Qui és qui?: Maria Goday, educadora social
La secció Qui és qui? vol ser una excusa per donar conèixer Educador@s de Girona, és a dir la comunitat educativa que exerceix en terres gironines.
Estem convençuts que al llarg del temps i si ho fem prou bé, tindrem un ampli ventall d’entrevistes que presentades en forma de narració en primera persona, com la que us oferim avui, ens donaran una visió panoràmica del ventall professional de casa nostra.
Qui no arrisca no pisca
Sóc Maria Goday Iglesias, vaig néixer a Barcelona l’any 1982, 30 anys, iuju!, però ara per ara visc a Santa Coloma de Farners.
Ara mateix estic en una situació emocionant!, buscant feina, tot i que he tornat d'una experiència a Anglaterra, amb la meva parella, en Raül; hem anat a fer de Wwoofers, és una xarxa mundial que et permet treballar unes hores a una granja (o les que vulguis) a canvi de menjar i dormir.
A mig desembre vam tornar amb la intenció de quedar-nos a terres catalanes però amb la idea de que si no rutllava l'assumpte tornàvem cap a allà.
Resulta que arribem aquí i en Raül troba feina, perfecte!, però no podem llogar un pis encara i de moment vivim entre casa del meus i dels seus pares!
Sóc afeccionada a vàries coses, m'encanta viatjar, passejar, caminar per la muntanya, badar, cuinar, anar a comprar al mercat i a botiguetes locals, llegir novel·les, participar de coses socials, aprendre coses noves...
Això de coses noves ho vull enllaçar amb el tema de l'educació no formal, a l'escola sempre patia perquè em costava molt vomitar la informació, fer de lloro amb la teoria... no recordo si era als 16 o 17 anys vaig poder fer el curs de monitors (jo sempre he anat a un cau) i allà vaig adonar-me que si "remenava" aprenia, no patia i, a sobre, em sentia bé amb mi mateixa!
Crec que a partir d'aquí vaig saber que m'havia de dedicar a quelcom social, va costar perquè vaig repetir els dos anys de batxillerat, no per vaga, sinó per lenta!
Però, quan vaig entendre el tema ritme (que tothom en té el seu!) va ser quan vaig començar el CFGS d'Integració Social que va anar sobre rodes i després em vaig animar a anar a la universitat, la pera!
Però, tot aquest temps d'estudis amb l'educació no formal podia aprendre i potenciar unes habilitats que en la formal crec que van quedar-me mancades.
A més, també molt important l'educació informal, per exemple fent voluntariats (a part del cau, vaig estar un any anant a un casal d'infants al Raval).
Més endavant vaig fer el curs de directors, he fet temes de dinàmiques per a la transformació social, com fer projectes de manera participativa, cursos per prevenir i actuar davant de sobredosis, també sobre interculturarlitat, d'alfabetització, de cants i danses.
De mentre tot això, anava treballant segons els objectius que em marcava (per a viatgets, per sobreviure a l'hivern...), al principi als estius vaig fer de cambrera, rostissera, neteja d'habitacions d'hotel i a l'hivern substitucions a pisos tutelats, menjadors i el segon de carrera durant la setmana i algun cap de setmana, treballava en un CRAE de salut mental...
Però va arribar un moment que quan faltava un any per acabar la carrera vaig decidir que marxava un any a viatjar sola a sud Amèrica i que els últims 3 mesos els podia utilitzar per fer pràctiques allà; per a això necessitava diners per al dia dia, per marxar i alhora aprovar-ho tot, en aquest moment vaig començar a fer substitucions en una unitat de patologia dual al Fòrum.
Molt intens però ho havia d'aconseguir, havia de fer realitat aquest viatge i tot plegat!
Quan vaig arribar d'aquest súper viatge, em sentia "flipada", amb idees... a l'arribar a la universitat, directament em vaig plantar al Departament d'Internacional per si podia fer quelcom, em van dir que hi havia uns projectes al forn que podia llegir-los, fer propostes, redactar-les i si congeniaven, es presentaria i si s'aprovava jo podria anar a treballar allà, Xile!
Una feinada amb recompensa, vaig anar-hi, molt intens, molts conflictes interns, però una experiència inoblidable poder treballar amb gent indígena, xilena i de totes les edats.
Va ser quasi un any treballant a distància, després mig a terreny i quan vaig tornar s'havien d'acabar avaluacions, tancar projectes i presentar-los a les Agencies de cooperació i fi de contracte!
Moralina: qui no arrisca no pisca, però cal suar, equivocar-te, repensar i gaudir!
Quan va acabar aquesta etapa vaig començar a buscar feina a Barcelona i tot plegat va fer un gir, vaig anar a parar a un barracó al mig de la Mina, fent d'educadora a una sala de venopunció higiènica (narcosala); una feina completament diferent amb adults, que venen voluntàriament, això sí, amb mono!
D'aquí a una altra sala de venopunció (la del Besós), fins a que em van fer un ERE suspensiu d'un any i tres mesos que després s'ha convertit en definitiu!
I ara mateix s'enllaça amb el principi que estic en situació ben emocionant, buscant feina, participant de coses al poble, anat al gym...
Els meus plans de futur ideals serien poder treballar mitja jornada d'educadora (a una sala de venopunció o, ara mateix estic oberta a tot, estic d'etapa nova i sóc adaptable) i la resta m'agradaria poder-la dedicar a poder ser mare, a tenir cura d’un hort, tenir algun animal i continuar participant en quelcom social.
Professionalment, m'agradaria poder alleugerir els professionals socials (i crec que és extensible a tots nivells) promocionar intercanvis de feines, aconseguir sang nova... per tal de desenquistar dinàmiques tòxiques, per millorar la comunicació i potenciar-la entre professionals...
Crec que que si la teoria sobre treball en equip es dugués a la pràctica (i ens permetéssim el temps d'assajar-ho i pensar-hi) de manera vivencial i dinàmica, les conseqüències serien perfectes a tots nivells, personals, com a equip i, el més important. per als usuaris i usuàries.
Seria brutal!
Socialment m'agradaria que la justícia brillés per la seva arrel, just!
I jo com a educadora a part de fer la meva feina del dia a dia crec que la meva missió és de traspassar el gaudi amb les petites coses de la vida i potenciar el treball personal positiu i de manera, altre cop, vivencial!
En definitiva que cadascú pugui creure en ell i en ella mateixa per tal de revertir situacions i posicionar l'optimisme de forma intrínseca a cadascú i cadascuna.
El que em xifla de la professió és estar amb la gent, conèixer-la, acompanyar en els seus processos (i els meus personals, de tot s'aprèn i se't reflecteixen coses, tant a potenciar-te com a millorar-te-les) i afavorint la millora d'habilitats socials i personals.
I com he dit anteriorment el que no m'agrada de la professió, a part d'aquesta austeritat falsa que pretenen, també el que he explicat anteriorment dels equips tòxics, això és el que no m'ha agradat experimentar personalment.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Si voleu participar, deixeu la vostra aportació i la recollirem, animeu-vos.