults, crits, xantatges emocionals, amenaces… Alguns nois utilitzen els mètodes més recargolats que ens puguem imaginar per fer xantatge psicològic a uns pares immadurs, esporuguits i fàcilment manipulables. De vegades els fills es converteixen en un malson quotidià
que els pares no comenten amb ningú, sobretot per vergonya” -explica Javier Urra-. “Les pressions poden començar en edats molt primerenques (a vegades als 8 o 9 anys), però és més endavant quan el fill pot convertirse en un autèntic dictador a casa. Al principi se li perdona amb la justificació que té molt caràcter o que suporta molta pressió a l’escola. D’aquí passa a no tolerar un no com a resposta i utilitza tots els mitjans per aconseguir el que vol, i en alguns casos la tensió és tan gran que arriba a l’agressió física.” L’estudi La violència dels joves en la família: una aproximació als menors denunciats pels seus pares constata que el 14% dels casos denunciats per violència domèstica estan protagonitzats per menors.
La solució: posar límits
Per als especialistes, la millor prevenció per a totes aquestes actituds és establir el que es pot fer, ja que la noció del que està permès l’acompanyarà tota la vida: si deixem que un nen faci tot el que vulgui el col·loquem en una situació inviable. Aquestes són algunes claus per posar limitacions amb eficàcia:
1. Agafar les regnes
“Els pares han d’educar i han de servir com a models competents per als seus fills. És feina seva establir els límits i les normes i fer que es compleixin; ensenyar els valors adequats, la disciplina i el valor de l’esforç; acostumar-los a esperar posant en marxa comportaments tan senzills com no anar-hi immediatament així que el nen o la nena ens crida per esbrinar el que passa, perquè els nens han d’aprendre a solucionar sols els seus problemes, sense recórrer als adults quan sorgeix la mínima dificultat”, explica la psicòloga Laura García Agustín.
2. Pautes i ordres clares
Segons Javier Urra, perquè una ordre o una instrucció sigui eficaç ha de seguir una sèrie de pautes: donar una sola ordre a la vegada, especificant la conducta que es desitja d’una manera clara; ha d’anar d’acord amb l’edat de la criatura (sense amenaces, amb mà ferma però amb el gest suau); oferir pautes consecutives, sense intentar imposarne diverses de manera simultània; lloar l’obediència i establir conseqüències per a la desobediència, i buscar el moment oportú per donar aquestes ordres i raonar-les.
3. Restituir el paper del “no”
Els últims anys, moltes teories que tracten de l’educació i l’autoestima infantil han insistit en el fet que la criatura, des que és petita, rep una quantitat immensa de negacions i prohibicions, sobretot de part dels seus pares, fet que es reflectia en una inseguretat més gran i una menor autoconfiança. Pot ser que això sigui veritat en casos determinats, però de vegades s’ha passat de la negació sistemàtica a l’aprovació total. “Hi ha moltes situacions en què a un nen cal dir-li que no simplement perquè la necessitat d’una altra persona s’avantposa a la seva; o les seves necessitats, que ell no entén, s’han de satisfer, encara que no passa el mateix amb els seus desitjos”, explica Betsy Hart, experta en educació infantil al seu llibre Sin miedo a educar.
4. Mantenir-se ferm davant les rebequeries
Segons un estudi dut a terme a la Universitat de Pensilvània, als Estats Units, els nens que presenten una tendència més important a les rebequeries temperamentals o que són tossuts, irritables, insolents o destructius tenen més possibilitats de patir problemes emocionals quan creixen. Els resultats d’aquesta investigació van mostrar que, comparats amb els seus companys més ben adaptats, aquests nens presentaven uns nivells més baixos de satisfacció vital, felicitat i autoestima quan arribaven a l’edat adulta. A més, tenien menys comunicació amb els seus familiars, relacions més pobres amb els seus pares i, en general, més dificultat per establir intimitat amb altres persones. Per això és tan important de fer-los veure des de petits que les rebequeries no són el millor camí per aconseguir el que volen.
5. Mostrar-se segurs
La resposta del nen és directament proporcional a la seguretat més o menys gran amb la qual es mostren els pares al seu davant. “Tenen una mena de radar que immediatament els avisa del nostre estat emocional, i, d’acord amb aquesta anàlisi, seguiran insistint o demanant, si creuen que estem dèbils o a punt de tirar la tovallola, però ho deixaran estar, encara que no ho demostrin, quan s’adonin que no hi tenen res a fer”, assenyala Javier Urra.
Un best-seller que “fa mal”
Un llibre que en aquest moment està encapçalant les supervendes a Alemanya, titulat Per què els nostres nens es converteixen en tirans. O l’abolició de la infantesa, escrit pel psiquiatre Michael Winterhoff, està provocant molta polèmica en la societat germànica. En el llibre, l’autor manté que durant els últims quinze anys molts nens s’han quedat estancats en una fase del seu desenvolupament caracteritzada pel seu narcisisme infantil. Aquesta fase narcisista, segons Winterhoff, normalment ha de durar entre els 10 i els 16 mesos, però fa un quant temps que el psiquiatre s’ha trobat a la seva consulta nens i nenes molt més grans que sembla que no han evolucionat. En aquest període de desenvolupament el nen encara no distingeix entre coses i persones, de manera que no té cap sensació de respecte cap als altres. A més, l’únic principi que regeix el comportament en aquesta fase és el principi del desig. En un desenvolupament ideal, el nen es va trobant limitacions i els pares i els altres adults que l’envolten van establint rutines, per mitjà de les quals aprèn a regir la seva conducta, gràcies a transformacions que es van produint en la seva estructura cerebral. El fet de determinar els límits i d’imposar rutines implica, naturalment, assumir conflictes que, segons Winterhoff, molts pares prefereixen evitar perquè, per compensar els problemes que tenen en altres àmbits de les seves vides, volen mantenir amb els seus fills unes relacions harmòniques i renuncien al seu paper de guies. Les conseqüències de tot això, segons el psiquiatre, són nefastes. De moment, s’observen en detalls aparentment sense importància, com el fet que molts nens i adolescents ja no saluden els adults i també en d’altres que són més greus com la dificultat que tenen moltes criatures per assumir i complir tasques que els encomanen. A llarg termini, segons el parer de Winterhoff, fins i tot podria arribar-se al punt que tota una generació que ara està creixent tingui problemes seriosos per adaptar-se a les exigències del mercat laboral. Precisament ha estat l’al·lusió a aquesta insinuada ineptitud dels pares per enfrontar-se al seu paper d’educadors respecte dels seus fills el que ha provocat més controvèrsies entre els detractors d’aquesta teoria. Per a Winterhoff, la clau és a acceptar que no es pot tractar les criatures com si fossin adults petits amb els quals pot funcionar una relació de tu a tu. L’adult que tracta un nen com el seu igual fuig de la seva responsabilitat i roba al menor part de la seva infantesa en la mesura que pot deixar-lo estancat en una fase del seu desenvolupament.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Si voleu participar, deixeu la vostra aportació i la recollirem, animeu-vos.