És la mentida el pitjor enemic de la veritat? per Neri Daurella

L’autora ens convida a reflexionar sobre el concepte de mentida, recull idees sobre el tema de diferents filòsofs i pensadors, i algunes aportacions de Freud i d’altres psicoanalistes. I conclou responent negativament a la pregunta que formula a l’encapçalament de l’article: el pitjor enemic de la veritat no és la mentida conscient, sinó la convicció inamovible d’estar en possessió de la veritat. 

Paraules clau: mentida, veritat, convicció inamovible, idealització, omnisciència. 

Voldria començar tractant de definir què entenc per mentida

- Una mentida no és el mateix que dir una cosa falsa o equivocada. Una persona pot estar en un error, sense tractar d’enganyar, és a dir, sense mentir. Un no menteix dient simplement allò que és fals, si creu de bona fe en la veritat d’allò que pensa. Fins i tot podríem dir que molts cops el pitjor enemic de la veritat no és una mentida, sinó una convicció inamovible. 

- La mentida no és un mecanisme de defensa, en el sentit psicoanalític del terme. Els mecanismes de defensa són mecanismes inconscients a què recorrem per defensar-nos de l’ansietat que ens produeixen determinades experiències desestabilitzadores del nostre equilibri emocional, molt difícils de tolerar, i que per això són reprimides, negades, projectades, etc.

- La mentida és adreçar a un altre o a uns altres un enunciat que el mentider sap, amb consciència explícita, que és totalment o parcialment fals -la veritat a mitges-. El que compta és la intenció d’enganyar, independentment del grau de veritat o falsedat del contingut d’allò que es diu. I implica la voluntat de fer creure a l’altre o altres en allò que s’ha dit en un context a on hi ha un compromís implícit o explícit de dir tota la veritat i només la veritat. És a dir, el mentider sap que està mentint. 

Però acostuma a passar que aquest “mentir a consciència”, aquest enganyar intencionalment l’altre sense mentir-se a un mateix, a mesura que es va repetint de cara als altres, també es va repetint de cara a un mateix, i un pot acabar passant progressivament de la mentida a l’autoengany. Com exemple d’aquest fenomen podem citar el que diu Primo Levi a Los hundidos y los salvados sobre les experiències viscudes pels supervivents dels camps de concentració nazis: 

“El passat els pesa; senten repugnància per les coses que han fet o han patit i tendeixen a substituir-les per altres. És possible que, al començar la substitució, un ho faci amb plena consciència d’estar creant un guió esmenat, restaurat, però menys dolorós que el vertader; a mesura que el va repetint als altres, però també a si mateix, les distincions entre el que és vertader i el que és fals perdin progressivament els seus contorns i l’home acabi per creure plenament en el relat que ha fet tants cops i que continua fent, llimant i retocant per aquí i per allà els detalls menys creï-bles, incongruents o incompatibles en el quadre dels successos dels quals diu estar assabentat: la mala fe inicial s’ha convertit en bona fe. El pas silenciós de la mentida a l’autoengany és útil: qui menteix de bona fe, menteix millor”. 

I és que, encara que ens agradi pensar en l’ésser humà com dominat per l’instint epistemofílic, o com “apeteciendo por naturaleza el saber”, com m’havien ensenyat a classe de filosofia que deia Aristòtil, els que hem nascut al segle XX no podem ignorar les aportacions dels pensadors que més han qüestionat aquesta visió tan idealitzada de nosaltres mateixos. Em refereixo als anomenats mestres de la sospita: 

Marx, que ens va fer desconfiar de la veritat de les nostres creences, perquè sostenia que depenen de la nostra situació econòmica i social; Nietszche, que ens va fer desconfiar de l’altruisme de les nostres intencions, perquè sostenia que venien determinades per un insaciable afany de poder; i Freud, que ens va fer desconfiar de la voluntarietat de les nostres decisions, perquè les considerava molt determinades pel nostre inconscient. 

Aquí vull portar dues breus cites dels dos darrers pensadors. En un text que us recomano perquè és per sucar-hi pa, titulat Sobre veritat i mentida en sentit extramoral, Nietzsche ens recorda algunes veritats que poden fer-nos una mica més modestos: 

“L’home només desitja la veritat en un sentit limitat: desitja les conseqüències agradables de la veritat, aquelles que conserven la vida, és indiferent al coneixement pur i sense conseqüències, i està hostilment predisposat contra les veritats que puguin tenir efectes perjudicials i destructius”. És la mentida el pitjor enemic de la veritat? 

“L’home té una invencible tendència a deixar-se enganyar i està com encisat per la felicitat quan el rapsoda li relata contes èpics com si fossin veritats, o quan en una representació teatral, l’actor, fent el paper de rei, actua més règiament que un rei en la realitat”. 

Pel que fa a Freud, reflexiona sobre la mentida en un text de 1913, també breu i sucós, titulat Dues mentides infantils. En ell diu que és explicable que els nens menteixin, perquè només fan que imitar les mentides dels adults. Però que certes mentides tenen un significat especial i haurien de fer reflexionar els pares en comptes d’indignar-los. “Fóra un greu error fundar en aquests delictes infantils el propòsit d’un caràcter immoral. Depenen dels més enèrgics motius de l’ànima infantil i anuncien les disposicions a destins ulteriors i a futures neurosis”. Un dels exemples que dóna és el d’una nena que, quan una companya d’escola diu que aquell dia a casa ha pres gelat, menteix davant de les seves amigues dient que a casa seva prenen gelat cada dia, i podria sembla que ho fa per lluir-se ella, però en realitat ho fa per fer quedar bé el seu pare. La nena era la gran de 5 germanes i sentia una adhesió extraordinàriament intensa cap al seu pare. Havia descobert que el seu estimat pare passava una època de dificultats econòmiques i no era tan poderós com ella havia cregut. No podia acceptar tal disminució del seu ideal, i estava disposada a recolzar-lo contra el món sencer. Així mentia vanitosament davant les seves companyes per no disminuir el seu pare. L’actitud de Freud davant de la mentida és la d’interessarse pel seu sentit, i per les conseqüències que pot tenir, si es cronifica, en l’estructuració psíquica de la petita mentidera. 

Aquesta actitud posa en qüestió el recurs fàcil a la indignació, a la moralina desqualificadora i autocomplaent, que permet evitar qualsevol esforç de comprensió, d’anàlisi, i fins i tot comporta un rebuig a pensar. De passada podríem afegir que aquesta indignació constitueix un dels paranys més forts de l’autoengany: veure “el gep dels altres i no veure el seu”. 

En un debat com el d’avui tenim l’oportunitat de pensar sobre la mentida d’una altra manera. Partim de la base que tots hem experimentat en primera persona el que és mentir. De fet, en els tests de personalitat, un dels ítems de l’escala de sinceritat, la que serveix per saber si el que respon està essent sincer, és el que diu “No he dit mai una mentida”. Si el subjecte subscriu aquest enunciat, tenim indicis que no està responent sincerament. 

A la pregunta sobre per què mentim, podem trobar respostes molt diverses. Ja fa molts segles, en el seu tractat Sobre la mentida, Sant Agustí parlava de diferents tipus de mentida, distingint-los segons la motivació del que mentia i les conseqüències del fet de mentir: la mentida que aprofita a un i perjudica a un altre, la inspirada pel simple plaer de mentir i enganyar, la que no perjudica a ningú però serveix a algú per salvaguardar els seus bens o la seva vida, i així fins a vuit tipus, que considerava de diferent gravetat. 

En la seva classificació, San Agustí és un precursor d’una psicoanalista actual, Alessandra Lemma, de la Clínica Tavistock, que va publicar el 2005 a Revista Catalana de Psicoanàlisi Vol.XXVI/1 l’International Journal of Psychoanalysis un interessant article titulat “The many faces of lying”. En ell explora les funcions psíquiques de la mentida i distingeix entre les mentides al servei del sadisme i les mentides al servei de l’autoprotecció. 

En les mentides al servei del sadisme, la mentida constitueix un atac i un triomf sobre l’altre, que ha estat enganyat. El que menteix necessita controlar i humiliar l’altre, molt sovint per revertir una experiència anterior d’humiliació. Aquest tipus de mentida correspon al que descrivia uns anys abans (1990) Edna O´Shaughnessy, a Can a liar be psychoanalyzed?, on descrivia la mentida com a manifestació d’una organització narcisista, i la situava com una perversió del caràcter. Alexandra Lemma fa la hipòtesi que aquest tipus de mentida pot tenir el seu origen en el sentiment d’engany i humiliació del nen que se sent enganyat pels pares, en la línia de les fabulacions del petit Hans per venjar-se de la faula de la cigonya que li relata el seu pare per explicar el naixement de la seva germaneta. 

Les mentides al servei de l’autoprotecció poden remetre a dos escenaris interns diferents: en un el món intern està poblat per objectes inescrutables o emocionalment inassequibles, i en l’altre, per objectes intrusius i omniscients. En el primer cas, les mentides no busquen humiliar ni triomfar sobre l’altre, sinó cridar la seva atenció, ser important per ell, sentir-se estimat i acceptat, recuperar l’autoestima. Per exemple, en el cas d’un noi adoptat que s’havia sentit molt desplaçat als 7 anys, quan la seva mare adoptiva havia tingut una filla biològica, i inventava històries per despertar l’interès dels seus pares. En el segon cas, les mentides i els secrets poden ser utilitzats per protegir la pròpia privacitat davant d’un altre molt intrusiu. Per exemple, en el cas d’una noia filla d’una mare psicòtica que havia viscut molt de temps sola amb ella, sense pare, mostra com a vegades podia fer servir la mentida com un intent d’introduir un tercer entre ella i l’altre. 

A. Lemma conclou que per molt que en un tractament psicoanalític busquem la veritat, hem de donar per descomptada la possibilitat que els pacients ens menteixin, probablement més sovint del que ens pensem. Les mentides poden ser conjunturals, encara que sempre significatives, o reflex d’uns trets de caràcter més arrelats. Però, quan el terapeuta pot detectar-les, pot aprofitar-les com una forma indirecta de comunicació emocional que informa sobre el món intern del pacient. Sigui quina sigui la funció de la mentida, sempre mostra quelcom de veritat sobre la naturalesa dels objectes interns. 

Fins aquí he parlat de la mentida des de la perspectiva del nen, del pacient, de l’home i la dona comuns i corrents. Voldria afegir alguns punts per reflexionar sobre la mentida que es practica des d’una posició d’autoritat, la mentida del pensament únic vertader, de la doctrina oficial, del que és políticament correcte, de la moralina ideològica que s’apropia del bé i la veritat i transforma en oposició entre bé i mal, entre vertader i fals, el que en realitat són conflictes de valors. Bion diu coses molt lúcides al respecte, quan parla dels perills que corre el creixement mental sa quan el superjò usurpa el lloc que hauria d’ocupar el jo i es dóna un desenvolupament imperfecte del principi de realitat, una exaltació d’aparença “moral” i una manca de respecte per la veritat. Qualifica la omnisciència d’estructura mentidera, que no tolera la frustració que implica acceptar el fet que no estem mai en possessió de la veritat absoluta, que nega el dubte i la incertesa. I propugna una perspectiva realista, que ens permeti tolerar els límits del nostre coneixement, i acceptar que tot el que sabem, les nostres hipòtesis, els nostres models, les nostres teories, canviaran i afortunadament aniran transformant-se, igual que les nostres idees continuen sempre transformant-se en les nostres ments. 

En la mesura en què els psicoanalistes, els psicoterapeutes, els metges, els psicò-legs, ocupem un lloc de responsabilitat, hauríem de fomentar la funció reflexiva sobre les nostres maneres d’exercir la professió, sobre els nostres valors i les nostres actituds. Una professió que no reflexiona sobre els seus procediments es converteix en ideologia i imposició de repertoris als pacients o als estudiants. Com diu Marc Broggi, cirurgià, membre del Comitè de Bioètica de Catalunya, referint-se al paper del metge quan es planteja com informar el pacient: “La necessitat de veritat no pot ser generalitzable ni a tots els individus, ni a tots els temes per a un mateix individu, ni a tots els moments. Hi ha barreres contra la veritat, i no creiem que el metge tingui dret a destruir-les massa bruscament. S’ha d’aprendre a contenir uns ideals propis que poden no coincidir amb els de l’altre. (…) El contrari de la veritat cruel no és la mentida pietosa. És la veritat la que hauria de ser el més pietosa possible, i ho serà en la mesura en què sigui adaptada, esglaonada, respectuosa. (…) No és estrany que existeixi, i molt intensa, la por al metge. Crec que, en definitiva, és la por a la seva possible insensibilitat cap el dolor; al fet que, dedicant-se amb entusiasme a extirpar el mal, minimitzi el dolor”. I acaba recordant el deure primordial del metge: “Primum non nocere”, el primer, no fer mal. 

Broggi proposa als metges una reflexió sobre la seva manera d’exercir la professió des de la perspectiva ètica. A mi em semblaria interessant deixar plantejada aquí una proposta de reflexió sobre la manera d’exercir la nostra professió (psicoanàlisi, psicoteràpia) des de la mateixa perspectiva: si considerem, amb Bion, que l’omnisciència és una estructura mentidera, quines precaucions podem prendre per no caure en les seves diverses manifestacions: el dogmatisme, el reduccionisme, l’unilateralisme, el cultiu de la idealització i de la submissió hipòcrita? 

Deia al començar que moltes vegades el pitjor enemic de la veritat no és una mentida conscient, sinó una convicció inamovible. Si aquesta convicció és la d’estar en possessió de la veritat, sense tolerar la frustració de la incertesa i el dubte, es fa un camí invers al que va portar en el seu dia al descobriment del mètode psicoanalí-tic. 

RESUMEN 

La autora nos invita a reflexionar sobre el concepto de mentira, recoge ideas sobre el tema de diferentes filósofos y pensadores, y algunas aportaciones de Freud y de otros psicoanalistas. Y concluye respondiendo negativamente a la pregunta que formula en el encabezamiento del artículo: el peor enemigo de la verdad no es la mentira consciente, sino la convicción inamovible de estar en posesión de la verdad. Revista Catalana de Psicoanàlisi Vol.XXVI/1 

SUMMARY 

The author invites us to think about the concept of lie, collects ideas on the subject from several philosophers and thinkers, and some contributions of Freud and other psychoanalysts. And concludes answering negatively to the question posed by paper´s headline: truth´s worst enemy is not a conscious lie but an irremovable conviction of being in truth´s possession. 

BIBLIOGRAFIA 

AGUSTÍ D’HIPONA. (394) : Sobre la mentira, a "Tratados morales", B.A.C.: Madrid, 1954 

BION, W. (1965) : Transformations. Maresfield Library. Karnac. London.1991 

FREUD, S. (1909) : Análisis de la fobia de un niño de cinco años. (Caso “Juanito”). O.C. Amorrortu edit. Vol.10

--- (1913) : Dos mentiras infantiles. O.C. Amorrortu edit. Vol.12 

LEMMA, A. (2005) : “The many faces of lying”, Int. J. Psychoanal., 86 

LEVI, P. (1986) : Los hundidos y los salvados, El Aleph: Barcelona, 1988 

NIETZSCHE, F. (1873) : Sobre verdad y mentira en sentido extramoral. Ed. Diálogo: Valencia, 2002 

O´SHAUGHNESSY, E. (1990) : “Can a liar be psychoanalyzed?” Int. J. Psychoanal., 71