Els serveis socials són responsabilitat pública L’entrada a tràmit de la proposició de llei sociosanitària obre un interessat debat conceptual
L’entrada a tràmit parlamentari de la llei de serveis socials i sociosanitaris posa sobre la taula un interessant debat, que es planteja a l’entorn de dos models diferenciats en allò referent al dret d’accés a aquests serveis i al seu finançament.
No ens trobem, doncs, davant un debat parcial sobre l’accés a un tipus concret de prestacions, sinó davant un debat conceptual sobre la implementació d’un model que tocarà el moll de l’os de la configuració global del sistema i que obligarà les diferents forces parlamentàries a definir-se i pronunciar-se.
I que quedi clar que no parteixo de cap apriorisme, de fet, penso que no hi ha res més saludable que el debat clar, ferm i respectuós sobre els posicionaments respectius en aquest o en qualsevol altre tema. En definitiva, no sé entreveure en l’àmbit de la política, res més positiu que la confrontació de projectes, a fi i efecte que el debat transcendeixi l’àmbit polític i possibiliti al conjunt de la ciutadania tenir una idea clara del que cadascú defensa.
Sovint assistim a uns debats polítics en què les dretes juguen a esquerranitzar el seu discurs sobre els aspectes socials i les esquerres juguen a ser de dretes en l’àmbit de l’economia. Tot s’hi val en la sacrosanta batalla per a la conquesta del centre, aquell espai polític de tan difícil definició (o d’absoluta indefinició?) però que tothom festeja. Tot plegat, al preu de contribuir a promoure un sentiment de confusió, quan no de frustració, a amplis sectors de la ciutadania. Com no entendre doncs, en certs moments, l’afirmació que tots els polítics defensen el mateix?
Doncs bé, sembla que, afortunadament, el debat sobre els serveis socials i sociosanitaris que ha posat damunt la taula la proposició de llei entrada a tràmit parlamentari per Demòcrates per Andorra, ja no permet a ningú amagar el cap sota l’ala i obliga a pronunciar-se sobre el model concret que proposen en una qüestió estratègica i d’importància cabdal.
Els socialdemòcrates pensem que la proposició de llei presentada aborda els serveis socials des de la perspectiva, afortunadament ja superada als països socialment més desenvolupats, d’entendre’ls com un àmbit d’actuació adreçat als més desafavorits. Es perd doncs, al nostre entendre, una oportunitat immillorable d’entendre’ls des d’una perspectiva més global, la de la configuració del dret d’accés a aquests serveis com un dret subjectiu. I que quedi clar que aquest plantejament no té res a veure amb el fet que tothom hagi de tenir dret a tot, sinó a lligar-lo amb un dret de ciutadania de caràcter universal del qual es beneficiaran totes aquelles persones que acompleixin els requisits específics de les diferents prestacions que es regulen. I cal també recordar que les prestacions que regula la proposició de llei no són únicament econòmiques.
On rau aleshores la diferència de plantejaments en aquest punt? Doncs en el tipus de prestacions que els socialdemòcrates entenem que han d’estar garantides, és a dir, que l’Estat ha de comprometre’s a dotar de recursos econòmics suficients, sense que quedin reduïdes a una disponibilitat pressupostària concreta.
Si ens remetem a un exemple pràctic, el dret a l’educació és un dret subjectiu de caràcter universal i no sembla que ningú plantegi cap mena de desacord amb aquest principi. Vol això dir que es garanteixi el dret d’accés de tothom a la fase d’escolarització obligatòria?, doncs no, per posar un exemple extrem, una persona de 40 anys no podrà exigir el seu dret de ser obligatòriament escolaritzat. Però sí un menor que es trobi dins de l’edat d’escolarització obligatòria i, en aquest segon cas, amb independència que, eventualment, la dotació pressupostària per a la creació de noves places estigués esgotada. De la mateixa manera, els socialdemòcrates no pretenem que tothom accedeixi a una prestació econòmica encara que no la necessiti, el que pretenem és que s’estableixin clarament els requisits de qui té dret a accedir-hi i que es garanteixi aquest dret a tothom, i dic tothom, que acompleixi els paràmetres establerts, més enllà d’unes disponibilitats pressupostàries que, a l’avança, ningú no pot determinar si seran suficients o no.
El segon àmbit de discrepància se centra en la forma de finançament d’aquests serveis. Hem observat, amb sorpresa, que dins dels principis inspiradors de la proposició de llei, no s’ha inclòs el de la responsabilitat pública i que s’ha optat pel de la coresponsabilitat pública. Què vol dir?
Quan ens endinsem en l’entrellat de la redacció del text trobem la resposta. Vol dir que l’Estat no s’erigeix en el primer i principal responsable del finançament d’aquests serveis, sinó que passa a jugar un paper subsidiari en perjudici del propi usuari i de tot un seguit d’obligats familiars que són els que en primera instància estaran obligats a finançar el cost que derivi de la utilització d’aquests serveis per part del seu familiar obligat. Però, no és tot, en determinats casos aquesta forçada i forçosa solidaritat familiar transcendirà el nucli familiar i afectarà familiars que no conviuen amb el beneficiari del servei o de la prestació.
No podem entendre que es pretengui configurar i dotar de caràcter legalment exigible, és a dir, com una exigència legal, allò que a nosaltres ens sembla que només es podria arribar a plantejar en l’àmbit de la responsabilitat moral. Fent la volta a la truita, com queda la dignitat personal d’aquell que es veu obligat a acceptar aquesta solidaritat familiar, sobretot si aquesta no és voluntària sinó forçada?
Ens trobem doncs davant de dos posicionaments antagònics: el dels que pensen que els serveis socials pertanyen a aquell univers de drets de segona categoria que l’Estat no té l’obligació de garantir i finançar, i el dels que pensem el contrari, és a dir, que els serveis socials han de pujar a la categoria dels altres drets bàsics que penso que ningú no qüestiona (educació, salut o sistema públic de pensions), amb la corresponent obligació per part dels poders públics de desenvolupar-los en tota l’amplitud possible i de finançar-los amb absoluta suficiència.
I no valen les excuses sobre la sostenibilitat del sistema, ja que si ens referim únicament a la sostenibilitat financera, aquesta només pot venir determinada per les retallades en la despesa o bé per la recerca de la suficiència de recursos en la cobertura d’unes prestacions i serveis que en moments com l’actual esdevenen imprescindibles. Parlem, per contra, de prioritats de despesa i de vies i de formes de finançament, ja que és obvi que res és gratuït, tampoc els serveis que proveeix l’Estat, que es financen amb uns recursos que entre tots aportem. La pregunta, al final, és molt més senzilla. Volem que la provisió d’aquests recursos sigui suficient? I, de quina forma volem abordar-la? A) Per la via de la recaptació impositiva en la qual cadascú ha d’aportar i, consegüentment, finançar els serveis públics en funció de la seva capacitat econòmica? O, per contra, B) a través d’un finançament a parts iguals del cost de cada servei, en què tots els ciutadans paguin un preu públic igual pels serveis que reben, amb independència de la capacitat econòmica de cadascú?
Tornant al símil educatiu al qual abans m’he referit amb la finalitat de fer-me entenedor: acceptaríem que sobre la base de la pretesa sostenibilitat del sistema públic educatiu, aquest deixés de finançar-se a través dels pressupostos generals de l’Estat i passés a ser finançat pels seus usuaris mitjançant, per exemple, un preu de matrícula igual per a tothom? Consideraríem just que, en conseqüència, contribuís al finançament d’aquest servei en idèntica mesura, aquell que té més que aquell que en té menys? Per què, doncs, apliquem una vara diferent de mesura en els serveis socials?
Ens ho acabarem plantejant també en l’àmbit de l’educació o en qualsevol altre dels àmbits dels serveis públics fonamentals?
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Si voleu participar, deixeu la vostra aportació i la recollirem, animeu-vos.