Ciberactivisme, una pràctica per la millora de la societat per Miquel Rubio

Aquí vos presente l’article que presentaré al proper congrés “Cibercultures, explorant temes crítics” que tindrà lloc a Praga del 15 al 17 de maig de 2013, article que podeu trobar en anglès en la mateixa web del congrés titulat Cyber-popular pressure can improve society, tanmateix, podeu trobar el resum d’aquest treball en el següent link.

1.- INTRODUCCIÓ

Segons els documents professionalitzadors ASEDES, l’educació social és un dret de la ciutadania que es concreta en el reconeixement d’una professió de caràcter pedagògic, generadora de contexts educatius i accions mediadores i formatives, que són àmbit de competència professional de l’educador/a social i que possibilita:

La incorporació del subjecte de l’educació a la diversitat de les xarxes socials, entès com el desenvolupament de la sociabilitat i la circulació social.

La promoció cultural i social, entesa com a obertura a noves possibilitats de l’adquisició de béns culturals, que amplien les perspectives educatives, laborals, d’oci i participació social.

En aquest treball ens anem a centrar en el primer apartat, és a dir, en la relació de l’educació social amb les tecnologies de la informació i la comunicació, ja que aquestes s’han convertit en una eina fonamental per al seu desenvolupament.

En l’actualitat ja ningú té cap dubte que les xarxes socials han irromput en el si de la nostra societat i ens han transformat. Segons un estudi de gener de 2011 de l’agència independent de publicitat 101, més de 500 milions de persones a tot el món eren usuaris de Facebook, dels quals, 20 milions estaven a Espanya. Un any després, aquestes xifres han augmentat considerablement, arribant a superar els 800 milions d’usuaris a tot el món. I aquestes dades són només un exemple, atès que a més d’aquesta xarxa social, existeixen altres com Twitter, Tuenti, Linkedin i una llarga infinitat de blocsferes (Rubio, 2013).

Internet és, sens dubte, un fenomen de masses. L’espai virtual s’ha convertit en una extensió de la nostra quotidianitat. Els professionals del camp de l’Educació Social hem d’aprofitar totes les eines que existeixen al nostre abast i, actualment, la de major repercussió és Internet. Hem de poder donar valor a la capacitat d’interacció que ofereix l’accés a la informació i a la generació de coneixement, participació,… així com a la possibilitat de millorar les relacions entre professionals amb la ciutadania. Com bé plantegen Belando i López, (2003) és una bella utopia pensar que aquest recurs telemàtic [...] pugui ser, algun dia, una eina veritablement útil i quotidiana per a la seva formació i recerca educativa, inherents a l’exercici responsable del seu desenvolupament laboral? O per contra, [...] donar l’esquena a aquest fenomen soci-tecnològic [...]?.

La novetat d’aquestes xarxes socials, com explica Castells (1997) resideix en el sorgiment d’una nova forma d’organització social en la qual la generació, el processament i la transmissió d’informació es converteixen en les fonts fonamentals de la productivitat i el poder, a causa de les noves condicions tecnològiques que sorgeixen en aquest període històric. Fins avui, la immensa majoria d’estudis realitzats entorn de les xarxes socials es centren en un debat entre autors que es posicionen a favor de les mateixes com a afavoridores del foment de la participació i interacció entre usuaris i autors detractors d’aquestes xarxes socials, argumentant els possibles perills que poden o estan sorgint com a conseqüència de les mateixes.

Però, independentment de l’opinió d’uns i d’uns altres i de la utilitat que se li doni a les xarxes socials, no es pot negar que l’Educació Social també està present en elles. Una mostra del que estem dient és que es poden trobar nombrosos dispositius i eines destinats a la millora de la qualitat de vida de les persones. Aquests objectes bé han estat creats específicament amb aquesta finalitat, o bé han tingut una finalitat inicial diferent però el seu ús ha portat al fet que siguin repensats en clau social (Martínez i Forés, 2012).

Un altre aspecte clau que no es pot oblidar quan parlem de les xarxes socials és la seva capacitat d’apoderament, entès com la possibilitat de donar poder a les persones. Aquesta paraula, que s’està fent present en nombrosos àmbits en l’actualitat, des del món de l’educació fins a l’empresarial, podria considerar-se que té el seu origen en els anys 60 del segle passat, en l’educació popular desenvolupada per Paulo Freire (Martínez i Forés, 2012), en la qual ja es parlava de dotar de poder i capacitat de participació a aquells que no ho posseeixen.

Un clar exemple d’apoderament com a generador i afavoridor de l’autonomia de les persones ho ofereix el ciberactivisme, entès com el conjunt de totes les tecnologies de la informació que possibiliten una ràpida comunicació entre ciutadans per difondre informació puntual a gran nombre de persones en un temps molt reduït.

Com afirmen Tascón i Quintana (2012), en l’actualitat la societat està generant una nova forma d’activisme social: el ciberactivisme. Efectivament, en els últims anys hem presenciat les revolucions àrabs, les filtracions de secrets de les ambaixades d’Estats Units i els Governs de tot el món arran de Wikileaks, les accions del col·lectiu de ciberatacants Anonymous, o fins i tot, les campanyes electorals basades a les xarxes socials, com la qual en 2008 va portar a Obama a la presidència dels Estats Units. A Espanya les xarxes socials també han estat protagonistes de diferents moviments que han tingut lloc al llarg de l’any 2012, com el 15-M, amb repercussions a nivell nacional o la #PrimaveraValenciana, que va mobilitzar a estudiants del País Valencià.

Al costat d’aquests fenomens de mobilització col·lectiva, sorgeixen casos d’activistes individuals que, en unes ocasions es limiten a impulsar-los i en unes altres, usen les plataformes i xarxes digitals per donar a conèixer una protesta o petició personal, buscar aliats i enfrontar-se a antagonistes, que fins a no fa molt temps, resultaven inassolibles.

Algunes d’aquestes batalles s’han lliurat en esferes quotidianes, per a aspectes que es podrien considerar banals, com una queixa per vulnerar un dret com a consumidor, però unes altres han aconseguit un gran impacte online, saltant als grans mitjans tradicionals de comunicació, com el cas que aquí exposarem, la campanya llançada per Ferrocarrils de la Generalitat Catalana (FGC) i la immediata resposta ciutadana.

En canvi, unes altres d’aquestes mobilitzacions han tingut tan gran abast que han estat fins i tot capaços de redefinir el mapa polític mundial. Els egipcis Alaa Abd El Fattah o Wael Ghonim, els sirians ocults sota els pseudònims Rami Nakhe o Alexander Page, o l’espanyola Carolina, una de les iniciadores de la convocatòria mundial de protesta del 15 d’octubre de 2011, són noms que ja formen part de la història de l’activisme online.

2.- PARLEM DEL CIBERACTIVISME.

El ciberactivismo es refereix al conjunt de tècniques i tecnologies de la comunicació, basades fonamentalment en internet i telefonia mòbil. Els mitjans socials, especialment Twitter i Facebook, així com YouTube, el correu electrònic i l’ús de podcasts serveixen per generar diverses formes d’activisme, ja que possibiliten comunicacions més ràpides que les tradicionals entre les persones que participen en els moviments ciutadans i ajuden a difondre informació local a una gran audiència. Per la seva gran potencialitat, les tecnologies que ofereix internet s’utilitzen per a funcions tan diverses com recaptar fons, construir comunitats d’interessos, organitzar activitats puntuals o crear lobbies.

És comú que s’associe el ciberactivisme a l’acció col·lectiva o desobediència civil, bé en l’espai virtual, bé en el plànol real. D’altra banda, si bé és cert que, el ciberactivisme pot estar generat per una persona o grup de persones, també pot produir-se de forma espontània, amb missatges que es van passant de persona a persona, de manera que la tecnologia i les relacions a la xarxa eliminen la divisió entre mobilitzadors i mobilitzats. Aquest és el cas del moviment EDSA II a Filipines, l’any 2001; les mobilitzacions espontànies de protesta després dels atemptats del 11M a Espanya, en 2004; les revoltes estudiantils contra el CPE a França de 2005 o les manifestacions per un habitatge digne a Espanya en 2006.

Dues pàgines que s’han mostrat especialment efectives com a agents de Ciberactivisme són Avaaz.org o Change.org. Les seves campanyes basen la seva força en què cada persona que s’adhereix a la mateixa ha de “signar” per recolzar-la, sent suficient per a això amb l’adreça de correu electrònic. Aquestes campanyes, han aconseguit recaptar en alguns casos, centenars de milers o milions d’aquestes signatures en poc temps, a més d’aconseguir que es produeixin manifestacions massives per protestar per diversos temes d’interès general. Així doncs, podem afirmar que pàgines com aquestes empoderen a milions de persones, permetent-los abordar qüestions urgents d’interès local, nacional o internacional, com la pobresa mundial, el conflicte d’Orient Mitjà o el problema del canvi climàtic. El seu model de mobilització a través d’internet permet que milers d’esforços individuals, per petits que siguen, puguen combinar-se ràpidament generant una poderosa força col·lectiva.

En conclusió, podem assegurar que estem vivint una època increïble, un moment en el qual les oportunitats de canviar les coses són majors del que mai havien estat al llarg de la història. Fins ara, aconseguir que milers de persones s’unissin per una causa solia ser un treball ardu i difícil, que requeria molt temps, diners i complexes infraestructures. Avui, la tecnologia ha aconseguit un grau d’unió entre les persones impensable fa tan sol uns anys.

Ara és possible que qualsevol persona inicie una campanya i mobilitze immediatament a centenars, a milers o fins i tot a desenes de milers de persones a tot el món, aconseguint que els governs i les empreses responguen i rendeixen comptes.

3.- UN CAS CONCRET: APEL·LACIÓ A FERROCARRILS DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA.

La tesi central d’aquest article es basa a afirmar que, si alguna cosa és distintiu d’aquestes noves formes de mobilització i protesta social és el fet que, ara, “tots som potencialment activistes”. L’exemple que s’ofereix per a justificar aquesta afirmació és la campanya mediàtica i participativa duta a terme a partir d’una proposta individual i confirmada per un gran nombre de cibernautes, que ha posat de manifest la força que poden arribar a tenir les campanyes de pressió i reivindicació llançades des de la xarxa.

La campanya de la qual anem a parlar va ser una iniciativa popular de recollida de signatures, a través de la plataforma Change.org en la qual se sol·licitava que l’empresa Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC), retirara un apartat d’una aplicació que, a través del mòbil, ofereix informació d’interès als usuaris, però, a més, encoratjava i permetia la denúncia anònima de captaires o músics ambulants en les seves instal·lacions. La sol·licitud es va llançar durant el mes de juliol de 2012 i, en només un mes, després d’aconseguir el suport de més de 53.800 persones, va aconseguir que l’empresa retirara aquest apartat de l’aplicació.

FGC va llançar el passat 26 de juliol una aplicació per a mòbils pensada principalment per a informar sobre horaris de tren. L’eina, disponible per a sistemes operatius iOS (IPHONE) i Android, a més, oferia un menú d’alertes predeterminades, que permetien als usuaris denunciar algunes situacions com: viatgers que posen els peus damunt dels seients i els embruten, ocupació de seients reservats per a persones majors o embarassades, gent asseguda en el sòl, ratllant cristalls, realitzant graffittis, sentint música en veu molt alta, fumant o usuaris sense bitllet.

Però l’aplicació també incloïa un apartat perquè els usuaris alertaren als responsables dels ferrocarrils de “comportaments incívics”, esmentant expressament la presència de músics i venedors ambulants o de captaires que demanen diners als usuaris. L’aplicació fins i tot permetia especificar el “tipus de captaire” al que es denunciava.

Quan l’usuari selecciona una de les opcions, l’aplicació envia un avís al Centre de Comandament Integrat de FGC, que inicia el protocol establit per a cada tipus d’infracció. En la majoria dels casos, l’actuació consistia a sol·licitar al maquinista que emetera un missatge d’advertiment per megafonia o bé a mobilitzar a un agent de seguretat perquè parlara directament amb l’infractor i, en el supòsit que persistira, li sancionara amb una multa econòmica.

L’autor d’aquest treball, estudiant d’Educació Social, juntament amb un grup de companys, va observar aquesta aplicació en l’app de FGC i va decidir denunciar-ho llançant una campanya de protesta, per considerar que resultava indignant que una administració pública equiparara actes incívics amb pobresa o música en directe.

La denúncia i la campanya es van llançar el 6 d’agost, aconseguint una gran ressonància, especialment via twitter, i altres xarxes socials. En menys d’una setmana més de 9.000 persones s’havien adherit i la xifra va ser creixent exponencialment. Al mateix temps, la campanya on line de denúncia contra l’aplicació per a delatar captaires en els trens va tenir un gran impacte, tant en els mitjans nacionals com a internacionals.

Finalment, el passat 27 d’agost, vint dies després de llançar la campanya i amb 53.765 signatures arreplegades, FGC va fer marxa enrere i va retirar la seua aplicació. El seu portaveu va assegurar que ho feia “per a millorar l’eina”. Siga el que siga el motiu que va portar a l’empresa a retirar aquest apartat de l’aplicació, la realitat és que deixa una pregunta oberta: la pressió popular pot millorar la societat?

4.- CONCLUSIONS I PROPOSTES DE FUTUR.

El segle XX va produir l’eclosió de les tecnologies en general. El XXI ha generat l’eclosió de la cibertecnología i, en els últims anys, aquesta ha irromput en el camp social. L’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació que s’ha generalitzat en la societat actual ha suposat una gran evolució que, fins i tot, està possibilitant canvis molt rellevants, que la societat no pot deixar de mirar atenta i reflexivament, ja que gràcies a elles, podem visualitzar de forma més ràpida i directa tot allò que passa al nostre al voltant.

Aquesta facilitat per a tenir a l’abast tot el coneixement que ofereixen les xarxes ofereix accions tant positives com a negatives, la qual cosa porta a qüestionar-nos si les eines tecnològiques són bones o dolentes.

La resposta a aquesta pregunta, igual que en altres camps, com la ciència, és que la tecnologia per si sola no és bona ni dolenta, sinó que la seva bondat en el camp social ve determinada per l’ús que fem d’ella. En aquest sentit, les eines que ofereix la xarxa generen els canvis, ja que ofereixen tantes oportunitats com a mirades diferents, en ser les persones les que possibiliten el canvi i afavoreixen el seu progrés i la capacitat de millorar.

Fent ús d’aquestes tecnologies, l’educació social pot emponderar a les persones, és a dir, donar poder, veu, protagonisme, opcions,… però, sobretot, permet generar autonomia. Com vèiem al principi d’aquest article, la nostra professió pretén fomentar la participació activa de tots els agents de la societat, i gràcies a les noves tecnologies, també estarem fomentant la participació directa.

L’activisme digital i telemàtic ofereix una sèrie d’eines, d’espais, de canals i experiments en els quals recobrar la subjectivitat política (la capacitat de participar activament en la construcció d’altres mons possibles) individual i col·lectiva. Amb aquestes noves eines, es tracta d’activar als ciutadans, no d’informar-los, orientar-los ni dirigir-los. Ja no es tracta de transmetre una idea, sinó que per contra, es pretén que siguen els usuaris els generadors d’idees.

No sabem el que ens va a oferir el futur. Però l’important és no caure en el fatalisme que ens porta a creure que el món no pot canviar i que no hi ha gens que puguem fer per a millorar-ho. Òbviament, l’activisme per Internet no serà aqueixa vareta màgica que necessitem per a construir un món millor i més just, però comença a mostrar-nos que, al costat de les incerteses i reptes per les quals navegarem durant els pròxims anys, també existeix un enorme univers de possibilitats.

La conclusió d’aquest treball és clara. L’exemple mostrat és només una de les moltes iniciatives que s’han dut a terme. Per açò, a la pregunta plantejada anteriorment hem de contestar rotundament que sí: la pressió popular pot millorar la societat. N’hi ha prou amb navegar una mica per les diferents plataformes d’activisme ciutadà digital per a veure els últims èxits aconseguits i les campanyes que encara queden pendents de guanyar. La societat necessita que tots els ciutadans participen, actuen i es facen sentir. La veu de tots i cadascun de nosaltres és primordial.

5.- REFERENCIES BIBLIOGRÀFIQUES.

Adell, J. (1997). Tendencias en educación en la sociedad de las tecnologías de la información. Edutec. Revista Electrónica de Tecnología Educativa, 7. Universitat de les Illes Balears.

Agudo, S. (2010). El uso comunicativo de las TIC en educación social. Revista Educación Social.

ASEDES y CGCEES (2004). Documentos profesionalizadores. Barcelona: Asedes.

Belando, M. y López, E. (2003). Una propuesta para la mejora de la intervención socioeducativa. Revista LatinoAmericana de Tecnología Educativa. Volumen 2, Número 1.

Espuny, Cinta; González, Juan; Lleixà, Mar; Gisbert, Mercè (2011). Actitudes y expectativas del uso educativo de las redes sociales en los alumnos universitarios. En: El impacto de las redes sociales en la enseñanza y el aprendizaje [monográfico en línea]. Revista de Universidad y Sociedad del Conocimiento (RUSC). Vol. 8, n.º 1, págs. 171-185. UOC.

Fernández, B. (2007). El papel del profesional de la educación social en la e-inclusión. Edutec. 10º Congreso sobre nuevas tecnologías y educación. (Buenos Aires, del 23 al 26 de octubre).

Martínez, O. y Forés A. (2012). Acció social 2.0, per crear, compartir i reinventar. Barcelona: editorial UOC.

Panckhurst, R. y Marsh, D. (2011). Utilización de redes sociales para la práctica pedagógica en la enseñanza superior impartida en Francia: perspectivas del educador y del estudiante. Revista de Universidad y Sociedad del Conocimiento. Monográfico «El impacto de las redes sociales en la enseñanza y el aprendizaje». Págs. 233-252.

Ruiz, C. (coord). (2003). Educación Social. Viejos usos y nuevos retos. Valencia. Universidad de Valencia.

Rubio, M. (2013). #Edusoentrevistas. Barcelona: editorial UOC.

Tascón, M. y Quintana, Y. (2012). Ciberactivismo. Madrid: editorial Catarata.

http://www.edusoinicis.com/2013/04/ciberactivismo-una-practica-para-la-mejora-de-la-socieda/