La DISSOCIACIÓ com a mecanisme de defensa
Testimoni: “Fa un parell de mesos vaig saber que tenia dissociació com a mecanisme de defensa. Com puc vèncer això? Em costa molt portar una vida normal, estic sempre amb pors i sense vida social ni íntima. Emocionalment trencat i totalment dispers”
A la dissociació, els elements inacceptables són eliminats de l’autoimatge o negats de la consciència. La dissociació davant un succés traumàtic és una forma de processar la informació quan aquesta no pot integrar-se a nivell emocional, sensorial, cognitiu i conductual. És un procés adaptatiu de la nostra ment. Le Doux explica que en el procés d’adaptació al medi, les respostes que siguin processades de manera dissociada són recuperades de la mateixa manera, perdent la connexió entre la conducta i l’estímul que la va originar, fent que les experiències viscudes puguin no tenir sentit i vivint-les repetidament com la primera vegada que va succeir el trauma (amb la mateixa angoixa, por,…) .
L’emoció és la que dispara aquest procés a través de la memòria implícita sense tenir consciència d’això i sense poder recuperar el record de manera voluntària (és a dir, la persona reviu una emoció molt intensa i negativa, però no és capaç de saber perquè, ja que no ho sap relacionar amb el succés traumàtic). Un estudi confirma que el trastorn dissociatiu està associat a esdeveniments traumàtics en la infància i especialment a abusos sexuals en la infància. Les persones que experimenten dissociació poden patir estats de despersonalització, desrealització, amnèsia, confusió o alteració de la identitat. És lògic, doncs, experimentar por i ansietat davant tals sensacions.
Els tractaments terapèutics per a la dissociació són diversos (…), per exemple la teràpia EMDR. Algunes teràpies s’orienten cap a la dissolució de la dissociació i la integració del trauma (…). L’objectiu és ajudar a la persona a que visqui el moment present, sense actuar ni sentir d’acord al passat. Les experiències traumàtiques s’han de situar en el temps i lloc passat i separar-les de la realitat del present (és a dir, ajudar a la persona a deixar de viure en el passat. Això no vol dir oblidar el trauma, sinó deixar de patir per una situació del passat i que ja no està present).
D’altra banda, les teràpies que aborden de manera central els símptomes dissociatius han aconseguit millores a llarg termini i no hi ha cap estudi que demostri aquesta teràpia condueixi a un pitjor pronòstic.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Si voleu participar, deixeu la vostra aportació i la recollirem, animeu-vos.