La intervenció en els menors de 14 anys que tenen comportaments que es considerarien delicte si fossin majors d’aquesta edat
 |
Joan Mayoral i Simón
Subdirector general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència
|
Alba Muro i Marquina
Psicòloga de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència
”Il piú sicuro ma piú difficil mezzo di prevenire i delitti si é di perfeccionare l’educazione”
Cesare Beccaria. Dei delitti i delle pene. 17641
I. Introducció
El tractament dels infants i adolescents menors de 14 anys que tenen comportaments que es considerarien delictes si haguessin estat comesos per una persona adulta o major de 14 anys és una de les preocupacions que es manifesten en la Llei 14/2010, de 27 de maig, dels drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència (LDOIA).
L’entrada en vigor de la Llei orgànica 5/2000, de 12 de gener, de responsabilitat penal del menor, va suposar l’exclusió del sistema de justícia penal juvenil dels menors de 14 anys i la seva remissió al sistema de protecció. Però el sistema de protecció no estava preparat per intervenir davant d’aquesta realitat i així ho varen posar de manifest diversos autors i institucions, com el Defensor del Poble, que l’any següent a l’entrada en vigor de la Llei orgànica 5/2000 constatava que “les noves realitats sociofamiliars en les quals es veuen implicats els menors de 14 anys que cometen actes delictius, posen de manifest que els mecanismes que fins al moment preveu l’ordenament jurídic en matèria de protecció esdevenen ineficaços per fer front a les necessitats d’aquests menors”2
Per això, la LDOIA articula la intervenció en relació amb aquests menors de 14 anys que quan cometen infraccions penals queden exclosos del sistema de justícia penal juvenil i són derivats al sistema de protecció. En aquests casos, la LDOIA obliga a donar “resposta a la problemàtica complexa que planteja la remissió que els articles 3, 7, 9, 18, 27 i 33 de la Llei orgànica 5/2000, de 12 de gener, reguladora de la responsabilitat penal dels menors (LRPM), fan a les normes civils sobre protecció dels infants i els adolescents” (preàmbul).
1”El més segur, però, és que el mitjà més difícil de prevenir els delictes és perfeccionar l’educació.” Cesare Beccaria. Tractat dels delictes i les penes. 1764.
2 Informe sobre el primer año de vigencia de la ley reguladora de la responsabilidad penal de los menores, setembre de 2002, pàg. 549.Concretament, és la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) qui, mitjançant un “equip tècnic” (article 154.2), ha de portar a terme aquesta intervenció, i fer “l’elaboració d’un estudi psicològic i social de l’infant o l’adolescent a partir de les circumstàncies que constin en el testimoni que hagi remès el fiscal” (preàmbul) i “valorar la possibilitat d’efectuar una activitat mediadora amb la víctima” (article 154.2).
Els objectius d’aquest article són els següents
• Fer palesa la realitat de les conductes comeses per menors de 14 anys, que serien constitutives de delicte si fossin majors d’aquesta edat.
• Valorar si hi ha mesures d’intervenció educativa i/o terapèutica específica no sancionadores que poden evitar la consolidació de comportaments antisocials i una carrera delictiva arribada la majoria d’edat.
• Revisar determinats aspectes relacionats amb la valoració i activitat mediadora prevista en els articles 153 i 154 de la LDOIA (presumpció d’innocència, responsabilitat civil)
Cal deixar clar des del principi que en aquest article no es planteja sancionar els menors de 14 anys. Per tant, tampoc és l’objectiu d’aquestes línies reflexionar sobre la necessitat o conveniència de rebaixar la minoria d’edat penal per sota dels 14 anys i ampliar la franja actual d’intervenció de la justícia juvenil. Es proposa debatre sobre com s’ha de donar compliment adequat a les previsions de la Llei orgànica 5/2000 i de la LDOIA, i si hi ha o hi ha d’haver protocols i mecanismes específics d’intervenció (responsabilització, mediació, conscienciació, reparació...) per als menors de 14 anys infractors i les seves famílies dins del sistema de protecció, incorporant-hi les necessitats i els drets de la víctima.
II. Antecedents
El tractament dels delictes comesos per infants i adolescents ha variat amb el temps. Aquesta evolució abasta des de la determinació del que és delicte en cada època fins al model de justícia de menors d’edat prevalent en cada època. Pel que fa a aquest article, analitzarem únicament l’evolució de la determinació de l’edat i les seves conseqüències en la intervenció.
Inicialment, en el dret penal clàssic del segle XIX, els menors de 7 anys eren exclosos de la justícia penal, mentre que als infants i adolescents majors de 7 anys el tribunal els feia una valoració de la seva capacitat de discerniment (article 23 del Codi penal de 1822). Si existia consciència dels seus actes, els majors de 7 anys
eren sotmesos a les mateixes regles que els adults, considerant només l’edat en l’atenuació de les penes.
Posteriorment, el Codi penal de 1848 considerava exclosos de responsabilitat penal els menors de 9 anys, i als majors de 9 anys i fins als 15 anys se’ls sotmetien a una valoració sobre la seva capacitat de discerniment.
A principis del segle XX, s’estableix un límit superior per exigir responsabilitat penal, primer als 15 anys i, posteriorment, als 16 anys. Durant aquest període, la normativa 23 reguladora dels tribunals tutelars de menors (1948) no establia cap límit inferior per determinar l’edat dels menors que quedaven inclosos dins el seu àmbit subjectiu d’actuació. Establia la seva competència per conèixer dels menors de 16 anys infractors sense fixar una edat mínima. D’aquests, el percentatge de menors de 14 anys en els expedients tramitats per infraccions penals pels tribunals tutelars de menors era força important, tal com es recull en les memòries d’aquests tribunals3.
Més properament, la Llei orgànica 4/1992, de 5 de juny, reguladora de la competència i el procediment dels jutjats de menors, va establir l’aplicació de la justícia penal juvenil als menors majors de 12 anys i menors de 16 anys. Els menors de 12 anys eren posats a disposició de l’Administració encarregada de la protecció de menors.
Finalment, la Llei orgànica 5/2000, de 12 de gener, reguladora de la responsabilitat penal dels menors actualment vigent estableix la seva aplicació a les persones majors de 14 anys i menors de 18.
A partir de l’any 2001, les infraccions comeses pels menors de 14 anys varen passar a ser competència de la DGAIA a Catalunya, però des de llavors no s’ha desenvolupat cap programa d’intervenció específic davant del fet delictiu dels menors de 14 anys per reprovar-lo i prevenir la reincidència en l’activitat delictiva ni cap actuació per atendre les necessitats i els drets de les víctimes.
Per tant, des de la Llei orgànica 5/2000, el grup de menors de 12 i 13 anys infractors (que suposaven un 30% de les intervencions)4ha quedat fora del sistema d’intervenció penal, però no per això ha deixat d’existir.
III. És necessària una intervenció educativa en els menors de 14 anys?
Creiem que els delictes comesos per menors de 14 anys requereixen una intervenció educativa immediata i intensa per evitar la reincidència delictiva dintre de l’activitat de protecció, però diferent de la típicament protectora.
Els estudis que hi ha sobre aquesta matèria (Bernuz, 2006 i 2007) reclamen “una adaptació de les pràctiques administratives i socials a una situació que, en qualsevol cas, reclama urgentment una resposta. Atesa la importància que té una intervenció educativa realitzada a temps en la prevenció de la reincidència, sobretot de comportaments violents, s’hauria d’apostar per respostes que, com la justícia reparadora, afavoreixin la responsabilització i la conscienciació del menor sobre les conseqüències dels seus actes”.
Els arguments que justificarien la necessitat d’una intervenció educativa no sancionadora en els delictes comesos per menors de 14 anys serien:
3 Per exemple, en la memòria del Tribunal Tutelar de Menors de Pamplona de l’any 1928, els menors de 14 anys representaven el 63,2% de tots els fets delictius tramitats pel tribunal, dels quals prop d’un 70% ho eren per delictes o faltes contra el patrimoni.
4 Font: García Pérez, 2008. Segons les fonts, l’àmbit territorial o els tipus delictius, aquest percentatge pot oscil•lar entre el 30 i el 50%.1. La intervenció administrativa protectora, centrada en la intervenció davant una possible situació de desemparament, és necessària, però no ha de ser l’única.
En primer lloc, perquè el canvi legal per rebaixar el límit de 14 anys no ha vingut acompanyat del canvi de les circumstàncies ni la forma d’intervenir de les institucions de protecció a la infància. La realitat actual és que el sistema de protecció treballa amb esquemes clàssics de desprotecció de la infància (maltractament, abandó familiar...) (Bernuz, 2007).
Com assenyala Garrido Genovés (I Jornades Internacionals sobre Menors i Joves amb Responsabilitat Penal, diversos autors, 2005), els menors de 14 anys que delinqueixen “estan al marge del sistema de justícia juvenil, però al mateix temps són impossibles de manejar dins el sistema d’atenció primària o dels serveis socials primaris, i estem veient que no tenim resposta per a ells”.
Per tant, els instruments de valoració i els programes d’intervenció utilitzats pel sistema de protecció no s’adapten a les característiques i a la problemàtica dels menors de 14 anys infractors (diversos autors, 2009).
En segon lloc, la intervenció administrativa protectora només s’aplica a un percentatge molt baix dels menors de 14 anys infractors. Concretament, en aquells casos en què presenten indicadors o factors de risc o desemparament greus (diversos autors, 2009).
Les memòries de la Fiscalia General de l’Estat (FGE) reiteradament recullen l’absència general de solucions per part dels sistemes de protecció i la preocupació per “la necessitat perquè la intervenció posterior des de l’àmbit de protecció tingui un caràcter real” (Memòria de l’FG de l’any 2011, pàg. 1107).
D’altra banda, hi ha menors de 14 anys que han comès un delicte però que no necessàriament es troben en situació de desprotecció (Bernuz, 2006), per la qual cosa no són objecte d’intervenció per part de l’entitat competent en matèria de protecció. En aquest sentit, no podem oblidar (Germán, 2009) que, tot i que tradicionalment el concepte de menor infractor ha anat associat al procedent de barris o zones desfavorides, alguns estudis en el País Basc apunten que la “majoria dels menors que infringeixen la llei a la Comunitat Autònoma del País Basc procedeix de famílies normalitzades”.
2. Davant la comissió d’un delicte, la declaració d’impunitat i l’absència de resposta poden afavorir en el menor de 14 anys una actitud de desconfiança davant d’un sistema incoherent perquè educa els infants en valors de responsabilitat i responsabilització sobre els seus fets, però quan han comès un delicte no hi ha cap resposta (Bernuz, 2007).
En aquest sentit, la memòria de l’FGE de l’any 2008 (de la pàgina 831 a la 833) valora que aquesta mancança genera “una perillosa sensació d’impunitat en no existir una resposta adequada per als menors d’aquestes edats afectats per una problemàtica social greu, davant la falta de previsió que s’ha tingut per adequar els 4 recursos de protecció”, situació que provoca que hi hagi menors “que quan compleixen els 14 anys comptin amb un gran nombre de denúncies sobre les seves espatlles i amb la sensació que ‘no passa res’ per cometre delictes”. Això comporta que “els menors encoratjats per la total impunitat dels fets il·lícits que perpetren vagin adquirint una llarga trajectòria delictiva, que obstaculitza la resocialització i la reeducació que es pretén aconseguir com a objectiu quan se’ls imposen mesures una vegada assolits els 14 anys”.
Per tant, sembla convenient que el menor de 14 anys i el seu grup d’iguals percebin una resposta davant de la infracció de la llei penal amb l’últim objectiu de la prevenció.
3. Una part dels menors de 14 anys infractors necessiten una intervenció educativa per evitar la consolidació d’una carrera delictiva. Precisament, la criminologia avala la idea que els menors que comencen a delinquir a una edat molt primerenca són els que tenen pitjor pronòstic i els que necessiten una intervenció més immediata (Bernuz, 2006).
En aquesta mateixa direcció apunten les recomanacions del Consell d’Europa núm. 20 de l’any 2000 sobre la necessitat d’una primerenca intervenció psicosocial en la prevenció de la criminalitat, dirigida especialment a prevenir els comportaments delictius d’aquells nens que estan en risc de persistir en l’activitat delictiva.
Consideracions semblants ja es recollien en l’informe del Consell Fiscal sobre l’Avantprojecte de llei orgànica de responsabilitat penal del menor quan valorava que “el fet de no poder intervenir amb eficàcia davant dels primers indicadors seriosos d’aproximació al delicte de qui és encara nen o preadolescent, dificulta de manera considerable una actuació posterior davant un adolescent ja iniciat en aquests supòsits especialment greus o de multireincidència”.
Per tant, si els nens i nenes amb poca edat que delinqueixen tenen més risc de continuar delinquint que els seus homòlegs de més edat (Vázquez, 2003) i de progressar cap a una delinqüència habitual, és crucial una intervenció primerenca quan es produeixen els primers fets delictius.
4. Actualment la víctima i les seves necessitats i drets estan totalment oblidats.
S’ha de donar visibilitat a la víctima. Amb la intervenció s’ha de respondre a les necessitats educatives del menor de 14 anys que ha comès un delicte, però també s’ha d’atendre les necessitats de la víctima que actualment queda totalment desemparada i que moltes vegades és també un menor d’edat. Per tant, és necessari establir mecanismes perquè, voluntàriament, el menor de 14 anys pugui reparar el dany causat i la víctima pugui veure satisfet el seu dret a rebre una disculpa i una acció reparadora. Aquesta activitat mediadora o conciliadora amb la víctima haurà de tenir sempre en compte la capacitat de raonament i comprensió d’aquests infants i adolescents per participar en aquest procés, especialment en el cas de menors de 12 anys.
5. Intervenir davant de la delinqüència dels menors de 14 anys suposa ordenar els recursos econòmics i personals d’una manera més eficient per aconseguir una millor relació cost-benefici o cost-efectivitat, i disminuir conductes antisocials futures mitjançant una intervenció preventiva primerenca de cost inferior a les intervencions protectora o coercitiva posteriors i la possible pèrdua de persones adultes productives per a la societat.
Contra aquestes raons, també es poden plantejar argumentacions que cal analitzar.
Amb aquesta finalitat —malgrat que ja he deixat clar que la qüestió objecte de discussió en aquest document no és la necessitat d’intervenció del sistema penal sancionador, sinó la necessitat d’intervenció educativa no sancionadora— és interessant valorar els arguments que varen dur a deixar fora del sistema penal els menors de 14 anys.
L’exposició de motius de la Llei orgànica 5/2000 justificava així establir el límit mínim en els 14 anys: ”...partint de la convicció que les infraccions comeses pels nens menors d’aquesta edat són en general irrellevants i que, en els escassos supòsits que aquelles poden produir alarma social, són suficients per donar-los una resposta igualment adequada en àmbits familiar i assistencial civil, sense necessitat de la intervenció de l’aparell judicial sancionador de l’Estat”.
Per tant, fent extensió d’aquests arguments, es podria justificar la no-necessitat d’una intervenció específica per dues raons:
a. Els fets comesos pels menors de 14 anys són irrellevants. El cert és que els estudis existents basats en dades i no sols en percepcions no indiquen una menor gravetat dels delictes comesos pels menors de 14 anys. Els estudis destaquen que es tracta de “comportaments fonamentalment violents” i que “són els subjectes de menor d’edat els més violents, ja que el comportament violent és un dels millors indicadors per explicar una conducta delictiva posterior”, per això, “és el fet de manifestar un comportament violent (amb més o menys intensitat) el que es converteix en l’aspecte més important i el que legitima la necessitat d’intervenir-hi al més aviat possible” (Bernuz, 2006). En aquesta mateixa línia, altres autors (Herrero, 2008) consideren poc ajustades a la realitat les afirmacions sobre l’escassa gravetat i la irrellevància dels delictes
comesos per menors de 14 anys, perquè les xifres no les acompanyen. Així, per exemple, respecte a les dades de l’any 1996, de 3.663 menors de 14 anys detinguts,
495 ho varen ser per robatoris amb violència i intimidació; 187, per lesions; 124, per delictes contra la llibertat sexual, i 189, per delictes contra la salut pública (Herrero, 2008).
6 Especialment, el quadre següent (Rechea, 2000) exemplifica aquest aspecte, ja que compara la gravetat dels fets sobre la població i mostra estudiada:
Delictes i faltes 12 i 13 anys 14 i 15 anys 16 i 17 anys
De 18 a 20 anys
Molt greus 20 (2,8%) 37 (2,3%) 79 (2,2%) 61 (1,1%)
Greus 394 (54,5%) 939 (58,5%) 1.785 (49%) 2.679 (50,1%)
Menys greus 32 (4,4%) 48 (3%) 166 (4,6%) 293 (5,5%)
Lleus 277 (38,3%) 582 (36,2%) 1.580 (43,8%) 2.315 (43,3%)
TOTAL 723 (100%) 1.606 (100%) 3.610 (100%) 5.349 (100%)
En definitiva, les dades indiquen que els menors de 14 anys delinqueixen menys que els majors d’aquesta edat, però quan ho fan, proporcionalment, la gravetat dels fets és igual i fins i tot superior a la dels joves de 16 a 20 anys.
b. Quan els menors de 14 anys delinqueixen poden tenir una resposta adequada en els àmbits familiar i assistencial. Evidentment, alguns fets lleus poden obtenir una resposta adequada en l’àmbit familiar, però això no implica que no sigui necessari el suport als pares per fer front a les conductes dels seus fills, i que en molts supòsits calgui una intervenció educativa i/o terapèutica tant amb el menor de 14 anys com amb el seu entorn. Pel que fa a l’àmbit assistencial o de serveis socials, precisament, és el que plantegem en aquest document: una intervenció específica des del sistema de protecció que actualment no s’està oferint.
Per tant, valorant en conjunt tant les argumentacions a favor com en contra, creiem que val la pena seguir les indicacions dels estudis (Bernuz, 2006) que consideren que s’ha de donar una resposta adequada i educativa als menors de 14 anys que cometen delictes que sigui diferent de la judicial, però també que sigui diferent de la típicament protectora.
IV. És compatible una intervenció educativa en menors de 14 anys amb la presumpció d’innocència i el respecte a les garanties processals?
L’exclusió dels menors de 14 anys del sistema de justícia penal juvenil implica que no hi ha cap procediment incriminatori amb les garanties pròpies d’un procediment penal. Aquesta desjudicialització de la intervenció educativa en els menors de 14 anys pot plantejar dubtes pel que fa a si aquesta intervenció respecta les garanties processals i els drets individuals del menor de 14 anys.
La desjudicialització de la intervenció que té aspectes positius no ha de comportar l’oblit que el menor de 14 anys ha de ser considerat subjecte de drets. Per tant, és necessari no caure en l’error de confondre la flexibilitat amb l’arbitrarietat o amb la 78 manca de garanties. La intervenció administrativa s’ha d’adaptar a les necessitats de cada infant o adolescent, però també ha d’estar subjecte als principis d’objectivitat i legalitat.
La remissió al sistema de protecció no pot suposar l’absència de procediment i garanties respecte al menor de 14 anys i la seva consideració com a objecte d’una protecció paternalista no subjecta a cap procediment reglat, ni a cap control i garantia. La remissió al sistema de protecció ha d’implicar la subjecció de tota l’actuació administrativa a la legalitat i a les garanties del procediment administratiu en què és essencial la participació de l’infant o adolescent que la LDOIA garanteix. Per això, en primer lloc, cal que la intervenció policial sigui, tant com sigui possible, suficientment clarificadora de la realitat dels fets i de les circumstàncies que envolten la seva comissió i del grau de participació del/s menor/s de 14 anys. Una possible manca de claredat sobre els fets i la seva realitat que també pot perjudicar la delimitació de la condició de víctima 5
Tampoc podem oblidar que no es tracta de posar una sanció ni una pena. Per aquest motiu, totes les actuacions i estratègies de la intervenció educativa han de comptar amb la voluntarietat del menor de 14 anys i els seus representants legals, i únicament en els supòsits en què la situació comporti un possible desemparament de l’infant o de l’adolescent podrà haver-hi una actuació administrativa coercitiva per executar aquesta declaració, actuació subjecta —com en la resta de casos— a les garanties d’un procediment administratiu contradictori i al control judicial posterior (Llei 30/1992 i article 106 i següents de la LDOIA).
Finalment, davant l’absència de pena i sanció, tampoc la reparació d’un dany i perjudici es pot considerar susceptible de vulnerar el dret a la presumpció d’innocència, com ja ha declarat reiteradament el Tribunal Constitucional (sentències núm. 72/1991, de 8 d’abril; núm. 257/1993, de 20 de juliol, i 367/1993, de 13 de desembre) i el Tribunal Suprem (Sala del Civil, núm. 556/1998, de 12 de juny; núm. 265/2004, de 5 d’abril), que només considera aplicable el principi de presumpció d’innocència a normes repressives, punitives o sancionadores i no a la reparació i compensació a la víctima del dany que ha patit.
V. Intervenció actual i anàlisi d’altres comunitats autònomes
Amb els menors de 14 anys que cometen delictes, la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència hi intervé, però actualment ho fa exclusivament derivant la informació als serveis socials bàsics i/o als equips d’atenció a la infància i l’adolescència (EAIA) perquè valorin l’existència d’una possible situació de desemparament (maltractament, negligència...), però no es fa ni es demana cap intervenció educativa referent al fet delictiu. Per tant, no fa cap actuació de mediació i reparació ni cap altra intervenció ordenada i protocolaritzada que incideixi sobre el comportament delictiu del menor de 14 anys.
En aquesta mateixa línia s’expressava en el seu informe de l’any 2003 el Defensor del Poble Andalús sota l’epígraf: “Menores de 14 años y responsabilidad penal: inimputabilidad o impunidad”. Aquesta és la situació en la pràctica total de comunitats autònomes, tot i que algunes (com Castella-la Manxa) possibiliten que el servei de protecció de menors pugui derivar alguns casos als serveis de justícia juvenil (Bernuz, 2008).
Una excepció és Aragó, i més concretament Saragossa, on hi ha una intervenció específica per part d’un equip d’atenció educativa a menors de 14 anys (EMCA) creat l’any 2002 i format per educadors socials.
Aquest projecte (que es pot consultar íntegrament per Internet a la pàgina web de l’Instituto Aragonés de Servicios Sociales, IASS, del Govern d’Aragó) es fonamenta en el principis següents:
• Derivació: la remissió per part de la Fiscalia estableix l’encàrrec social d’intervenció de resocialització i de detecció, i d’atendre els factors de risc de l’entorn familiar i social.
• Oportunitat: l’agilitat en la derivació i la ràpida intervenció en el menor i la seva família incrementen les possibilitats de solució mitjançant la reparació en relació amb la víctima i faciliten que el menor d’edat reconegui el dany causat.
• Voluntarietat: és necessària la voluntarietat del menor d’edat i la seva família.
• Intervenció en el propi medi del menor.
• Reprovació social: tant el menor com la seva família han d’entendre les raons per les quals la societat tipifica com a falta o delicte la conducta duta pel menor d’edat i adoptar les mesures adequades per no repetir els fets.
• Reparació i conciliació: entès com un dret tant del menor d’edat a reparar el dany causat com de la víctima a rebre disculpes i una reparació.
• Adaptació educativa al fet infractor i valoració de les circumstàncies del menor: l’actuació educativa s’ha de fonamentar en la major o menor gravetat de la infracció i reincidència del menor d’edat i en els factors de risc o protecció de conflicte social detectats.
• Devolució social: tant la víctima com la societat tenen dret a conèixer les actuacions educatives que l’Administració pública porta a terme en relació amb els menors de 14 anys infractors.
La resposta davant del menor de 14 anys infractor es concreta en programes educatius, que són: amonestació, conciliació, reparació a la víctima, reparació a la societat (compromís amb la víctima de realitzar determinades accions en benefici de la comunitat), pensament prosocial (treball sobre les diferents formes de resolució dels problemes i conflictes sense violència o agressivitat), protocol d’acord familiar, tractament ambulatori, orientació familiar, habilitats cognitives i socials, intervenció educativa continuada i acció de prevenció terciària a demanda.
VI. Anàlisi sobre les dades existents
En aquest tema ens trobem davant de la manca de dades fiables. A les deficiències existents sobre l’evolució de la delinqüència a l’Estat espanyol i a la inexistència de dades sobre victimització en general, s’hi afegeix l’oblit total en les estadístiques de les conductes comeses pels menors de 14 anys des de la seva exclusió del sistema de justícia penal i la previsible diferència entre el nombre de conductes reals i el de conductes que arriben al coneixement policial o de la fiscalia.
Les dades de què podem disposar sobre els menors d’edat infractors indiquen un clar descens de la quantitat d’infraccions a partir de l’any 2000 (data en què es va produir la reforma legislativa que els excloïa de la justícia penal juvenil). Aquest descens (molt més acusat que la disminució que hi ha hagut en la delinqüència dels menors de 18 anys) és per a alguns (Bernuz, 2006) un clar indicador que “després de l’entrada en vigor de la Llei orgànica 5/2000, les forces i els cossos de seguretat deixen de controlar tan fèrriament l’activitat dels menors de 14 anys per prestar atenció als majors d’aquesta edat” per als quals sí que hi ha una resposta penal.
Així, en la Infància en xifres 2009 (Ministeri de Sanitat i Política Social), podem comprovar com l’entrada en vigor de la Llei orgànica 5/2000 va venir acompanyada d’un descens en les detencions de menors de 14 anys6, que varen passar de 2.785, l’any 2000, a 971, l’any 2002.
Quant a Catalunya, les dades més significatives que fins aquest moment hem pogut trobar són les que es recullen en la Memòria de la Fiscalia General de l’Estat de l’any 2011 (que fa referència a dades de l’any 2010):
Aquestes són les xifres (1.251) que haurien de servir de punt de partida per valorar el volum de la intervenció que es planteja. També, cal fer una precisió important a aquestes xifres: fan referència al nombre de diligències, no al nombre de menors de 14 anys infractors que necessàriament ha de ser menys en la mesura que un menor de 14 anys pot haver comès més d’una infracció penal.
En qualsevol cas, en aquest tema ens trobem ––com sovint passa amb les dades sobre la infància–– davant d’una falta important d’informació que contribueix a la invisibilitat d’aquests menors d’edat que es troben en conflicte social. Per tant, la proposta que incorpora aquest document també ha de procurar donar resposta a
aquesta mancança i informació desagregada, longitudinal (des que es comet la primera infracció fins a arribar a la majoria d’edat) i que estigui connectada amb la informació del sistema de protecció.
Una primera aproximació a la dimensió de la problemàtica que ens ocupa s’ha fet durant el primer semestre de l’any 2012, analitzant la informació rebuda per la DGAIA i complementant-la amb dades facilitades pel Cos de Mossos d’Esquadra.
Després de l’anàlisi dels 260 atestats de la província de Barcelona comunicats a la DGAIA on hi havia almenys un menor de 14 anys implicat com a presumpte autor d’un fet il·lícit, es poden extreure les dades següents en relació amb els denunciats:
Total de detinguts pel Cos de la Policia Nacional, la Guàrdia Civil i la Policia Autònoma Basca.
Diligències preliminars Incoades durant l’any Arxivades per edat del menor de 14 anys
Barcelona 9.329 906 (9,71%)
Tarragona 1.539 200 (13%)
Lleida 631 76 (12,04%)
Girona 1.378 69 (5%)
• Segons el gènere, un 30% són noies i un 70% són nois.
• Segons l’edat, un 63% tenen 13 anys, un 24% tenen 12 anys i un 13% són més petits. L’infant més petit té 7 anys en el moment dels fets.
• Segons el seu origen, un 59% són espanyols; un 14%, sud-americans; un 13%, marroquins, i un 9%, romanesos.
• Segons el territori on resideixen, la meitat de la mostra està ubicada a Barcelona ciutat, Badalona, Santa Coloma, l’Hospitalet i Baix Llobregat.
• En relació amb la rellevància dels fets, cal ressaltar que un 62% són faltes i un 38% són constitutius de delictes segons el Codi penal.
• Quant a la tipologia delictiva, s’observa que el 31% són furts; 23%, lesions; 15%, danys, i 9%, robatori amb violència/intimidació.
• Atenent a les circumstàncies del fet, un 46% ocorre al carrer i un 26% a l’entorn de l’escola; un 70% ho realitzen en grup amb altres menors d’edat i un 20%, sols.
D’altra banda, pel que fa a la victimologia, s’observa que no hi ha diferències significatives quant al gènere d’aquestes, però sí en relació amb l’edat, ja que el 70% e les víctimes són menors d’edat.
Finalment, s’ha analitzat la reiteració de denúncies durant el temps d’estudi i s’ha observat que un 10% ha reiterat aquest tipus de conducta i el contacte previ o posterior amb la DGAIA, obtenint que un 18% havia tingut un contacte previ a la denúncia amb la DGAIA (consta un expedient al Sini@) i només un 18% va generar una intervenció per part de la DGAIA com a conseqüència d’aquest fet.
VII. La qüestió de la responsabilitat civil
No causar dany a les altres persones és un dels fonaments bàsics del dret i de la nostra civilització. D’aquest principi bàsic deriva la necessitat d’establir sistemes de reparació o compensació de danys.
Des de la perspectiva de la reparació a la víctima és un fet transcendental saber legalment com pot ser indemnitzada davant dels danys comesos pels menors de 14 anys quan no hi hagi una reparació voluntària.
Aquesta matèria requereix ser objecte, per si sola, d’un estudi doctrinal profund que s’escapa de l’abast d’aquest article; per la qual cosa, ens centrarem a respondre de la forma més entenedora possible les qüestions bàsiques que es plantegen i que podríem concretar en les preguntes següents: la víctima d’un presumpte delicte comès per un menor de 14 anys pot demanar responsabilitat civil? És responsable civilment el menor de 14 anys? Són responsables els seus progenitors? Com s’ha d’exigir aquesta responsabilitat? Quan pot ser responsable l’Administració pública i com s’ha d’exigir aquesta responsabilitat?
Respecte a la primera qüestió, la resposta és que sí, la víctima pot demanar responsabilitat civil pels fets delictius comesos pels menors de 14 anys. En aquest sentit, ja la Circular de la Fiscalia General de l’Estat 1/2000, de 18 de desembre, assenyala que en els casos de fets comesos per menors de 14 anys, ”els perjudicats hauran d’exercitar l’acció civil contra tals menors i els seus representants davant la jurisdicció civil. No obstant això, quan l’acció tendeixi a exigir la responsabilitat de l’Administració amb fonament en la responsabilitat patrimonial de les entitats públiques competents en matèria de protecció de menors derivada dels actes dels menors al seu càrrec, el coneixement de tals pretensions competeix a la jurisdicció contenciosa administrativa”.
Quant a la segona, no hi ha una determinació clara de la capacitat de culpa dels menors d’edat. Evidentment, la legislació penal determina que els menors de 14 anys no tenen capacitat per ser culpables penalment, però la qüestió és determinar si poden ser culpables civilment, i per tant responsables civilment dels danys i perjudicis causats, per aplicació de l’article 1902 del Codi civil estatal7
La Llei civil espanyola no determina una edat per sota de la qual se sigui incapaç de culpa civil a diferència d’altres països (per exemple, 7 anys, com a criteri general, en el cas d’Alemanya). Davant d’aquest silenci legal, el Tribunal Suprem no ha resolt amb claredat aquesta qüestió, si bé amb caràcter general s’entén que no poden ser culpables civilment els menors de 6 o 7 anys i que sí que hi ha aquesta possibilitat en els menors de 12 o 13 anys.
En aquest sentit, citem la sentència de l’Audiència Provincial de Barcelona (secció 16a) núm. 41/2012, de 19 de gener, que considera dos menors de 12 anys amb capacitat de culpabilitat civil8.
Respecte a la tercera qüestió, l’article 1903 del Codi civil estatal estableix la responsabilitat dels pares pels danys causats pels fills que es troben sota la seva guarda, la dels tutors pels danys ocasionats pels seus pupils i la dels titulars dels centres docents d’ensenyança no superior pels danys i perjudicis causats pels seus
alumnes. Aquesta responsabilitat ha estat considerada majoritàriament pel Tribunal Suprem directament i objectivament —és a dir, sense subjecció a la necessitat de concurrència de culpa o negligència—, segons la qual, quan un fill menor d’edat ocasiona danys a un tercer, els seus pares són responsables amb independència de si hi ha culpa o negligència per part seva, i si generalment no s’ha admès cap prova que els pares varen actuar amb la diligència deguda.
En els supòsits de separació, nul·litat o divorci, respondrà el progenitor que tingui al seu càrrec el menor en el moment dels fets. La responsabilitat prevista en l’article 19039 del Codi civil estatal no es pot estendre, segons prescriu la doctrina, a altres parents (per exemple, els avis pels fets comesos pels néts), sens perjudici de poder
Article 1902 del Codi civil: “qui per acció o omissió causa dany a un altre, intervenint culpa o negligència, està obligat a reparar el dany causat”.
"... El règim vigent a Espanya es limita a establir que la imputabilitat del dany exigeix ja sigui la capacitat de culpa ––pròpia dels adults— o si més no la capacitat de discerniment per comprendre l'abast dels propis actes, és a dir, una mínima maduresa intel·lectiva i volitiva.
Article 1903 del Codi civil: “L'obligació que imposa l'article anterior és exigible no sols pels actes o omissions propis, sinó pels d'aquelles persones de qui s'ha de respondre.
Els pares són responsables dels danys causats pels fills que estiguin sota la seva guarda.
Els tutors ho són dels perjudicis causats pels menors o incapacitats que estan sota la seva autoritat i habiten en companyia.
Les persones o entitats que siguin titulars d'un centre docent d'ensenyament no superior respondran pels danys i perjudicis que causin els seus alumnes menors d'edat durant els períodes de temps en què aquests es trobin sota el control o vigilància del professorat del centre, desenvolupant activitats escolars o extraescolars i complementàries.
La responsabilitat de què tracta aquest article cessarà quan les persones que s'hi esmenten provin que van emprar tota la diligència d'un bon pare de família per prevenir el dany.” acudir a la via de l’article 1902 i demostrar l’existència de culpa o negligència d’aquests.
Així, en la pràctica, els progenitors són qui assumeixen la responsabilitat pels fets comesos pels seus fills, fora del cas que el menor de 14 anys es trobi sota el control o vigilància d’un centre docent o sota la tutela de l’Administració.
En resum, la víctima es pot dirigir tant contra el menor de 14 anys causant del dany com contra els seus progenitors, tutors o guardadors, de manera conjunta, directa i solidària. La via per exercir aquesta reclamació és la jurisdicció civil, mitjançant el procés declaratiu (judici ordinari o judici verbal) que correspongui segons la quantia de la reclamació.
Una excepció important a la regla anterior la constitueix la responsabilitat de les “persones o entitats que siguin titulars d’un centre docent d’ensenyança no superior”, que, segons l’article 1903 del Codi civil estatal, responen “dels danys i perjudicis que causin els seus alumnes menors d’edat durant els períodes de temps en què aquests es trobin sota el control o vigilància del professorat del centre, desenvolupant activitats escolars o extraescolars i complementàries”. En aquest cas, si el centre és públic, la responsabilitat es pot exigir per la via de la responsabilitat patrimonial pel funcionament del servei públic en via administrativa.
La jurisdicció competent és, en principi, la contenciosa administrativa. En el cas de centres docents privats, la responsabilitat de l’entitat titular es pot exigir, igual que en el cas dels progenitors, davant la jurisdicció civil.
Finalment, l’Administració pública també pot ser responsable civil dels danys i perjudicis comesos pels menors de 14 anys quan tingui la tutela d’aquests per haver estat declarat el seu desemparament. En aquest cas, la via per exigir aquesta responsabilitat serà, igual que en els centres docents públics, l‘administrativa i, si
escau, el posterior recurs s’interposarà davant la jurisdicció contenciosa administrativa.
No cal dir que, en l’exercici d’aquestes reclamacions, la víctima podrà tenir accés al dret a la justícia gratuïta si compleix els requisits establerts per accedir-hi.
VIII. Epíleg
La intervenció amb els menors de catorze anys que tenen comportaments que serien constitutius de delicte si fossin majors d’aquesta edat,suposa un repte per a tot el sistema de protecció a la infància i l’adolescència de Catalunya.
Creiem que és necessari intervenir davant els primers indicadors seriosos d’aproximació de l’infant o l’adolescent al delicte. Tanmateix, tenim el deure de donar acompliment a les obligacions establertes en la Llei orgànica 5/200 i en la Llei 14/2010, especialment en quant a la valoració i la previsió d’una activitat mediadora amb la víctima per part d’un equip tècnic depenent de la DGAIA.
13La intervenció — que ha de comptar amb la col·laboració i recolzament dels pares o tutors— ha de fomentar el respecte i el desenvolupament dels valors fonamentals per la convivència, ha de ser adequada i proporcionada als fets comesos i ha d’atendre les necessitats i drets de la víctima.
Aquesta intervenció específica no ha d’excloure la valoració de la possible existència d’una situació de desprotecció ni el treball per part dels serveis socials bàsics i els EAIA, sinó que l’ha de complementar.
Pensem que la millor opció és dissenyar estratègies específiques d’intervenció, mediació i reparació a desenvolupar per un equip específic —a crear amb caràcter experimental— que complementi la tasca de la resta de serveis i equips del sistema de protecció. Tot garantint el seu seguiment i avaluació per comprovar si suposen una millora real a nivell personal en l’infant o l’adolescent, en la seva família, en les seves relacions, barri, escola i població.
El desenvolupament d’aquestes estratègies des del sistema de protecció només podrà tenir èxit si aconseguim comptar amb la participació i la implicació tots els professionals, entitats i departaments que treballen o tenen relació amb la infància en risc, i molt específicament de les fiscalies de menors, del Departament d’Interior, del Departament de Justícia i del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya.
Marc normatiu
- Llei orgànica 5/2000, de 12 de gener, reguladora de la responsabilitat penal dels menors “Article 3. Règim dels menors de catorze anys
Quan l’autor dels fets esmentats en els articles anteriors sigui menor de catorze anys, no se li exigirà responsabilitat d’acord amb aquesta llei, sinó que se li aplicarà allò que es disposa a les normes sobre protecció de menors previstes en el Codi civil i altres disposicions vigents. El Ministeri Fiscal haurà de remetre a l’entitat pública de protecció de menors testimoni de les actuacions que consideri que calen respecte al menor, a fi de valorar la seva situació, i l’entitat esmentada haurà de promoure les mesures de
protecció adequades a les circumstàncies d’aquell conforme al que disposa la Llei orgànica 1/1996, de 15 de gener.”
- Reial decret 1774/2004, de 30 de juliol, pel qual s’aprova el Reglament de la Llei orgànica 5/2000, de 12 de gener, reguladora de la responsabilitat penal dels menors “Article 8. Competència funcional [...]
6. Quan de conformitat amb la Llei orgànica 5/2000, de 12 de gener, reguladora de la responsabilitat penal dels menors, el jutge de menors o el Ministeri Fiscal remetin a l'entitat pública de protecció de menors testimoni de particulars sobre un menor de 14 anys, serà l'entitat pública esmentada la competent per valorar la situació i decidir si s'ha d'adoptar alguna mesura, d’acord amb les normes del Codi civil i la legislació de protecció de menors.”
- Llei 14/2010, de 27 de maig, dels drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència “Article 102.2. Són situacions de risc: [...]
g) La incapacitat o la impossibilitat dels progenitors o titulars de la tutela o de la guarda de controlar la conducta de l’infant o l’adolescent que provoqui un perill evident de fer-se mal o de perjudicar terceres persones.”
“Article 153. Coordinació interadministrativa Els sistemes de protecció i el sistema de justícia juvenil han de mantenir la coordinació deguda amb l’objecte d’assegurar la major efectivitat de l’acció desenvolupada per cadascun, simultàniament o successivament, sobre una mateixa persona menor.”
“Article 154. Menors de 14 anys que cometen infraccions penals 1. Quan el Ministeri Fiscal, en compliment del que estableix la legislació reguladora de la responsabilitat penal dels menors, trameti el testimoni de particulars per fets comesos per menors de 14 anys al departament competent en matèria de protecció dels infants i els adolescents, aquest ha de valorar la possibilitat que existeixi una situació de risc o desemparament i, si escau, ha de derivar o incoar el procediment corresponent.
2. Sens perjudici del que estableix l’apartat 1, s’ha de valorar la possibilitat d’efectuar una activitat mediadora amb la víctima, i s’han de derivar, si escau, els particulars a l’equip tècnic del departament competent en matèria de protecció dels infants i els adolescents per portar a terme aquesta activitat.”
Bibliografia
BERNUZ BENEITEZ, M. L.; FERNÁNDEZ MOLINA, E., i PÉREZ JIMÉNEZ, F. “El tratamiento institucional de los menores que cometen delitos antes de los 14 años”. Revista Española de Investigación Criminológica, núm. 4, 2006.
BERNUZ BENEITEZ, M. L.; FERNÁNDEZ MOLINA, E., i PÉREZ JIMÉNEZ, F. “Menores de 14 años
que cometen delitos”. Boletín Criminológico, núm. 97, 2007.
D. A. I Jornadas internacionales sobre menores y jóvenes con responsabilidad penal. Comunidad de Madrid, 2005.
D. A. La intervención con los menores de edad en conflicto con la ley penal. Instituto Aragonés de Servicios Sociales. Departamento de Servicios Sociales y Familia. Gobierno de Aragón, 2009.
GARCÍA RUBIO, M. P. “La responsabilidad civil del menor infractor”. Revista Xurídica Galega, núm. 38, 2003.
GARCÍA PÉREZ, O. (dir.); DÍEZ RIPOLLÉS, J. L.; PÉREZ JIMÉNEZ, F., i GARCÍA RUÍZ, S. La delincuencia juvenil ante los juzgados de menores., Valencia: Tirant Lo Blanch 2008.
GERMÁN MANCEBO, I. i OCÁRIZ PASSEVANT, E. “Menores infractores/menores víctimas: hacia la
ruptura del círculo victimal”. San Sebastián: Eguzkilore núm. 23, 2009.
GUDÍN RODRÍGUEZ-MAGARIÑOS, F. “El juicio de adecuación causal de la conducta de los menores
y la concurrencia de culpas”. Revista Aranzadi Doctrinal, núm. 5/2010, 2010.
HERRERO HERRERO, C. Delincuencia de menores. Tratamiento criminológico y jurídico. Madrid:
DYKINSON, S.L. 2008.
PAÑOS PÉREZ, A. La responsabilidad civil de los padres por los daños causados por menores e incapacitados. Atelier, 2010.
PÉREZ JIMÉNEZ, F. Menores infractores: estudio empírico de la respuesta penal. Valencia: Tirant Lo Blanch 2006.
RECHEA ALBEROLA, C. i FERNÁNDEZ MOLINA, E. Impacto de la nueva ley penal juvenil en Castilla-La Mancha. Centro de Investigación en Criminologia. Universidad de Castilla-La Mancha.
Informe núm. 7, 2000. <http://www.uclm.es/criminologia/pdf/072000.pdf>.
VÁZQUEZ GONZÁLEZ, C. Delincuencia juvenil. Consideraciones penales y criminológicas. Madrid: Colex, 2003.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Si voleu participar, deixeu la vostra aportació i la recollirem, animeu-vos.