Abusos i dissociació
Com oblidar els abusos sexuals? Mecanismes de defensa després del trauma
Quan una persona ha patit abusos sexuals, pot arribar a ser bastant autodestructiva, experimentant profundes emocions d’ira, pànic, vergonya o por.
Les persones que han patit abusos sexuals solen aconseguir un estat de Dissociació. Els trastorns de Dissociació de la Identitat provoquen que la persona arribi a un estat auto-hipnòtic o gairebé de “trance” que faci front al trauma viscut. D’aquesta manera emergeix una personalitat alterada que es fa càrrec del trauma i permet aïllar els records i emocions.
Els Trastorns dissociatius són definits com “una alteració de funcions integradores de la consciència, la identitat, la memòria i la percepció de l’entorn” (DSM-IV) o com “la pèrdua total o completa de la integració normal entre certs records del passat, la consciència de la pròpia identitat, certes sensacions immediates i el control dels moviments corporals “(CIE-10).
Els Trastorns dissociatius inclouen la amnèsia dissociativa, caracteritzada per la incapacitat de recordar la informació personal important, i que es deu normalment a un trauma o a l’estrès.
Un altre trastorn dissociatiu és el de La Fuga. Això succeeix quan algú abandona de sobte la seva llar o lloc on es troba i no és capaç de recordar el seu passat. A vegades, aquesta persona assumeix una nova identitat, total o parcial.
El Trastorn d’Identitat dissociativa (o Personalitat Múltiple) provoca que hi hagi dos o més personalitats diferents en el mateix individu, sent cadascuna d’elles la dominant en un moment determinat. Finalment, la Despersonalització es caracteritza per la sensació que la persona es troba separada dels seus processos mentals o cos, i va acompanyada d’un sentit intacte de la realitat.
A més de per altres raons, els trastorns dissociatius poden donar-se en casos d’estrès posttraumàtic i els seus símptomes solen presentar paràlisi emocional, Flash back (records passats que tornen a aparèixer) i separació del propi Jo. Quan la dissociació és greu, és possible que la persona hagi arribat a aquest punt com a mecanisme de defensa. Seria com una manera de trencar amb aquests records o emocions negatives, i per això no és estrany que les persones que han patit abusos sexuals “dissociïn” per protegir-se inconscientment dels efectes del trauma.
Quan una persona ha patit abusos sexuals, pot arribar a ser bastant autodestructiva, experimentant profundes emocions d’ira, pànic, vergonya o por. Com més petit va ser el nen quan van abusar d’ell per primera vegada, més significativa podria ser la seva dissociació.
Una defensa eficient
La dissociació és una defensa ràpida i eficient. Influeix en el bloqueig de la memòria i col·loca el trauma a la part corporal, és a dir, aquest mateix trauma es reflecteix en la postura del cos, en la rigidesa dels músculs, en una respiració pobre, en unes espatlles ajupides i una altra sèrie d’aspectes. D’altra banda, conté també l’expressió més externa de les emocions, sensacions o impulsos, reflectint un comportament agressiu, pèrdues de control, tendències suïcides o agressió sexual entre molts altres.
Quan el nen/a o persona abusada utilitza inconscientment la dissociació com a defensa, aquesta s’acaba per convertir en el seu mètode escollit per fer front a totes les amenaces que se li presenten, tot i no ser el mètode més adequat. Sol ser comú, que les persones que han patit algun tipus d’abús sexual s’habituïn a ser víctimes. El seu sistema cognitiu és tan fort que impedeix qualsevol canvi o millora.
En altres ocasions és la por el que impedeix un avanç en el procés terapèutic. Físicament, els pensaments acaben somatitzant-se en la manera de respirar, en la manca de veu, en els moviments que es realitzen i en la inclinació del propi cos. A la vegada, aquests pensaments es manifesten emocionalment en forma de depressions, tristesa, còlera, ràbia, falta de motivació, poca concentració i fins i tot dificultat per mantenir relacions sexuals sanes i satisfactòries.
No només la por i els rígids patrons cognitius són els que impedeixen un avenç en la “curació” quan ha existit un abús. La Vergonya sol actuar com una força més que destructiva que arriba fins al fons de la pròpia persona, i la Culpa es converteix en una de les principals fonts d’identitat, “Jo vaig tenir la culpa, va ser el meu error, no vaig fer res per evitar-ho. .. “
La superació d’aquests dos sentiments (vergonya i culpa), passen per acceptar la veritat i abraçar el canvi. Dir-ho en veu alta, poder escriure sobre això i aplicar qualsevol forma d’expressió, per poder passar del dolor a l’acceptació i superació. Superar no oblidant, sinó transformant la manera de viure-ho. Quan la persona comença a afirmar-se interiorment permet que la veritat curativa comenci a ocupar el seu propi lloc.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Si voleu participar, deixeu la vostra aportació i la recollirem, animeu-vos.