Síndrome del mòbil a la mà (Viure en temps real ja forma part del passat)
Duem el mòbil a la mà en tot moment, tant si estem sols/es,
com si estem en companyia de més persones. Estem comprant al mercat, passant el
semàfor, esperant a les andanes, caminant pel carrer, sempre mirant o llegint
en el nostre smartphone. L’edat ja no és un referent, totes les edats ja
dominen els mòbils d’última generació.
Podeu fer un exercici de reflexió molt gràfic: mireu al
vostre voltant al metro, tren o assentats prenen un refresc; veureu que 9 de
cada 10 persones estan fent ús del seu mòbil. De ben segur que l’únic que no ho
fa, és perquè s’ha quedat sense bateria. Tots miren concentrats les pantalles,
i mitjançant un suau toc amb el dit, es desplacen amb més o menys agilitat p
er
les aplicacions. Potser estem davant el síndrome del mòbil a la mà.
Volem viure a temps real, pujant fotos, vídeos o compartint
música, incloent on estem i que fem a cada moment del dia. Les plataformes
Twitter i Facebook són les aplicacions estrella als nostres mòbils, sent de
gran influencia en tots i totes, sobretot en adolescents. Són populars per
mostrar al món la vida activa que portem i que fan la resta de persones a casa
seva, opositant a tenir cada vegada més contactes.
Facebook s’ha convertit en la veïna de poble que antigament
tot ho sabia i que explicava la vida dels altres. Aquesta veïna té nom en
anglès, i a més a més, té accions a la borsa sota la faixa.
Amb els smartphone, han aconseguit que cada instant ja formi
part del passat. El present té data de caducitat en 2 segons, i per poder
rememorar el passat, has de deixar empremta a Facebook i Twitter.
El sistema de comunicació via WhatsApp ha estat clau en el
llançament dels mòbils d’última generació. Paguem 0,89 cèntims d’euro per
seguir parlant amb tots els nostres contactes, no fos cas que ens perdéssim
detall. Ja no només els adolescents es comuniquen d’aquesta forma, sinó que
generacions més avançades utilitzen amb gran facilitat l’aplicació.
Tota la paciència que hem guanyat amb el pas del temps, ara
ens és impossible d’aplicar. No som capaços d’esperar minuts, han de
carregar-se cada vegada més ràpid les aplicacions. Tot això es reflecteix en la
nostra vida diària, ja que actuem sempre amb impaciència, vivim en el “ho vull
ja”. Qui no ha vist persones que es posen nervioses a la cua del supermercat
perquè la senyora gran no troba els cèntims o monedes d’euro? Qui no ha vist
persones que empenyen a les escales mecàniques per pujar caminant i anar més
ràpid? Qui no ha escoltat un esbufec als caixer automàtics perquè retornen la
targeta lentament?
Si perdem 3G, ens enrabiem perquè just en aquell moment
volíem enviar un e-mail o, fer ús del navegador per mirar el temps que farà al
llarg del dia.
Estar desinformat no és possible avui en dia amb els mòbils
d’última generació. És desbloquejar el smartphone i ja pots mirar el Trending
Topic mundial i d’Espanya. Si estan a punt d’iniciar una guerra, ens enterem al
minut, a més de fer Retweet del que diu el president, el Papa o la tieta Carmen
que ha enviat un Tweet amb hashtags populars.
No ens enganyem, tots portem el carregador al bolso o a la
motxilla, per quant tenim una ratlla vermella o taronja d’alerta per carregar
el mòbil, que ens ho prenem com si no hi hagués un demà si tardem en
connectar-ho a la corrent. Aquesta pràctica és el síndrome de la falta de
bateria, que hauria de ser analitzada amb més profunditat com l’anterior
síndrome.
Fins i tot, amb el smartphone, ens atrevim a reptar el nostre
quocient intel•lectual amb jocs com Triviados, Apalabrados o Mezcladitos, sent
aplicacions populars que també ens connecten entre els nostres contactes i
persones d’altres regions o països que no coneixem.
Pensant-ho bé, es tracta de “Renovarse o morir”, diuen. Jo
puc dir que tinc el síndrome del mòbil a la mà, i també el síndrome de la falta
de bateria, els pateixo des de ja fa un temps. Miro, remiro, i torno a mirar
les aplicacions més populars, per si hi ha alguna novetat, estic pendent dels
e-mails i escolto música a Spotify, contestant WhatsApp de grup i individuals.
Resulta curiós que en 20 anys, hem viscut la fi del vinil,
la mort del cassette i el seu company el
walkman, el desús del Discman, la
jubilació del disquete, el VHS i el reproductor de vídeo. En tant sols 20 anys,
les pel•lícules Disney de dibuixos fets a mà, ha passat a ser tot amb efectes
especials per ordinador, dels canals analògics a la pluralitat de canals de
TDT, de fer còpies en paper per no
perdre els textos a penjar els nostres documents a la popular “nube” com
Dropbox o Drive, de jugar al joc de la serp del Nokia 3210 al colorit i àgil
joc de l’Agry Birds.
Evolucionem a passos agegantats, i hem d’estar preparats en
qüestions tecnològiques, nosaltres i les pròximes generacions que venen.
afhpedagogia@gmail.com
@caixa_dainas
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Si voleu participar, deixeu la vostra aportació i la recollirem, animeu-vos.