EL GRAN REPTE. DESCONSTRUIR UN FILL TIRÀ

“Eduqueu als nens i no serà necessari castigar als homes. “ Pitagores
Paradoxalment, tothom pot 'construir' un fill tirà que capgiri les pautes de comportament de la família i acabi instaurant una dictadura.

 GETTY IMAGES
Qualsevol família, qualsevol pare i mare que es considerin normals , poden construir un petit tirà sense saber-ho ni ser-ne conscients. ¿Com pot ser que, amb el propòsit bàsic d'educar bé els fills, fer-los créixer com a persones afectuoses i honestes, responsables i solidàries, amb uns valors i uns referents positius, tot es pugui capgirar i els fills es converteixin en criatures capritxoses, primer, en adolescents dèspotes i irrespectuosos, més endavant, i, finalment, en individus tirans? No hi ha receptes universals ni una sola manera de fer bé les coses. Qualsevol persona que hagi experimentat la paternitat o la maternitat tindrà la certesa que fer de pares és una prova d'assaig i error. 

Però què entenem per un fill tirà? Doncs és el fill que desobeeix els seus pares, els desqualifica, els amenaça, els coacciona i els fa xantatge fins a la dominació i la intimidació. El fill que se surt sempre amb la seva, siguin quins siguin els mitjans, des de la pressió psicològica fins a l'insult més paorós o l'agressió física. Un tirà domina la seva família i arriba a maltractar els pares, els germans, i a ferir-los i amenaçar-los amb advertències severes i violentes. Aquesta és la descripció, precisament, que en dóna el llibre, publicat fa poc per l'editorial Herder, Cómo criar hijos tiranos , escrit a quatre mans pels psicòlegs i professors Mark Beyebach i Marga Herrera de Vega.

Amb un to amè i sovint provocador, no exempt d'una certa caricatura i humor corrosiu, el llibre es presenta com un manual d'autoajuda ple de recomanacions per construir un fill tirà, un "artefacte" perfecte. Nombrosos casos reals serveixen per il·lustrar les afirmacions que s'hi fan i, encara que sigui com a contraposició, acaba sent un bon retrat de tot el que no s'hauria de fer i de com no s'hauria d'actuar. Beyebach assegura que han triat fer-ho així per oferir "una carta de navegació" i perquè els fills "mai són iguals"; els semblava "massa arrogant" establir pautes tancades de com s'ha de reaccionar en cada situació. Sigui com sigui, és una possibilitat que espanta molts pares. I, en alguns casos, amb raó. 

Com es fa el tirà?
La construcció d'un nen -o una nena- tirà és un procés social que s'edifica de mica en mica, cada dia. Els individus amb aquesta predisposició guanyen terreny als pares en tots els actes quotidians, perquè els infants "són sensorials i busquen els seus propis beneficis", ens explica Sergi Banús, psicòleg clínic infantil i director del centre Psicodiagnosis de Tarragona. "Quan un adult perd terreny d'actuació, d'autoritat, el nen en guanya, immediatament". Sovint són personetes molt intel·ligents que creen estratègies i basteixen manipulacions per aconseguir un poder desproporcionat però molt eficient, que minimitza els seus progenitors i els desautoritza. Curiosament, aquest procés pot donar-se ja en nens i nenes molt petits i consolidar-se al llarg dels anys fins a l'adolescència, si no s'actua a temps. 
Banús ens posa un exemple d'un infant que ambtan sols dos anys havia aconseguit alterar els hàbits de tota la família. "Era el protagonista absolut de casa seva" i havia condicionat tant la vida dels seus pares que no feien res per por de les rebequeries incontrolades del seu fill: al supermercat, en trobades amb amics, de vacances. El llibre que hem esmentat anteriorment també utilitza exemples de nens i nenes petits, com el cas d'una nena de tres anys que va estar a punt d'asfixiar-se amb un trosset de pollastre que li va quedar entravessat a la gola. L'acció de la mare la va salvar, però la nena, a partir d'aleshores, va negar-se a menjar sòlid i només volia purés; al cap d'un temps exigia com havia de ser la combinació de les verdures i la carn; i quan, finalment, els pares van recórrer a l'ajuda professional, la nena ja tenia sis anys i només es prenia biberons si estava asseguda al sofà.

Fan el que veuen?
En molts casos, els fills es converteixen en tirans per l'aplicació de mals hàbits educatius, però Banús subratlla un factor clau: l'"aprenentatge mimètic", és a dir, que els models de comportament s'adquireixen per imitació. "Si un pare crida, es posa nerviós i gesticula molt, el nen entendrà que aquesta és la manera de relacionar-se amb el seu entorn". Aquests trets s'aprecien especialment en famílies en què hi ha un maltractador i es reprodueixen d'una manera impecable. Si els nens observen que el pare humilia la mare -o li pega- reproduiran aquesta fórmula de relació amb ella. 

Precisament, aquest és el cas d'un nen de set anys d'una família amb antecedents per maltractaments psicològics, tot i que el pare s'havia rehabilitat. El fill era un tirà amb la mare: muntava numerets a les festes d'aniversari i la humiliava a la sortida de l'escola i a casa amb crits i insults. Aquestes situacions mai no tenien lloc en presència del pare. La relació entre els dos va arribar a ser tan cruel que ella el va deixar de veure com un fill. "Només era com un problema". La teràpia psicològica va consistir en la implicació del pare, la prohibició de coses importants per al nen, com les festes d'aniversari, i el canvi d'actitud de la mare. Davant les seves amenaces, ella va aconseguir sobreposar-se i no enfonsar-se, tot i que ell va anar apujant el to fins a amenaçar de clavar-se un ganivet. Quan va sentir que la seva mare li deia "No m'interessa el que dius, deixa de fer tonteries", el nen va canviar completament i la situació, de mica en mica, es va redreçar. 

Claus per evitar-ho
El llibre de Beyebach i Herrero de Vega desglossa quatre claus molt generals per evitar la construcció d'un fill tirà: fermesa, dir no quan calgui encara que sigui perquè ho diguin els pares; proximitat afectiva, "ser ferm ha d'anar acompanyat de ser afectuós, no es pot renunciar a les mostres d'estimació";presència parental, "l'educació dels fills no es pot delegar constantment", i, per acabar,treball en equip, és a dir, compartir els criteris educatius perquè "polaritzar els pares és garantia de fracàs", sobretot si el pare i la mare estan separats. 

El pedagog Jaume Funes, col·laborador habitual del Criatures , també insisteix en la necessitat de construir uns límits perquè els fills "entenguin el valor de l'autoritat en termes positius". No posar límits pot generar una criatura capritxosa que no doni valor a res perquè s'ho pren tot com un dret. I Banús argumenta, en la mateixa línia que Funes, quecal actuar amb "molta serenor i contundència" per marcar aquests límits i penalitzar-los quan se sobrepassin. Una de les opcions és "actuar sobre el temor més gran que té qualsevol nen", que és "quedar-se sol". 

Davant de comportament despòtics o improcedents, l'adult ha de marcar distàncies, ha de poder dir, amb tranquil·litat, "Estic decebut". Però no un "Em treus de polleguera",perquè un pare irat aboca massa energia i atenció al fill.

Aplicar aquests principis fonamentals de l'educació no vol dir que s'eviti del tot criar un fill tirà, però ajuden a establir les regles de funcionament entre pares i fills. Al final, que el temps que els pares puguin dedicar-los sigui de qualitat, escoltar-los i acompanyar-los,donar-los espai perquè es responsabilitzin dels seus actes i les seves decisions, assenyalar l'error i celebrar l'encert són bones maneres perquè la relació sigui bona i respectuosa. Sobretot, respectuosa. 

Perquè la confiança i el respecte ajuden a fer fills més forts, més segurs, que tinguin els seus pares com a referents i no com a enemics. I encara que, de ben segur, a vegades s'equivoquen, és bo saber que actuen amb criteris consensuats i coneguts. Un marc de referència per a la relació familiar i l'educació personal de cadascun dels fills.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Teorías de la Adolescencia: Stanley Hall y Margaret Mead

QUI SÓN? COM ELS VEIEM? CENTRES DE MENORS (CRAE I CREI)

Centres Residencials d’Acció Educativa (CRAE) a Barcelona ciutat.